Qui hi ha darrere de la violència als carrers de França i què pensen els joves de la deriva de les protestes
Butlletí Mirada Global
Cada divendres al teu correu, un article gratuït per entendre cap a on va el món
Els liceus francesos estan tancats aquesta setmana. Els estudiants estan de vacances de tardor, però molts d'ells no es queden a casa. Ens els trobem als voltants de la plaça de la República de París, un dels llocs més castigats pels aldarulls del cap de setmana passat i on també s'ha començat a aplicar el toc de queda i la prohibició de les concentracions durant la nit.
Els tocs de queda "parcials" i "localitzats" són una de les mesures estrella que ha posat en marxa el primer ministre, Sébastien Lecornu, per frenar l'escalada de violència.
Però alguns dels joves que van començar les mobilitzacions fa un mes per reclamar una millora de les condicions educatives senten que aquesta decisió és una passa més cap a la retallada de drets:
"El govern no ens escolta i només posa el focus a reprimir les mobilitzacions", explica la Létitia, de 18 anys.
Ens la trobem asseguda amb unes companyes del liceu a terra, a la plaça de la República. Quan ens hi acostem, les sentim parlar de les mobilitzacions que tenen lloc a França.
"Hem estat callades durant massa temps", diu la Flora, de 16 anys. "És hora de revoltar-nos i mostrar la ràbia, perquè hi ha moltes coses que s'haurien de fer i que no es fan", afegeix l'Émilie, de 15.
Uns quants carrers més enllà, anem a visitar Michel Wieviorka, sociòleg francès expert en moviments socials, conflictes i violència política.
Ens fa una reflexió contundent sobre l'aplicació dels tocs de queda:
Els tocs de queda són una llei pensada per a temps de guerra.
Wieviorka, que també ha estat president de l'Associació Internacional de Sociologia, recorda que aquesta mesura es va crear el 1955 durant la guerra d'Algèria i va ser recuperada durant les revoltes urbanes dels barris marginals el 2005.
El sociòleg afegeix que l'aplicació d'aquesta mesura és una mostra que "els mecanismes polítics habituals no aconsegueixen absorbir el conflicte social".
Al seu torn, el govern de Macron insisteix que les restriccions tenen l'objectiu d'evitar escenes d'aldarulls i saquejos com les que es van veure al marge de les manifestacions multitudinàries del cap de setmana.
Què en pensen els joves, de la violència?
Justament aquestes destrosses, pillatges i violència que s'han vist als carrers de París, però també en moltes altres localitats del país, són un tema de debat entre els joves.
Molts d'ells, com en Natan, tot i estar d'acord amb les reivindicacions per l'encariment del cost de la vida a França, no se senten representats per les destrosses.
A en Natan ens el trobem amb un grup d'amics netejant de manera altruista els carrers de la capital i apartant els cotxes cremats que impedeixen circular pels voltants de la plaça de la República.
Aquestes escenes són inacceptables. Estimem aquesta ciutat i, per això, hem vingut a netejar-la.
No tots pensen el mateix. L'Émilie, de 15 anys, és del parer que no es poden canviar les coses pacíficament. Ella no ha participat en els actes vandàlics, però creu que "sense violència, no es parlaria prou del que està passant a França".
La Romane, que va participar en el bloqueig del seu institut, hi està d'acord:
A França no hem vist mai una revolució que tingui èxit sense violència.
Posa d'exemple les mobilitzacions del Maig del 68 o les dels Armilles Grogues (2018-2019), dos moviments que també van registrar episodis de violència i enfrontaments amb la policia.
"Allà es va veure clarament que comencem a espantar i preocupar el govern quan fem soroll i causem danys", afegeix la Romane.
Segons el sociòleg Michel Wieviorka, aquest precedent té un impacte directe en una part dels manifestants actuals:
Amb les Armilles Grogues, molta gent va arribar a la conclusió que la violència dona resultats.
Qui hi ha darrere dels aldarulls?
Però qui s'amaga exactament sota les caputxes i els passamuntanyes? El president francès, Emmanuel Macron, atribueix els disturbis a grups de l'extrema esquerra radical i a saquejadors oportunistes, i insisteix a diferenciar-los dels manifestants que participen en les protestes per motius socials.
Pel sociòleg Michel Wieviorka, cal anar més enllà. "La violència té diverses cares", explica.
D'una banda, assenyala l'existència de joves polititzats, pròxims a ambients anticapitalistes o anarquistes, alguns dels quals s'identifiquen amb l'univers dels Black Bloc. Segons ell, comparteixen una visió en què "la violència és central" i busquen "crear una situació cada vegada més caòtica" per desestabilitzar el país.
Però Wieviorka defensa que reduir els disturbis a aquests grups seria un error. També hi veu joves procedents de barris populars que, davant la sensació que la policia "no és capaç de funcionar", es desplacen al centre de les ciutats per participar en saquejos i actes de pillatge. "Això no és polític, és pur consumisme", afirma.
A més, identifica persones que participen en els aldarulls "pel plaer de la violència" i manifestants que es radicalitzen sobre el terreny, sovint després d'enfrontaments amb la policia o de càrregues policials. Explica:
Hi ha molta ràbia per la repressió policial a les manifestacions.
Segons Wieviorka, la preocupació de fons és que s'estengui la sensació que "aquest país no sap cap a on va" i que l'Estat ha perdut capacitat per mantenir l'ordre. En aquest context, adverteix, cada vegada més ciutadans poden arribar a la conclusió que "cal canviar el poder", una situació que podria acabar afavorint l'extrema dreta.
Com és que s'ha fet tan gran la mobilització dels estudiants?
Aquest clima de tensió a França va començar fa un mes amb les protestes dels joves estudiants als instituts dels barris més desafavorits.
Es queixen de la manca de professors, d'horaris inassumibles i de les males condicions dels centres educatius, entre d'altres.
"Ens quedem sense taules i cadires: som 36 alumnes per aula", diu l'Émilie. "Tenim un institut molt antic i a l'estiu és impossible suportar la calor", afegeix.
Però com és possible que d'unes queixes tan concretes n'hagi sorgit una mobilització tan gran?
El sociòleg francès apunta a dos factors. D'una banda, les xarxes socials: "Aquesta generació està connectada per les xarxes. Si una idea és bona o interessant, es difon rapidíssimament."
També apunta a la solidaritat generacional. "Hi ha instituts de barris rics, on no hi ha problemes, que també s'han sumat a les vagues. Això és perquè hi ha una solidaritat molt forta entre la mateixa generació."
I afegeix: "Senten que han de lluitar tots junts contra la generació dels adults, que no els escolten."
Per Wieviorka, les protestes no s'expliquen només per la situació dels liceus. Creu que les reivindicacions dels estudiants han coincidit amb altres malestars acumulats, des de l'encariment del cost de la vida fins a la crisi dels barris populars i el descrèdit de les institucions.
"Les demandes existeixen, però no hi ha amb qui discutir-les", lamenta. Una situació que es produeix quan al president Macron només li queden sis mesos de mandat.
És aquesta suma de crisis, diu, la que ha convertit unes protestes educatives en una mobilització de dimensions molt més grosses.
Cap a on s'encamina tot plegat?
Les mobilitzacions dels joves francesos han contribuït a alimentar protestes en altres països europeus, com a Itàlia o Albània.
A França, però, la gran pregunta és què passarà quan els estudiants tornin a les aules després de les vacances de Toussaint. Els sindicats estudiantils ja han advertit que no tenen intenció de desmobilitzar-se i que les reivindicacions continuen intactes.
"Ara no és el moment de parar", ens deia la Flora.
Per molts d'ells, aquesta mobilització ja va molt més enllà dels problemes dels liceus: és una manera de reclamar que algú escolti una generació que sent que el sistema li està fallant.
