Com vota la diàspora a les eleccions sud-americanes: més suport a la dreta a Madrid que a Barcelona
Les actes electorals a què ha tingut accés 3CatInfo mostren que en totes les darreres segones voltes presidencials de l'Amèrica del Sud, els candidats de dreta i extrema dreta van obtenir més suport a Madrid que a Barcelona.
Alhora, els candidats d'esquerres van rebre sempre més vots a Catalunya que a Madrid. La diferència es manté tant quan la dreta guanya a totes dues comunitats com quan triomfa l'esquerra.
Les diferències més grans: brasilers i xilens
A la segona volta de les eleccions del Brasil de 2022, Lula da Silva va ser el candidat més votat a Catalunya amb un espectacular 75,5% dels vots, davant del 56,1% de Madrid. Són 19,4 punts de diferència.
El patró es va repetir a la segona volta de les eleccions presidencials de Xile de 2025, en què, segons les actes del vot exterior, el pinochetista José Antonio Kast va aconseguir el 49,7% dels vots a Madrid. A Catalunya, en canvi, Kast es va quedar només amb el 29,9% de les paperetes.
Per què els residents a Barcelona i Madrid voten tan diferent
Per entendre el vot de les persones migrants, Anna Ayuso, investigadora del CIDOB per a l'Amèrica Llatina, se centra a analitzar el tipus de migració que ha rebut cada comunitat en els darrers anys: "A Catalunya hem tingut una immigració de professionals liberals, petits emprenedors i gent del món acadèmic i cultural, que solen tenir un perfil més progressista. En canvi, a Madrid, sobretot els últims anys, s'hi ha instal·lat un perfil de classes mitjanes i altes que fugen de la inestabilitat política i de la inseguretat".
Madrid s'ha convertit en un pol conservador molt important per a les classes benestants de Veneçuela, Colòmbia, Xile, l'Argentina i Mèxic.
La investigadora del CIDOB assenyala que tant a Barcelona com a Madrid hi ha arribat també molta classe treballadora, "que té un perfil ideològic més variat", i també que cal tenir en compte que Catalunya va acollir molts exiliats del pinochetisme i que el perfil de migrant del Brasil a Barcelona està molt feminitzat.
Perú, Equador i Bolívia: la diferència s'estreny
Es dona la circumstància que a la segona volta de les eleccions presidencials de Bolívia del 2025 hi van arribar dos candidats de dretes. L'opció més conservadora, "Tuto" Quiroga, va guanyar a Catalunya (65,3%) i Madrid (68,9%), però el president electe va acabar sent el candidat de centredreta, Rodrigo Paz.
Al Perú, Keiko Fujimori va guanyar la segona volta de les eleccions presidencials del 2026 a Catalunya i Madrid amb un 59,8% i 60,6% dels vots respectivament.
En les presidencials d'Equador de 2025, la diferència és encara més estreta. A Madrid, l'actual president i empresari conservador Daniel Noboa va guanyar amb un 58,2% dels vots, només mig punt més que a Barcelona.
Paraguai no té segona volta, però si ens fixem en el suport que va rebre l'ara president, el conservador Santiago Peña, el biaix es torna a repetir: A Catalunya va reunir el 19,5% de les paperetes, a Madrid el 27%.
A l'Uruguai no és legal votar des de l'estranger i a Veneçuela no es van publicar les actes oficials de les eleccions.
Els argentins van triar Milei a Barcelona i Madrid
A l'Argentina, la victòria de Javier Milei sobre Sergio Massa el 2023 va ser contundent, amb una diferència de més d'11 punts.
En aquest cas, segons el portal de transparència argentí, el candidat ultraliberal va guanyar amb una àmplia majoria tant a Catalunya com a Madrid. El biaix cap a la dreta també es repeteix en aquest cas: Javier Milei va rebre el 69,2% dels vots a Madrid, sis punts més que a Catalunya.
En canvi, en les presidencials d'enguany a Colòmbia, el candidat progressista Iván Cepeda es va imposar amb un 54,1% dels vots a Catalunya, mentre que a Madrid va guanyar qui va acabar sent president: el milionari d'extrema dreta Abelardo de la Espriella.
El vot de càstig dels migrants
Carles Pàmies, professor de ciència política de la UNED, explica que per entendre com voten els llatinoamericans cal entendre i analitzar el motiu de la seva migració: "Quan algú marxa d'un país, molt sovint aplica una mena de vot de càstig del lloc que ha deixat perquè fa responsable el govern d'haver hagut de migrar".
No és tant que el lloc on vius canviï què votaràs, sinó la motxilla amb què marxes, la teva socialització i el teu bagatge.
Per Pàmies, més enllà del perfil socioeconòmic del migrant, també hi influeixen les preferències pel tipus de ciutat –costa, litoral o una capital– i l'interès per viure en un entorn lingüístic concret: "La llengua pot ser una barrera, però també un incentiu per determinades persones a l'hora de traslladar-se, per exemple, a Barcelona, al País Basc o a Galícia", explica el politòleg.
A qui votarien aquí els llatinoamericans regularitzats?
La regularització extraordinària de persones estrangeres aprovada pel govern espanyol ha generat especulacions sobre la possible alteració del cens electoral de cara a uns comicis catalans o espanyols.
El cert, però, és que per votar cal tenir la nacionalitat espanyola i la regularització no la concedeix.
Per obtenir la nacionalitat, un sol·licitant llatinoamericà ha de demostrar que fa dos anys que viu a Espanya i fer una sèrie de tràmits que solen allargar-se entre un i dos anys més. Haurà de demostrar que resideix a l'estat espanyol, que hi treballa i que disposa de recursos econòmics suficients per mantenir-se. També ha de provar la seva integració socioeconòmica, acreditar que domina el castellà i superar un examen de coneixement del país.
També és cert que entre el 2021 i el 2025 s'han atorgat 1.013.098 nacionalitats per residència, segons el Ministeri d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions.
PP i Vox han acusat Pedro Sánchez de nacionalitzar estrangers perquè el votin, però cap dels experts consultats entén l'acusació: "Les enquestes indiquen que els immigrants llatinoamericans són més conservadors que no pas progressistes", explica Anna Ayuso, "tot i que no diferencien entre els residents de Catalunya i els de Madrid".
En resposta a la pregunta de per què hi ha tantes persones que van migrar a l'estat espanyol que votarien ara partits contraris a la immigració, Carles Pàmies és clar: "Pot ser una mica xocant, i algú podria dir que fins i tot és falta d'empatia, perquè ells també han sigut immigrants, però hi ha persones que entenen que els altres immigrants són una competència per a ells".
"Hi ha qui creu que, per protegir el seu interès o per sortir d'una situació que pot ser bastant precària, la millor solució per a ells, potser de forma egoista, és que votin en contra que més persones com ells entrin al país. És allò de 'l'últim que entri, que tanqui la porta'", conclou Pàmies.