Dos mesos de la crisi de Ceuta: "Tinc forces per aguantar aquí ben bé dos anys"
"Si em tornen al Marroc em moriré de gana". Ho diu una de les dones que continuen vivint sota la petita carpa autogestionada al barri de Sidi Embarek, a Ceuta. Ja són més d'una cinquantena de dies convivint aquí, com poden, 300 dones i nens, amb l'espasa de Dàmocles a sobre.
Totes saben que el govern espanyol repeteix el missatge que el 99% dels marroquins seran retornats. I no paren de pensar-hi. "La majoria de gent que hagi de tornar es tornarà boja".
L'assentament, que semblava que havia de ser provisional, ha acabat durant molt més del que volien. El cansament pesa. La difícil convivència en un espai tan petit, també. Hi ha soroll, crits i un aire carregat. I aquesta setmana només faltava la pluja.
"Avui ens hem despertat amarades d'aigua. Hem hagut de llençar la roba que fem servir de llit... Tot això era un riu", explica la Malika. Al seu costat, l'escolta atentament una altra mare, la Fati.
Té un fill a l'assentament i una filla en un centre de menors, a qui no veu des de fa dies. "No em deixen anar-la a veure, però s'escapa i em diu: 'Mare, no vull tornar al centre, vull estar amb tu...' Tant de bo pogués estar amb mi".
I elles es pot dir que han tingut sort. Ben a prop del campament, en una furgoneta abandonada, hi dorm des de fa uns dies la Mariam, de 16 anys. Des que va entrar a Ceuta el 30 de juliol, ha passat per tres cases diferents, pagant 20 euros al dia. I ara ja no té on anar. No té lloc ni tan sols en la carpa de dones.
"Molts nois han intentat abusar de mi", explica des de dins la furgoneta. "M'he amagat aquí per mantenir la meva integritat... Avui ha vingut la policia, els he dit que era menor, però els és igual".
Ella és una de tantes noies i nois, menors d'edat, que continuen sent invisibles als ulls de les administracions. Fa una setmana, la ministra d'Infància admetia que podien ser encara 700 els menors que continuen al carrer. Sobre el terreny, el sentiment general és que poden ser molts més.
"Estaven molt contents d'anar a l'escola", diu la Fati, que fa equilibris quan el nen li pregunta per què ja no hi va. "Estem buscant un lloc millor", li respon ella.
Mirada de nou cap a la frontera
Des de la platja d'El Trampolín, al nord de Ceuta, la Península es veu ben nítida en un dia clar. Alguns dels nois encara es mantenen ferms amb l'objectiu d'arribar-hi. "Aguantarem fins que ens hi puguem escapar", diu l'Ibrahim, de 23 anys.
Els darrers dies, de fet, la Guàrdia Civil ha interceptat alguns joves que intentaven arribar en caiac a la costa de Cadis. Però el cert és que cada vegada són més els que van sent conscients de l'extrema dificultat d'arribar-hi. O bé es resisteixen a pensar en el retorn al Marroc, o bé s'autoconvencen que el somni de la Península encara és ben viu.
I les forces comencen a flaquejar, sobretot perquè molts han perdut força pes en aquests mesos.
I mentrestant, a l'altra banda de la ciutat, prop de la frontera, dos germans ja miren de nou cap al pas del Tarajal. Són en Lofti i en Farouk, de Casablanca. Asseguren insistentment que no són musulmans, i esperen que, si ho poden explicar en una entrevista amb la policia, els permetin accedir a la protecció internacional.
N'hi ha que ja han desistit i les pluges els han fet decidir per tornar al Marroc. Entre 150 i 200 cada dia, deia el ministre Ángel Víctor Torres la setmana passada. Sense ganes de parlar, i amb la sensació d'un cert fracàs personal, cada pocs minuts ja és habitual veure passar la porta fronterera a algun jove ferit, o algun pare de família.
Són menys dels que voldrien molts ceutins, però bastants més que fa només uns dies. Aquí, la porta de sortida continua oberta, amb totes les facilitats perquè passar la frontera cap al sud sigui el més ràpid possible.
La por dels sudanesos
"Ara mateix, alguns ni parlen de la por que tenen que els retornin al Marroc". Ho diu Abbas Adam, de 25 anys i del Sudan. Dos amics seus han estat expulsats, els darrers dies, per a sorpresa de tothom.
El ministeri de l'Interior confirma 25 devolucions, 23 de les quals de sudanesos. No havien sol·licitat protecció internacional, apunten des del ministeri. Però els seus compatriotes a Ceuta matisen aquesta explicació i descriuen que o bé es van confondre, o bé no els ho van explicar bé, o totes dues coses alhora.
"Van confiar en la intèrpret a l'hora d'omplir els papers... Però és que tothom sap que volem demanar l'asil, que el nostre país està en guerra", lamenta Adam. "Cap d'ells volia tornar. Portaven més de tres anys arriscant la vida per arribar aquí."
Des d'Accem, l'entitat que gestiona el recurs on la policia va entrar de matinada per endur-se el grup cap al Marroc, expressen la sorpresa que han tingut ells mateixos per aquestes expulsions, completament imprevistes.
Expliquen que tradicionalment alguns dels sudanesos no demanaven asil. I que el motiu era perquè volen seguir el seu camí cap a França o el Regne Unit. I sol·licitar protecció internacional a Espanya els obliga a haver-se de quedar aquí mentre no es resol l'expedient.
Però testimonis sobre el terreny, i l'advocada Patricia Fernández Vicens, de l'entitat Coordinadora de Barrios, constaten que bona part dels expulsats, si no la totalitat, haurien demanat l'asil a Espanya si haguessin entès que no fer-ho comportaria el retorn immediat al Marroc.
El canvi de posició del regne alauita tampoc els ha beneficiat: aquesta ha estat la primera vegada que el Marroc ha començat a acceptar la devolució al seu territori de persones d'altres països, com els sudanesos.
Per això des d'Accem apunten que els estan començant a advertir del que pot passar-los si no demanen asil, i diuen que "hi ha una clara desinformació" cap a totes aquestes persones.
Una Ceuta capgirada
Les imatges del centre de la ciutat són ben diferents de les de l'inici de la crisi. Ja no hi ha grups nombrosos de migrants deambulant-hi. Els comerços són oberts, els restaurants tenen clients i els hotels estan plens.
Ara bé, és cert que la gran majoria de persones que els generen ingressos són els policies destinats a la ciutat, els periodistes desplaçats i els funcionaris de suport. "És una situació circumstancial: fa la sensació de més ocupació, però és un miratge", diu Juan Manuel Parrada, secretari general de la Confederació d'Empresaris de Ceuta.
"No ve ningú, no ve el turisme, no hi ha noves inversions plantejades, ni empresaris que vulguin obrir nous locals, ni inversors de fora que vulguin venir. L'impacte real és en el desenvolupament futur de Ceuta, que ha quedat molt compromès", adverteix Parrada.
Un dels que més constaten aquesta situació de manca de visitants és Javier Galán, del centre de busseig Burbujas. Abans de la crisi tenia plenes totes les reserves per fer immersions a l'agost, setembre i octubre, i ara mateix no té cap turista.
"Estem convençuts que tirarem endavant, però depenem que Madrid i Rabat es posin d'acord, i mentrestant el poble som els qui paguem els plats trencats, que no sabem d'on ha vingut tot això".
Ha hagut de rescindir els contractes dels sis treballadors. No ho han hagut de fer, en canvi, empreses de seguretat, de neteja o de la construcció, sectors que sí que han pogut reduir l'atur de la ciutat.
És als barris de la perifèria on la situació continua igual o pitjor que al començament de la crisi. Allà sí que els menors encara deambulen sense destí, hi ha persones dormint en garatges, i la multitud de cabanyes que encara s'aixequen cada dia a El Trampolín.
I ressonen les notícies de 39 agressions sexuals, amb víctimes migrants, des de l'inici de la crisi el 30 de juliol i fins al dia 14 de setembre.
Per això els veïns continuen explicant que acompanyen cada dia al carrer els seus fills adolescents. Encara són ben vius els sentiments de por, desconfiança i inseguretat. I per això, dos mesos després, Ceuta continua capgirada.