Crítica de les estrenes de cinema: una Supergirl "trash" i una obsessió malaltissa
James Gunn, el responsable de les pel·lícules dels Guardians de la Galàxia i, per tant, un dels artífexs de l'èxit de l'MCU, l'univers cinematogràfic dels superherois de Marvel, té l'encàrrec de fer el mateix amb els seus rivals de DC.
Aquest nou univers, que està planificat a diversos anys vista, es va estrenar el 2025 amb el seu "Superman", on ja apareixia la seva cosina, Kara Zor-El. Ara, "Supergirl" és la protagonista del nou capítol de la saga i s'estrena el mateix dia que "Obsession", un èxit rotund del cinema de terror; la catalana "Viatge al país dels blancs"; i una feel-good movie molt efectiva, "Letras robadas".
"Supergirl"
El "Superman" de James Gunn va ser una bafarada d'aire fresc dins el cinema de superherois. Un nou inici de la saga de DC que augurava un futur millor per a una franquícia que no havia sabut trobar el bon camí fins aleshores. Ara arriba la "Supergirl" de Craig Gillespie, un director atret pels personatges femenins "trash" ("Cruella", "Jo, Tonya"), i que transforma la cosina de Clark Kent en una noia desvergonyida, caòtica, despreocupada i gran amant de la festa.
No és un pas enrere en aquest "reboot" de la saga que acaba de començar, però tampoc és un gran pas endavant. És una pel·lícula d'aventures, de redempció, amb bones escenes d'acció i un aire a "Mad Max 2" que marca tota la història. Poca cosa més... i poca cosa menys. És molt entretinguda, força divertida, sarcàstica i irònica i ho deu tot a Milly Alcock, la jove Rhaenyra Targaryen de l'spin-off de "Joc de trons", que aquí demostra que està preparada per ser una superestrella en un futur ben pròxim.
"Obsession"
Després de "Backrooms", "Obsession" confirma l'èxit dels films de terror creats per cineastes curtits a YouTube i amb una legió de fans de la Gen Z. És la nova estratègia de les productores per atraure als cinemes nous espectadors, però aquest cas va molt més enllà. El públic i el jurat de l'últim Festival de Sitges ja la van premiar merescudament.
"Obsession" és la prova que una bona idea, ben treballada, ben desenvolupada en la seva justa mesura i amb un final molt calculat té l'èxit assegurat. La premissa és senzilla: un noi desitja que la noia de la que està enamorat també l'estimi per sobre de tot. El desig es fa realitat, però no de la manera que espera. És el conte clàssic de "La pota de mico" que Curry Barker converteix en una història extrema de dependència i submissió. Els valents que s'atreveixin a veure aquesta comèdia negra no l'oblidaran fàcilment.
"Viatge al país dels blancs"
Qui surt de l'Àfrica amb el somni d'arribar al "país dels blancs" i assoleix el seu objectiu és un supervivent. El camí és tot un infern, com explica Ousman Umar al llibre en què es basa el film de Dani Sancho i que protagonitza ell mateix. Aquesta és la seva història real, el seu viatge des de la seva Ghana natal fins a Barcelona, on s'estableix gràcies a l'ajuda d'una família catalana.
La pel·lícula narra el periple de forma benintencionada, senzilla però resolutiva, i segur que obrirà els ulls a molta gent que ni tan sols es pregunta com han arribat aquí aquests negres que venen bosses d'imitació al carrer o dormen tapats per uns cartrons. Llàstima que no incomoda prou, perquè com vam comprovar a "Yo capitán", de Matteo Garrone, la realitat és molt pitjor del que ens mostra.
"Letras robadas"
John Carney torna a demostrar que és un expert en "feel-good movies" que mostren el poder de la música. Són seves "Once (Una vez)", "Begin again", "Sing street" i "Flora y su hijo Max". Aquí parla de traïció, d'orgull, de masculinitat i de paternitat amb una emoció sincera i irresistible, gràcies a la química innegable entre Paul Ruud i Nick Jonas i a una banda de rock condemnada a actuar en casaments que és la repera.
També arriben a la cartellera altres pel·lícules interessants, com la millor òpera prima dels últims premis Cèsar, "Nino"; la potent cinta àrab "La mujer sin nombre"; la comèdia espanyola "Morir no siempre sale bien"; el drama històric "Los últimos días de María Antonieta"; i l'adaptació de Kazuo Ishiguro "Pálida luz en las colinas".