"Ens estem jugant el destí a la ruleta russa": Edwy Plenel alerta del presidencialisme de França
França es prepara per al postmacronisme, una etapa incerta perquè consolidarà per primer cop des de la fi de la Segona Guerra Mundial el poder de l'extrema dreta. És inevitable recórrer a 80 anys enrere per entendre el particular sistema polític francès: per què té tant de poder el president de la República?
Moltes enquestes donen victoriosa en segona volta de les presidencials Marine le Pen, ressuscitada políticament després que la justícia l'autoritzés a inicis de juliol a presentar candidatura. La probabilitat que el país sigui dirigit per un partit hereu de la França col·laboracionista és, doncs, molt alta.
El poder de qui ocupa el palau de l'Elisi és tal que pot fer girar el rumb del país com un mitjó. Aquest és un dels temes que preocupen des de fa temps Edwy Plenel, fundador d'un mitjà de comunicació en línia, Mediapart, que té el prestigi d'haver destapat els casos de corrupció de Nicolas Sarkozy.
Abans de fundar Mediapart, Plenel va ser el director de redacció del diari Le Monde. Amb ell parlem de la França que s'ha construït durant els dos mandats d'Emmanuel Macron i dels reptes que ha d'afrontar.
França està en la recta final del macronisme. Com ha fet canviar França, aquest doble mandat d'Emmanuel Macron?
Des del meu punt de vista, la presidència d'Emmanuel Macron significa l'acceleració de la implosió de França. Cal revisar la seqüència des de 20 anys enrere: la presidència de Nicolas Sarkozy i després la presidència de François Hollande, que va donar lloc a la d'Emmanuel Macron, que va tenir relacions força cordials amb Nicolas Sarkozy.
Aquests tres homes són la generació que va seguir figures polítiques que venien de la Segona Guerra Mundial, com François Mitterrand, i del gaullisme, com Jacques Chirac. I ells tres no han estat a l'altura, tant pel que fa a les emergències del present com al que calia resoldre en la història francesa.
França està en crisi des de fa 25 anys, doncs? Des del canvi generacional del gaullisme que va representar l'arribada de Sarkozy després de Chirac?
França és un país molt singular, és un país d'immigració. Ha tret la seva força de com el món que va colonitzar l'ha modelada. Fins avui, fins i tot, ja que som l'últim petit imperi colonial i som la segona potència marítima més gran del món.
Tot això s'havia de desentranyar. I aquests tres presidents han fet exactament el contrari: han tensat, han recorregut a la violència i s'han aprofitat de la violència projectada que és el terrorisme i la ideologia islàmica totalitària que va conduir a massacres aquí mateix. Però en comptes de reflexionar sobre com França necessita desenvolupar una nova visió per afrontar-ho, hem presenciat una reculada.
Ara som al 2026 i el país no ha resolt la qüestió colonial. No és cosa del passat. És al present, incloent-hi molt concretament els territoris d'ultramar i amb el que anomenem els suburbis de les ciutats de l'hexàgon, però que estan formats per la nostra història. Això no és immigració. És la nostra pròpia història africana, caribenya, asiàtica que és aquí.
Segons vostè, és aquest "no acceptar la pròpia història" el que està permetent el ressorgiment de l'extrema dreta? No creu que hi ha un momentum mundial que hi ajuda?
El poder de l'extrema dreta a França no està separat del que està passant a fora. Però, en tot cas, també és un problema francès no resolt, real. França està experimentant una crisi profunda pel que fa a la seva relació amb el món i amb si mateixa.
Tenim una immensa riquesa humana, però, en l'àmbit polític, hi ha hagut un esfondrament. És una França que no parla al món.
França és membre permanent del Consell de Seguretat. És l'únic país europeu que pot plantar cara als Estats Units d'Amèrica i és el país on es va proclamar l'actual Declaració dels Drets Humans el 1948. I, tot i això, avui no parla al món sobre Gaza, sobre Palestina. No imposa sancions. No pren una postura ferma contra Trump, contra Putin; fins i tot a l'inici del seu mandat, Macron va mostrar certa debilitat envers Putin pel que fa a Ucraïna. França no està complint amb el que diu que és.
L'extrema dreta francesa, en tot cas, té una història particular que la vincula directament amb l'ocupació nazi durant la Segona Guerra Mundial. Sorprèn ara veure que també la dreta francesa agafa ideològicament aquesta via.
La gran peculiaritat francesa és que el parèntesi gaullista s'ha tancat. Hem oblidat que, a Europa, l'únic país on la majoria de les elits econòmiques, polítiques, intel·lectuals i mediàtiques van acceptar el fet consumat de l'ocupació i la col·laboració nazis és França.
El règim nazi no va haver-se d'imposar. Van ser les mateixes elits les que van suïcidar la República. La Resistència va ser totalment minoritària. Els alts funcionaris i la burgesia francesa no eren feixistes ni nazis, eren pétainistes (seguidors del general col·laboracionista Pétain).
Aquella burgesia que vol defensar els seus interessos, que té prejudicis antisemites i que el que vol és sobreviure. És l'epopeia de De Gaulle –que prové una mica d'aquest món– la que, d'una manera quixotesca, salvarà la dreta francesa de si mateixa.
Com a president, donarà a la dreta una altra aventura, la de continuar l'imperi colonial i perpetuar la desigualtat a escala mundial. Però dins el De Gaulle antinazi, el de la guerra i la Resistència, hi ha un De Gaulle que salvarà la dreta francesa.
Avui aquesta història s'ha acabat. La dreta francesa ha tornat al seu estat natural: el pétainisme. Bruno Retailleau és pétainista. Aquest món catòlic i conservador és la història pétainista de la dreta francesa. I França actua com si sempre haguéssim estat del costat correcte de la història. I no, no vam estar al costat correcte.
Ha qualificat el sistema polític francès de monarquia presidencial. Ho diu com a provocació, per parlar del país que va tallar el cap al rei el 1793?
Ho dic perquè estic convençut que tenim un règim institucional perillós; institucions que van ser creades en una situació de guerra civil, la guerra d'Algèria, per un home, De Gaulle, molt brillant, però molt boig. I aquestes institucions tan boges tornen els homes molt bojos.
Som l'única monarquia europea, avui. El poder d'una sola persona confisca la voluntat de tots. El poder executiu, que es redueix al poder presidencial, té prioritat sobre el poder legislatiu i sobre el poder judicial.
Els fiscals no són independents a França. Aquesta és la gran diferència, per exemple, amb Itàlia. També amb Espanya, que és una monarquia, però un sistema parlamentari, igual que la Gran Bretanya i Bèlgica.
Cal que els altres països i pobles europeus entengueu que, des d'aquesta perspectiva, som la baula feble d'Europa. Ens estem jugant el nostre destí a la ruleta russa. Ens trobarem a la segona volta de les eleccions presidencials i és a la ruleta russa on tot pot bascular.
L'extrema dreta pot prendre la presidència de la República a França sense necessitat de fer un cop d'estat. I té molt més poder que a Hongria, quan Orbán era al poder, que a Alemanya, si arribés al poder, que a la Gran Bretanya, que a Espanya, si Vox fos al poder, o que a Itàlia, on la senyora Meloni és al poder.
El president té tots els poders excepcionals, verticals, inclosos els articles de la Constitució que permeten la suspensió de la democràcia. I el veritable problema és que tenim tota mena d'homes polítics que, en canvi, hi estan d'acord.
Veuen clarament que es tracta d'un mecanisme pervers que porta a l'obsessió per la conquesta individual del poder. Però ells no són partits polítics. Són individus que han de prendre el poder. I ja ho veuen que és perillós, però, com els drogoaddictes, recauen. És per això que crec que la situació és molt perillosa.
En el panorama dels líders europeus actuals, en tot cas, Emmanuel Macron ha demostrat tenir una visió clara de la pèrdua de poder d'Europa. Potser no tant de la crisi interna francesa, però sí dels nous equilibris geoestratègics. No li salva res, al president?
En els seus discursos, Emmanuel Macron ha dit tota mena de coses que en abstracte eren rellevants sobre Europa. Però ha fracassat perquè s'ha aproximat a Europa amb el mateix estil que a la presidència francesa.
Europa requereix habilitats de negociació. És essencial forjar el consens i ell no ho ha sabut fer. Ha dit: "Soc fort, soc jo, Macron, i m'heu d'escoltar". I és així com Von der Leyen ha pres la iniciativa i ha fet retrocedir la dimensió democràtica d'Europa fins i tot en relació amb els Estats Units d'Amèrica.
Us en poso un exemple. Vivim actualment una lluita contra les GAFAM, les plataformes dels oligarques de Silicon Valley i del tecnofeixisme encarnat per Peter Thiel, Elon Musk i altres que s'han unit a Donald Trump, si no l'han cocreat. Hi havia un comissari europeu que ho va veure clar, Thierry Breton, enginyer de formació i una figura de la dreta francesa molt competent en el seu ram. I va ser l'únic que va dir: "No els podem deixar fer el que vulguin. Si no, és com una guineu que vaga lliurement per un galliner, acabarà menjant-se totes les gallines. La regulació és necessària."
Unes setmanes abans de l'elecció de Trump, Von der Leyen es va negar a renovar el mandat de Breton i Emmanuel Macron va cedir. I quan Trump va ser elegit, Breton es va convertir en objectiu dels empresaris de Silicon Valley, que van exigir sancions contra ell. Breton està sota sancions arbitràries del president dels Estats Units i hem sentit en algun moment Macron dir-hi res? Fer imposar una mica de respecte? Alguna mesura de represàlia per part de França i la Unió Europea? Res.
D'aquí aquest debilitament. Emmanuel Macron, darrere la seva agitació, és un ànec sense cap corrent en totes direccions.
No són pocs els que pensen que dissolent l'Assemblea Nacional després dels mals resultats a les europees del 2024 va posar una catifa vermella per a l'arribada de l'extrema dreta. Hi està d'acord?
La resistència a l'extrema dreta ve de dins de la societat. És la societat civil la que va obligar els partits d'esquerres a unir-se i va permetre l'augment de vots que va impedir que l'extrema dreta obtingués la majoria a l'Assemblea Nacional, contràriament als càlculs d'Emmanuel Macron.
Però això va ser fa dos anys. Avui –i torno a la bogeria del presidencialisme francès– els partits han tornat als seus escenaris competitius, a les seves curses de cavalls amb estratègies hegemòniques que poden ser, des del seu punt de vista, rellevants.
Però davant del que representa l'extrema dreta, que és l'odi a la igualtat de drets, a la justícia, a la humanitat comuna i als estrangers, l'únic baluard que ens queda és la unitat. L'única barrera és unir-se en allò que és essencial. I avui tenim un panorama de divisió total de l'esquerra.
L'escenificació de la carrera per ser presidenciable de l'esquerra centrista és, efectivament, descoratjadora pels votants progressistes.
Les esquerres –tant La França Insubmisa com el bloc ecosocialista– s'han posat d'acord en una sola cosa: la divisió. Es donen bones raons per justificar-la: les traïcions d'uns i el sectarisme d'altres.
Treballen amb el càlcul segons el qual hi ha una escletxa per guanyar suficients vots a la primera volta i passar a la segona. Però no és així com es mobilitza la gent contra el risc de l'extrema dreta. Sobretot perquè, sigui quin sigui el resultat de les presidencials, fins i tot si s'evita el pitjor, l'extrema dreta sempre hi serà, a la societat. És la societat la que s'ha de mobilitzar i organitzar.
I no oblidem mai que l'esquerra no és sinònim del bé, també hi ha gent corrupta. Esquerra no vol dir moralitat, és simplement que hi ha diferents classes socials, oprimits i opressors, grups dominants i dominats. És el moviment de la societat, de les dones, dels joves, dels treballadors.
En canvi, aquests partits s'han convertit en partits de professionals on la societat ja no hi és. Només hi ha càrrecs electes, aspirants a càrrecs electes, personal dels càrrecs electes i futurs càrrecs electes que viuen només de les eleccions.
La França Insubmisa és ara mateix el partit hegemònic a l'esquerra, però totes les enquestes diuen que si bé Jean-Luc Mélenchon pot passar a segona volta, davant un duel amb Marine le Pen, perdrà. Amb ell, els francesos no repetiran el cordó sanitari del 2024.
A menys d'un any de les eleccions presidencials, a l'esquerra hi ha una nova força hegemònica, La França Insubmisa, que opera dins d'una cultura d'hegemonia, no d'unitat. "Uniu-vos al meu voltant. La unitat és amb mi. Soc hegemònic. Així que si voleu, podeu venir, però veniu a mi. Jo no faig acords amb vosaltres."
Aquesta lògica té la seva pròpia dinàmica. I les altres forces d'esquerra són molt fràgils davant d'això. Però no és suficient per mobilitzar tota la societat quan el risc màxim és aquí.
Malgrat això, és optimista amb el resultat de les eleccions? Creu que França, i de retruc Europa, pot fer front a aquesta força centrifugadora de l'extrema dreta arreu del món?
En aquest Vell Continent, amb aquests països que coneixen tots els errors que han comès en el passat, hem de defensar la força de la debilitat, la consciència de la fragilitat de la humanitat, de la fragilitat del món i de la vida mateixa contra el que veiem davant dels nostres ulls: l'exacerbació del poder, la catàstrofe del poder, l'"il·limitisme".
He encunyat aquest neologisme per descriure el que representen Trump, Putin, Netanyahu, la Gran Amèrica, el Gran Israel i la Gran Rússia: només la llei del més fort. I tant si es tracta de l'emergència climàtica com de les qüestions democràtiques i socials, la violència de gènere i sexual i la depredació dels cossos, necessitem com mai aquest concepte de límits.
Ens hem de restringir, frenar. Què és l'estat de dret en l'àmbit nacional o global? És un límit. No tenim drets absoluts. Els nostres drets s'entrecreuen amb altres drets. No podem dir que tenim dret a fer el que vulguem. Aquesta és l'ambigüitat del nostre temps.
