D'on venen els galets, la pasta de l'escudella de Nadal genuïnament catalana

T'imagines un Nadal sense galets? La tradicional pasta de l'escudella de Nadal és representativa a Catalunya. Però què en sabem de l'origen?

Els galets de Nadal són grossos, amb uns quatre o cinc n'hi ha prou per omplir els plats de les taules nadalenques, i hi ha qui els farceix de pilota o carn trinxada. 

El seu nom, "galet", és genuïnament català, però els historiadors no tenen tan clar d'on ve la pasta. De fet, no sempre hem trobat galets a l'escudella de Nadal, i ni tan sols l'escudella ha estat sempre el plat tradicional per celebrar la festa més assenyalada de l'any. 

Així com l'escudella és un dels plats més antics de la cuina catalana, els galets són un invent relativament modern. Jaume Fàbrega, historiador de la cuina catalana, els situa a finals del segle XIX o principis del XX, coincidint amb l'auge de la indústria de la pasta i l'entrada dels canelons als plats festius de Nadal. 

Però un dels fabricants catalans més antics, Pastes Sanmartí, que fa pasta des de l'any 1700, assegura que elaboren galets des del 1868.

Macarrons a l'escudella de Nadal

I abans dels galets, què s'hi posava a l'escudella de Nadal? De pasta a Catalunya ja fa segles que se'n menja, i documents del segle XIII atribueixen als àrabs la introducció dels fideus a la nostra cuina. L'ofici de fideuer és antic: a Barcelona el 1611 ja tenien gremi.

El baró de Maldà, al segle XVIII, en el seu dietari "Calaix de sastre", ja recull el costum de menjar una escudella blanca amb macarrons, una pasta que es trasllada a l'escudella de Nadal, sobretot a Barcelona, on el baró diu que hi afegien formatge ratllat.

És per això que, segons Fàbrega, una teoria és que l'origen dels galets serien els macarrons trencats. Però no se sap qui va tenir la idea, ni si l'invent és d'origen català o italià. 

La paraula "galet" pot donar-nos pistes.

Una pasta amb nom català 

L'especialista en cuina catalana Vicent Marquès, a "Història de la cuina catalana i occitana", diu que "les dades cristianes més antigues del mot són en català". Encara que no ho sembli, la paraula "galet" fa referència a la forma, i per la mateixa raó a Mallorca i Girona se'n diuen "colzes".  

El macarró tallat agafa aquesta forma corbada de galet, paraula que serveix per anomenar el broc d'un porró, càntir o bota, de la que deriva l'expressió "beure a galet", és a dir, beure a raig del broc. L'etimologia del mot, que trobem al DIEC, ens remet al tall esbiaixat d'una canya o tros de fusta --que sovint servia de broc-- i que ens recorda el tall esbiaixat dels macarrons.

A Itàlia, hi ha una pasta similar que en diuen "lumache" (caragol) o "pipe" (pipa).

Cuiners catalans a Itàlia, influències compartides

Així, els galets poden tenir l'origen en un tipus de pasta italiana o són una influència catalana? La història de la cuina està plena d'influències mútues. 

L'historiador apunta que al segle XV, quan la corona d'Aragó abastava els territoris de Nàpols, Sicília i Sardenya, el cuiner del rei Alfons el Magnànim, el mestre Robert de Nola o Noia, va escriure el "Llibre del coc" (1477) amb receptes --com la de les taronges de Xàtiva-- que suggereixen l'origen valencià o català de l'autor. 

I, a través de la família Borja --o Borgia--, a la Roma del Renaixement, Bartolomeo Sacchi, Il Platina, en el seu llibre "Del plaer honorable i de la salut", (1480) "parla de moltíssims plats a la catalana, des del menjar blanc fins als rostits, la perdiu a la catalana o l'ànec amb taronja...", diu Fàbrega. 

Tot plegat és un debat obert i es fa difícil, si no impossible, determinar si l'invent dels galets és català o italià. El cas és que a Itàlia aquesta pasta no determina cap plat especial i festiu com a casa nostra. 

La idea d'un fideuer de Valls

El galet ens l'hem fet nostre i la història popular sense contrastar diu que la idea del galet és d'un fideuer de Valls que va instal·lar-se al Born de Barcelona al tombant de segle XIX-XX: Tomàs Guinovart. 

El relat explica que, convidat al dinar de Nadal a casa d'uns amics barcelonins, va trobar que els macarrons de l'escudella eren difícils d'agafar amb la cullera i se li va acudir fer una pasta tallant els macarrons més petits. 

La nova pasta, que a més es podia farcir, van ser un èxit que no va trigar a fer-se popular arreu del territori català, explica Fàbrega. 

El galet, sense farcir, ha substituït la composició tradicional de l'escudella, que era amb arròs i fideus gruixuts, pràcticament a tot Catalunya. 

L'escudella, de plat rural al més festiu de l'any

Els galets pot semblar que van ser inventats per a l'escudella de Nadal, però com és que un plat senzill de pagès, en què es feien bullir verdures i algun os o, en el millor dels casos, un tros de carn en salaó, ha arribat a ser un dels plats més festius de la nostra tradició? 

"Segurament la tradició de fer-ne per Nadal va néixer a Barcelona", diu Fàbrega.

A la Catalunya rural, d'escudella i carn d'olla se'n menjava cada dia, fins i tot a l'estiu. I, per tant, no era qüestió de menjar-ne un dia de festa. Però, en canvi, a Barcelona sí. 

A la ciutat, treballadors i menestrals sempre en van continuar fent, però a les cases bones menjar escudella "no es veia elegant ni fi", un fet que va donar lloc al famós arròs del dijous, que també és un costum barceloní, destaca l'historiador. 

Sembla que l'enyorança d'aquesta escudella hauria portat aquests burgesos a fer-ne un dia a l'any, per Nadal.

De fet, a la resta de Catalunya, a moltíssimes comarques, aquesta escudella de Nadal no es feia i simplement feien els canelons i el rostit. 

"Abans de la guerra, a Catalunya es va crear una cuina burgesa molt important, de la més important d'Europa", explica Fàbrega per posar-hi context. Un dels seus plats més destacats va ser l'escudella i carn d'olla de Nadal amb els galets. 

"Actualment, l'escudella de galets s'ha generalitzat per influència de la cuina barcelonina, i està molt bé, perquè realment trobo que és una recepta molt sorprenent i una tradició important de conservar", diu l'historiador.

"Curiosament, aquest costum també existeix a Mallorca, on en diuen sopa farcida, i al País Valencià, on de l'escudella de Nadal se'n diu 'putxero', i també a Andorra. És la mateixa recepta, que ens uneix als Països Catalans".