Cala foc per escapar-se de la casa on la família l'ha tingut 20 anys tancat a Connecticut

L'única manera de fugir del seu captiveri va ser calar foc a l'habitació on l'han tingut tancat durant 20 anys. Aquesta és la història que va explicar un home que va ser rescatat de l'incendi de casa seva el 17 de febrer passat a la localitat de Waterbury, a Connecticut, als Estats Units. Va dir que tenia 32 anys i que, des dels 11, el seu pare i la parella d'aquest l'han tingut tancat en una habitació i sense contacte amb l'exterior.

La policia manté en secret la identitat i no ha publicat cap fotografia d'aquest home, ara protegit per les autoritats, mentre es recupera en un centre de rehabilitació hospitalari.

De moment, no ha fet cap declaració pública, només la declaració policial que ha portat a detenir la madrastra, Kimberly Sullivan, de 57 anys, amb la qual convivia la víctima, acusada de segrest, agressió, detenció il·legal, crueltat i imprudència entre altres càrrecs. Ella s'ha declarat innocent i responsabilitza dels fets el pare, Kregg Sullivan, que va morir al gener. Al cap i a la fi, "ella no era la seva mare", va declarar l'advocat Ioannis Kaloidis, que la representa.
 

L'única manera de fugir

Quan el bomber va treure aquell home prim, brut i malnodrit d'entre el fum i les flames es va adonar que no pesava gens, "era com si no portés res als braços", recorda Gabriel Goja. Això, però, no va ser el més sorprenent, ni tampoc que confessés que ell mateix havia calat foc perquè el salvessin.

Amb un encenedor que va trobar en una jaqueta vella i gel desinfectant va decidir provocar l'incendi a l'habitació on estava tancat, i va pensar: 

"Si no moria en el foc potser podria ser alliberat." 

"Triar aquesta manera de salvar-se és heroic", va dir el bomber. L'home va explicar que la dona li va obrir la porta de l'habitació perquè pogués sortir i ell va baixar i va quedar estès a la cuina esperant el rescat. 

Segons el seu relat, ella li cridava que s'aixequés i que es rentés la cara, perquè no volia que veiessin com anava de brut.

Però el pitjor va ser la història de terror que aquell home va explicar de seguida que es va veure salvat.

En un primer moment es va disculpar per la fortor que desprenia el seu cos, avergonyit davant les ganyotes dels sanitaris que l'atenien a l'ambulància. "Feia un any que li havien permès dutxar-se per última vegada", narra el New York Times. 

El seu relat va continuar a l'ambulància, després a l'hospital i davant de la policia: havia passat la major part de la seva vida segrestat pels seus pares, tancat en una habitació de 2,5 per 3 metres 23 hores al dia, defecant en diaris i orinant per la canal de la finestra. 

No havia vist un metge ni un dentista en 20 anys, "de vegades li donaven un sandvitx i tenia les dents tan deteriorades que es trencaven quan menjava". Aquell rescat representava la seva primera sortida a l'exterior des dels 11 anys. L'últim cop que va sortir de casa feia quart de primària. 
 

Sense sortir de casa des dels 11 anys

Quan el van rescatar, feia 1,79 metres d'alçada i pesava uns escassos 30 quilos. "Semblava un supervivent de l'Holocaust", va dir el detectiu Steve Brownell, quan li va prendre declaració a l'hospital.

El pare i la dona ara detinguda van tenir dues filles --Alissa, que ara té 29 anys, i Jamie, que ara en té 27--, i els veïns diuen que no van veure res estrany en aquella casa del número 2 del carrer Blake, on veien dues nenes jugar al pati. Creien que la família Sullivan eren 4, el pare, la mare i les dues nenes, sense sospitar que hi havia un altre fill tancat al segons pis.

Aquell nen ara relata que "el van mantenir en secret". Un forrellat tancava l'habitació per fora. Diu que només es va escapar una vegada, el 2005, quan tenia 12 o 13 anys, trencant un tros de panell de la porta, i en comptes de fugir va anar a la cuina per buscar menjar. 

Aleshores, li van reforçar la porta de l'habitació amb contraxapat i més panys per tancar-lo. Elements "clarament destinats a mantenir algú a dins, no algú a fora de l'habitació", segons recull l'informe de la policia, que ha requisat aquests elements com a proves.

Comptant cotxes per la finestra

El noi ha crescut en aquella habitació, llegint i rellegint un grapat de llibres i "s'ha educat a si mateix", diu la policia. També sentia la ràdio de l'exterior, i, quan no hi havia la madrastra, diu que el pare li permetia baixar a veure la televisió plegats, però la major part del temps la passava comptant els cotxes que passaven pel carrer Blake des de la seva finestra. 

No se sap de quina manera les seves germanes van viure o van participar en la seva situació de captiveri. Però el cas és que les autoritats no van ser capaces de detectar la situació del menor en aquella família, malgrat que algunes persones van manifestar la seva preocupació per la "desaparició" del noi.

Qui el va trobar a faltar?

El primer que va cridar l'atenció de les autoritats sobre la situació del nen, que aleshores tenia 11 anys, va ser el director de la seva escola, la Barnard Elementary de Waterbury. 

Tom Pannone recorda en una entrevista a la NBC, quan el nen va assistir a l'escola primària del 2001 al 2005, alguns comportaments el van preocupar. Diu que arribava amb una carmanyola de plàstic bruta, i que més d'un cop el va trobar als lavabos bevent aigua dels urinaris i "devorant" el dinar que portava abans de l'hora, o robant el menjar d'altres companys. 

Va alertar la seva madrastra sobre aquest comportament, que es va aturar. Panonne, però, afegeix que va continuar observant que el nen tenia gana i estava demacrat:

"Se'l veia un nen feliç, però sabíem que alguna cosa passava."

Va trucar en diverses ocasions al Departament d'Infància i Família que sempre acabaven informant que el nen estava bé. 

Finalment, la família va treure el nen de l'escola a quart de primària, però Panonne, encara preocupat, va enviar assistents socials al domicili que van comprovar que no l'havien matriculat a cap altra escola, i també va denunciar el cas a la policia. La família va dir que el nen estava escolaritzat a casa.

Panonne també va intentar que un veí que anava a la seva classe, Peter Lopes preguntés pel seu company. Lopes, que un any després va marxar del barri, recorda que els companys pensaven que potser havia mort. L'últim cop que el va veure va ser al porxo de casa seva i li va dir que estudiava a casa.

En el seu relat, l'home rescatat va dir que la seva madrastra i el seu pare li van prohibir tenir amics.  

Qui tampoc va poder trobar el noi va ser la seva germanastra, Heather Tessman, de 35 anys. Filla de la seva mare biològica, havia estat donada en adopció abans que el nen nasqués, només el va conèixer un cop quan tenia 3 anys. No el va poder trobar en cap registre: "No pots trobar una persona que no existeix."

Lenta recuperació física i mental

El relat del jove rescatat de les flames ha trasbalsat la localitat industrial de Waterbury, mentre que l'advocat de Kimberly Sullivan creu que no se la pot acusar perquè és la paraula del noi contra la d'ella. "On són les manilles, on són les cadenes, on són els signes de contenció?", preguntava Kaloidis a la sortida de la vista preliminar. 

Però la policia té les proves de la porta i els informes sobre l'estat físic del rescatat. "Necessitarà una rehabilitació física àmplia --els documents judicials indiquen que té els genolls deformats i desgast muscular-- i una dieta acuradament gestionada per evitar la síndrome de realimentació, on una quantitat sobtada de nutrients pot matar una persona a prop de la fam", diu Amanda Nardozzi, directora de Safe Haven of Greater Waterbury, una organització sense ànim de lucre que s'ha fet càrrec de l'atenció de la víctima, que també està rebent tractament mental.

A través d'un crowfunding de GoFundMe, que ja ha recaptat més de 200.000 dòlars, s'estan finançant en part els tractaments i les cures que necessita la víctima. 

De moment, el jutge ha imposat a Kimberly Sullivan un monitor de turmell mentre està sota fiança, a l'espera de judici. Pels càrrecs que se li imputen, s'exposa a la cadena perpètua.