Crítica de les estrenes de cine: "Wildwood" i "Clayface" et deixaran bocabadat, per bé o per mal
"Wildwood" ve de guanyar el premi del públic del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, un públic que hauria rebut amb els braços i els ulls oberts "Clayface". Aquest film de l'univers DC és, d'una banda, un body-horror digne d'entrar al palmarès del festival, però, de l'altra, la confirmació que la franquícia no sap realment què vol ser. Coincideixen a les sales amb els Superthings, samurais, José Mota i una nova adaptació de Jane Austen.
"Wildwood: el bosque salvaje"
Més de quatre anys de producció, 132 decorats físics, 233 titelles fets a mà amb 142.000 cares diferents i més de mil artistes i artesans. Aquestes són algunes de les xifres d'aquest projecte aclaparador, admirable i alhora bellíssim i emocionant, una joia més del prestigiós estudi Laika que narra l'èpic viatge d'una noia a l'interior d'un bosc màgic per rescatar el seu germà petit.
És, en definitiva, un conte d'aventures ple d'atractius éssers fantàstics, que parla de la valentia, l'amistat, el poder i el dolor amb un bon grapat d'escenes d'una complexitat tècnica inimaginable. Això sí, massa fosca per als més petits. A partir dels 10-12 anys, aleshores sí, és una d'aquelles pel·lícules impactants difícils d'oblidar.
"Clayface"
Una nova entrega d'aquesta estranya etapa de DC, que segueix sense trobar la fórmula per lluitar de tu a tu amb Marvel. Després de "Superman" i "Supergirl", pel·lícules gamberres però innocents, amb sentit de l'humor i una factura força digna, ara la franquícia entra sense avisar prèviament al túnel del terror.
James Watkins ha dirigit una pel·lícula pertorbadora sobre un actor que es posa a disposició d'una innovadora teràpia regenerativa que l'acabarà convertint en el Clayface del títol, un ésser capaç de modelar-se el cos com si fos de plastilina. És un film sorprenentment gore, amb unes interpretacions planes, uns diàlegs irrisoris i uns efectes especials de sèrie B. Però, al final, el desastre és de tal magnitud que s'acaba fent simpàtica.
"Sentido y sensibilidad"
La cineasta Georgia Oakley presenta l'enèsima adaptació de la novel·la clàssica de Jane Austen i ho fa amb una tendresa enorme. També aprofita per actualitzar algunes de les seves premisses i li atorga una energia capaç de captivar les noves generacions. Per aconseguir-ho, traeix una part de l'esperit original, però, malgrat tot, acaba sent una cinta càlida, elegant i reconfortant.
"Arriba Tutto"
José Mota fracassa com a actor i com a director en aquest drama forçat amb ínfules de Chaplin, Berlanga o Benigni, sobre un soldat que, durant la Guerra Civil Espanyola, necessita redimir-se per tornar a ser ell mateix. Amb una comicitat artificial, una posada en escena excessivament teatral i un nen insuportable com a company de viatge, Mota ni emociona ni fa riure, només genera incredulitat amb aquesta història que vol ser "Cinema Paradiso" i acaba acostant-se més als xous del Dúo Sacapuntas.
"Superthings: la pel·lícula"
Aquests petits éssers de plàstic, objectes quotidians convertits en superherois a la catalana, protagonitzen el seu primer llargmetratge. És una cinta frenètica que s'adapta al que exigeix el públic infantil d'avui dia: acció sense descans, una història planera on es distingeix perfectament el bé del mal i uns diàlegs concisos i directes. Als més petits els entusiasmarà.
"El samurai i el presoner"
Kiyoshi Kurosawa és un dels cineastes japonesos més sobrevalorats del moment. Malgrat el cognom, no té cap lligam amb el mestre de "Ran", Akira Kurosawa, però sí que havia firmat fins ara algun títol interessant. Aquí, però, torna a provocar badalls interminables. De fet, el film s'acosta més al culebrot d'intrigues geopolítiques que a una cinta d'aventures i espases, que és el que els fans estaven esperant.