De Bin Laden a Breivik
El periodista de TV3 Salvador Sala, corresponsal a Washington des del 2001 al 2005, va informar en directe des del terrat de l'edifici de la delegació de TVC a la capital nord-americana.
La fumera del Pentàgon no hi havia de ser. Però el cas és que hi era: s'esfilagarsava damunt del riu Potomac, tacant un dia especialment lluminós, tebi, d'una transparència absoluta. Des del terrat de la delegació de TV3 a Washington -des d'on informàvem en directe- també vèiem com vehicles blindats prenien posicions a les sortides del metro i a prop de la Casa Blanca; l'exèrcit i la policia segellaven el centre polític i governamental de DC. La gent es fregava els ulls.
Poc abans havíem presenciat com un guió hollywoodià esdevenia real i tràgic: dos avions comercials carregats de passatgers i carburant s'estavellaven al World Trade Center, a Manhattan, al cor financer d'Amèrica. Després sabríem que un tercer avió havia esclatat a Pennsilvània i que els passatgers -"true heroes"- s'havien enfrontat amb els terroristes. Començaven a córrer rumors: que si hi havia un cotxe bomba al Departament d'Estat, que es temia que un altre avió es dirigís cap al Capitoli o la Casa Blanca. Sonaven les alarmes als edificis del centre: tothom havia de sortir al carrer. Però l'exterior era més segur que l'interior? "Els Estats Units, atacats ", titulaven les televisions, convertides, totes, en canals de 24 hores.
Començava un dia que va durar anys.
A partir d'aquell dia es van envair dos països, l'Afganistan i l'Iraq (uns processos que Obama tanca com pot deu anys després; la fi simbòlica de l'espiral que va encetar Bush és la mort de Bin Laden) . Van venir Guantánamo i Abu Ghraib: s'autoritzaven les tortures.
L'endemà de l'11-S, als Estats Units l'FBI entrava a les mesquites i als correus electrònics, i investigava qui consultava determinats llibres a les biblioteques públiques. Es lluitava una guerra bruta a les fosques contra un enemic camaleònic. Les llibertats i la democràcia perdien el pols amb la "seguretat". Els ciutadans ens miraven amb desconfiança, en l'intent impossible de descobrir l'enemic enmig nostre.
Vivim sota arcs de seguretat. Des de llavors, viatjar en avió suposa una barreja de tercer grau i paranoia: se sospita de tots els àrabs i persones de pell fosca (encara que gairebé deu anys després de l'11-S un noruec ros, il·luminat , racista i d'extrema dreta -Anders Behring Breivik- faci esclatar un cotxe bomba al centre d‘ Oslo i executi a trets més d'una setantena de joves del Partit Laborista al paradís perdut de l'illa d'Utoya).
Les ferides globals que va obrir aquell dia de finals d'estiu a la costa est nord-americana potser es tancaran definitivament el dia que Occident no imposi la seva llei, la Primavera Àrab es transformi en governs democràtics, se solucioni el conflicte etern entre Palestina i Israel, i les desigualtats i els fanatismes -dels quals no s'escapa cap país- es dilueixin com llàgrimes en la pluja. Segurament és demanar massa per un món que acostuma a ensopegar sempre amb la mateixa pedra: de Bin Laden a Breivik.
Poc abans havíem presenciat com un guió hollywoodià esdevenia real i tràgic: dos avions comercials carregats de passatgers i carburant s'estavellaven al World Trade Center, a Manhattan, al cor financer d'Amèrica. Després sabríem que un tercer avió havia esclatat a Pennsilvània i que els passatgers -"true heroes"- s'havien enfrontat amb els terroristes. Començaven a córrer rumors: que si hi havia un cotxe bomba al Departament d'Estat, que es temia que un altre avió es dirigís cap al Capitoli o la Casa Blanca. Sonaven les alarmes als edificis del centre: tothom havia de sortir al carrer. Però l'exterior era més segur que l'interior? "Els Estats Units, atacats ", titulaven les televisions, convertides, totes, en canals de 24 hores.
Començava un dia que va durar anys.
A partir d'aquell dia es van envair dos països, l'Afganistan i l'Iraq (uns processos que Obama tanca com pot deu anys després; la fi simbòlica de l'espiral que va encetar Bush és la mort de Bin Laden) . Van venir Guantánamo i Abu Ghraib: s'autoritzaven les tortures.
L'endemà de l'11-S, als Estats Units l'FBI entrava a les mesquites i als correus electrònics, i investigava qui consultava determinats llibres a les biblioteques públiques. Es lluitava una guerra bruta a les fosques contra un enemic camaleònic. Les llibertats i la democràcia perdien el pols amb la "seguretat". Els ciutadans ens miraven amb desconfiança, en l'intent impossible de descobrir l'enemic enmig nostre.
Vivim sota arcs de seguretat. Des de llavors, viatjar en avió suposa una barreja de tercer grau i paranoia: se sospita de tots els àrabs i persones de pell fosca (encara que gairebé deu anys després de l'11-S un noruec ros, il·luminat , racista i d'extrema dreta -Anders Behring Breivik- faci esclatar un cotxe bomba al centre d‘ Oslo i executi a trets més d'una setantena de joves del Partit Laborista al paradís perdut de l'illa d'Utoya).
Les ferides globals que va obrir aquell dia de finals d'estiu a la costa est nord-americana potser es tancaran definitivament el dia que Occident no imposi la seva llei, la Primavera Àrab es transformi en governs democràtics, se solucioni el conflicte etern entre Palestina i Israel, i les desigualtats i els fanatismes -dels quals no s'escapa cap país- es dilueixin com llàgrimes en la pluja. Segurament és demanar massa per un món que acostuma a ensopegar sempre amb la mateixa pedra: de Bin Laden a Breivik.
