Què hi ha darrere les vagues a l'educació: una crisi més enllà de sindicats i condicions laborals
Una nova demostració de força de mestres i professors al carrer, amb una manifestació unitària a Barcelona i talls a diverses carreteres, fa palès que el malestar del sector és profund i dibuixa un panorama incert sobre com es pot resoldre aquesta crisi educativa, la més llarga dels últims anys.
Amb la quinzena jornada de vaga en un mes, els docents tanquen una setmana marcada pel no contundent a l'acord amb el govern, un nou trencament entre sindicats i una crisi de legitimitat després que les bases hagin qüestionat els seus representants.
La líder del sindicat majoritari, escridassada
Una imatge simbòlica del distanciament entre el col·lectiu i els líders sindicals és la de Iolanda Segura, portaveu de la USTEC, que ha rebut xiulets d'una part dels manifestants durant el seu parlament de tancament de la manifestació.
Tot seguit, representants dels altres sindicats han pujat a l'escenari i s'han posat al seu costat per donar-li suport.
Pèrdua de confiança entre sindicats
Malgrat aquesta mostra de solidaritat, la unitat sindical —que ja és fràgil per definició— ja fa temps que s'ha trencat, especialment després del 9 de març, en què CCOO i UGT es van desmarcar de les mobilitzacions per centrar-se a desplegar el pacte que van firmar amb el govern.
Des de llavors, la resta de sindicats amb representació a la taula, la USTEC, Professors de Secundària i la CGT, han fet un esforç per redactar propostes conjuntes per a la conselleria, tot i que discrepaven sobre quina postura havien de tenir en les negociacions.
De fet, Professors de Secundària no va assistir a algunes de les reunions amb el departament i la CGT es va aixecar dues vegades de la taula, l'última just abans que es redactés el preacord.
Ara, els sindicats en vaga —la USTEC, la CGT i la Intersindical— tampoc no es posen d'acord sobre com han de continuar les protestes. La USTEC, que ha quedat molt tocada després de la consulta, ha fet marxa enrere en la proposta d'una vaga indefinida, una fórmula que cap sindicat té clar que tingui prou suport social.
Per ara, han acordat una nova jornada de vaga el 9 de juny, coincidint amb el primer dia de la visita del papa i amb l'inici de les proves d'accés a la universitat. Aquest dissabte, els tres sindicats es reuniran per concretar accions de protesta. Caldrà veure si surten de la trobada amb més mobilitzacions convocades fins a final de curs.
"Negociacions acabades", segons la conselleria
Aquest divendres, la consellera d'Educació, Esther Niubó, s'ha reunit amb els sindicats que firmaran l'acord la setmana vinent. Són CCOO, UGT —que ja van firmar el del 9 de març— i Professors de Secundària, que ha avisat que "no és un xec en blanc" i que continuaran reclamant les reivindicacions que han quedat pendents.
També es preveu que el departament es reuneixi aviat amb la USTEC, després que aquest divendres el sindicat ho hagi declinat per centrar-se en la manifestació.
En canvi, la conselleria no ha convocat la CGT, també contrària a l'acord, cosa que la seva secretària general d'Ensenyament, Laura Gené, ja li ha retret.
En declaracions a RAC1, Niubó ha assegurat que "el moment de la negociació s'ha acabat" i que els marges que es puguin trobar han d'anar vinculats al pacte.
Un acord afeblit sense la USTEC ni el suport del col·lectiu
L'acord que es va firmar el 29 de maig, després de vuit jornades de negociació, l'última de les quals maratoniana, tira endavant, però ho fa molt més debilitat sense el suport de la USTEC, el sindicat majoritari, que se n'ha hagut de desdir a contracor després que el tombessin el 65,1% dels vots dels docents.
Per la seva banda, la consellera Niubó, en una entrevista al programa "Matins" de TV3, ha defensat que l'acord "reuneix el 85% del suport de la taula", si es té en compte que la USTEC s'hi va mostrar inicialment a favor.
Però més enllà del ball de xifres de la representativitat sindical, bona part dels mestres i professors que estan al capdavant de les aules consideren que l'acord no resol la "situació d'emergència educativa" que, diuen, es troben en el seu dia a dia, amb una complexitat que els desborda i una burocràcia que els ofega.
Més veus contràries a l'acord
A més dels sindicats en vaga i dels docents mobilitzats, altres col·lectius han alçat la veu contra l'acord, com l'Associació de Directius de l'Escola Pública de Catalunya, l'Assemblea de Direccions de Barcelona i el grup de docents Clam Educatiu.
En el seu cas, el troben insuficient perquè consideren que no incorpora prou professionals per reforçar l'escola inclusiva, perquè no ajuda a dimensionar les plantilles segons les necessitats dels centres i perquè tampoc avança en el compromís de destinar el 6% del PIB a l'educació.
A més, rebutgen frontalment els límits que tindran les direccions a l'hora d'escollir els seus equips, un dels punts que figura a l'acord i que enfronta des de fa anys els sindicats amb els representants de les direccions.
Se suma, enmig d'aquesta crisi, un manifest firmat per 1.343 direccions de centres públics, que reclama a la conselleria un "veritable pacte de país en educació, estable i a llarg termini, que eviti els canvis continus de model i de prioritats en funció del partit polític que governa".
Una crisi més sistèmica que laboral
Amb el conflicte al carrer ben viu, unes negociacions tancades i desconfiances entre sindicats, fa de mal preveure com es podrà resoldre el malestar dels docents.
Alguns dels factors en què caldrà fixar-se són la perseverança del moviment —que fins ara s'ha mantingut—, la capacitat dels sindicats per convocar més protestes de manera conjunta i el nivell de pressió que pugui exercir el col·lectiu sobre la conselleria per reobrir les converses.
Abans que comencés aquesta nova onada de vagues, Karine Rivas, professora d'Història de l'Educació a la UB, assegurava, en una entrevista a 3CatInfo, que la lluita dels docents "no es tracta d'una demanda de privilegis, sinó per garantir les condicions mínimes per fer bé la feina".
També Francesc Pedró, catedràtic de Polítiques Educatives a la UPF, avisava que si no s'acaben les vagues "és perquè la insatisfacció perdura i perquè no s'ha atacat el rovell de la qüestió".
Unes afirmacions que, gairebé tres mesos després de la signatura de "l'acord de país", prenen força i evidencien que la situació, mentre no s'abordi com una crisi del sistema educatiu, més enllà d'un conflicte per millorar les condicions laborals, corre el risc de cronificar-se.
