Barcelona, ciutat de vagues i manifestacions

Dimarts passat hi va haver quatre manifestacions convocades a Barcelona. Primer, d'hora al matí, la marxa lenta dels taxis a l'aeroport del Prat per a protestar per l'augment del preu del combustible. Després, a mig matí, concentració al centre de la ciutat contra la sentència del TSJC que obliga a impartir un 25% de classes en castellà a l'escola catalana.

A mitja tarda, convocatòria dels sindicats i associacions d'autònoms per protestar per l'augment del preu de l'energia i contra la guerra a Ucraïna que, a més del desastre que és en si mateixa, ha fet pujar els preus exponencialment. No només de la llum i el gas, també de l'oli i la farina.

I una mica més tard, finalment, protesta contra la política del govern espanyol en relació amb el conflicte del Marroc amb el poble sahraui. A això li hem de sumar també la vaga de transportistes, que també protesten per l'augment del preu dels combustibles.

Descontentament notori, el ciutadà trepitja el carrer per protestar i els motius, és més que clar, són múltiples i ferma és la voluntat de voler que les coses canviïn.

Cinc grans fites de protesta

La història de les ciutats com a nuclis d'habitatge, de treball, de relacions socials i comercials, és també la història de les manifestacions que s'hi esdevenen i que s'hi han esdevingut. Els carrers de les ciutats estan fecundats pels megàfons sonant fort, per les consignes, les pancartes i els pamflets.

Fins a finals del mes passat es va poder visitar a l'Arxiu Històric de la ciutat de Barcelona l'exposició "Quan plovien octavetes", recorregut a través del paper de les més rellevants manifestacions i protestes obreres i polítiques dels anys seixanta i setanta a Barcelona.

La història és llarga i d'exemples n'hi ha a grapats. Potser aquesta història es podria resumir en cinc grans esdeveniments. La primera vaga general del 1855, que va tenir el seu focus a les fàbriques de Sants i que va ser fonamental perquè els treballadors poguessin associar-se lliurement, el germen dels sindicats.

El feminisme ha tingut uns quants grans esdeveniments de descontentament, per exemple, l'Abril de les dones, l'any 1891 i la primera vaga feminista, el gener del 1918.

Potser la més rellevant de les protestes històriques sigui la tristament famosa Setmana Tràgica, l'estiu del 1909, impulsada per la classe treballadora com a rebel·lia a participar a la Guerra del Marroc. També la Vaga de la Canadenca, entre febrer i març del 1919, boicot industrial impulsat per la CNT i que va culminar amb una fita històrica: la jornada laboral de vuit hores.

Durant la Transició els carrers es van omplir de reivindicacions després de quaranta anys de silenci i somorta lluita i oposició antifranquista. I no ens oblidem del fonamental 15-M del 2011, el famós moviment dels indignats que a Barcelona va omplir durant setmanes la plaça Catalunya i que, entre altres moltes coses, va cristal·litzar amb la formació d'un partit polític que avui governa l'ajuntament de Barcelona i forma part del govern d'Espanya.