Carme Elias a "El matí": "He fet la vida que m'hauria agradat fer"

En pocs dies rebrà la Medalla d'Or al Mèrit Cultural de l'Ajuntament de Barcelona i fa gairebé quatre anys que va fer públic que li havien diagnosticat Alzheimer. 

Lluny del dramatisme, l'actriu Carme Elias passa per "El matí de Catalunya Ràdio" amb una serenitat que impressiona. Parla del present, del passat i del futur i deixa clar per què és una de les grans intèrprets del nostre país. 

"La presència del present és tan forta que no tens temps de trobar res a faltar" 

Hi ha una idea que travessa tota la conversa: la tranquil·litat de mirar enrere sense retrets. Carme Elias ho expressa amb una frase que resumeix tota una vida:

Tinc una cosa que m'ajuda molt a estar bé: he fet la vida que m'hauria agradat fer.

No era un camí fàcil. Ella mateixa recorda que venia d'un barri de Barcelona on ningú no esperava que tingués l'ambició de ser actriu. Tot va començar gairebé per casualitat amb un curs d'estiu que la va enganxar per sempre. 

"Vaig fer un curs de teatre, com qui fa un de cuina o un campus de futbol. Allò em va enganxar i a partir de llavors va ser el meu leitmotiv", admet. Aquella decisió aparentment petita va acabar marcant tota la seva trajectòria vital i professional.

Quan Ricard Ustrell li pregunta si troba a faltar l'ofici i la vida d'actriu, la resposta sorprèn per la seva claredat: "Curiosament, no. La presència del present és tan forta que no tens temps de trobar res a faltar", diu. 

Per ella, el passat ja ha estat. Hi és, el pot recordar, valorar i entendre, però no hi viu. Sense cap resignació, sinó acceptació, comparteix: "Allò ja ha estat". Una manera d'estar al món que, en el seu cas, l'ajuda a conviure amb la malaltia sense barallar-s'hi. 

Acceptar per poder viure 

Fa quatre anys, l'actriu va fer públic el seu diagnòstic d'Alzheimer. Des d'aleshores, parla de la malaltia amb una naturalitat que també té un punt pedagògic. Acceptar-ho, diu, no és fàcil, però és l'única via possible:

Si no ho acceptes, el que fas és barallar-te amb la vida.

Explica que el diagnòstic, lluny d'enfonsar-la, li va permetre començar a cuidar-se millor i entendre què li estava passant. 

Actualment, participa en activitats a la Fundació Pasqual Maragall i a la Fundació Catalunya La Pedrera, espais que recomana obertament perquè mantenen el cervell actiu i ofereixen un entorn acollidor i digne. "T'ajuden a estar viu, a treballar en tu mateix i en els teus propis obstacles", diu. 

Una vida quotidiana plena de sentit 

Lluny dels focus, la vida actual de Carme Elias és ben senzilla i plena de petits rituals: viure al barri de Gràcia, baixar cada dia a fer un tallat, parlar amb els veïns, passejar la gosseta, ordenar dietaris, escriure quan li ve de gust... No hi ha cap disciplina estricta, és una manera d'estar present.

La gosseta em fa caminar, faig el cafè, parlo amb la gent i després... faig coses. Estic.

També destaca la importància de la família, especialment del seu germà, el Joan, que l'acompanya i la cuida. Com també ho fan altres persones que porten un control del seu dia a dia. 

I ho explica amb humor: "Passen per casa per veure que no m'hagi tirat, que no m'hagi suïcidat o...", expressa entre rialles. Confessa que sol fer servir la broma negra, que reivindica també com una forma de supervivència.

Reconeixements i pau interior 

D'aquí poc, l'actriu rebrà la Medalla d'Or al Mèrit Cultural de l'Ajuntament de Barcelona, que se suma a la llarga llista de premis que acumula. Lluny de la vanitat, ho viu com una emoció íntima: "Em fa molta il·lusió i penso en aquella nena petita." 

Sap que la vida no ha estat un camí de roses, però també és conscient que ha pogut fer allò que volia fer. I aquesta certesa, diu, és el que la calma quan arriben els moments difícils. "Molta gent no pot dir que ha fet la vida que hauria volgut fer", reconeix. 

Potser per això, escoltar Carme Elias avui no és només sentir una gran actriu, sinó algú que parla de la vida --i del seu final-- amb una honestedat que deixa empremta més enllà dels reconeixements.