Eric Clapton fa perdurar la seva llegenda en el retorn al Sant Jordi 22 anys després
Vint-i-dos anys ha trigat Slowhand (Mà lenta) a tornar a actuar a Barcelona. Va ser el 2004 al mateix recinte de Montjuïc i hi havia moltes ganes de tornar-lo a aplaudir, per això les entrades es van esgotar de seguida quan es van posar a la venda mesos enrere.
I el músic britànic, de 81 anys, no ha decebut els seus seguidors. El concert ha durat 90 minuts exactes i potser els han semblat pocs a molts dels 15.000 espectadors que omplien el recinte.
Clapton, sense interpel·lar el públic, ha desplegat un meritori repertori de blues, molt ben acompanyat per cinc músics i dues veus femenines en els cors.
La posada en escena ha estat molt senzilla i pragmàtica, sostinguda en tres pilars: un escenari pla, gran i còmode; una pantalla gegant dividida en tres franges verticals per oferir sempre una imatge detallada del rostre i de les mans de Clapton, i un so simplement meravellós.
El recital ha començat a les 9 en punt amb "Badge", una cançó de 1969 del seu grup d'aleshores, Cream, escrita per Clapton i el seu amic beatle George Harrison. Inici suau, recolzat pel baixista Nathan East, per endinsar-se en el blues més autèntic amb "Key to the Highway".
Cada bloc de quatre cançons es coronava amb un dels seus hits: el primer s'ha rematat amb "I shot the sheriff", peça creada per Bob Marley.
Una doble declaració d'amor
Amb el nou bloc, una nova capbussada blues que ha arrencat amb "Kindhearted woman", ara amb Slowhand assegut i amb una guitarra acústica. El públic seguia el ritme, no gosava ni tossir ni xiular i tancava els ulls.
De la intimitat han passat a una doble declaració d'amor: venien dos himnes de la música moderna, "Layla" (la història del seu amor secret per a Pattie Boyd, la dona de Harrison) i "Tears in Heaven", la cançó més premiada de tota la seva carrera, dedicada al seu fill Connor, de només 4 anys, mort accidentalment en caure des d'un pis 53 d'un gratacel de Nova York.
La veu dels espectadors mai superava el volum del so excel·lent del Sant Jordi: un respecte absolut pel cantant que ho estava perdent tot.
I en el darrer tram, ha recuperat la guitarra elèctrica, s'ha posat dret i ha tornat a brillar el gran guitarrista, un dels millors del món.
Sense artificis, sense parlaments, sense sofisticacions, sense ballarins, sense canvis de roba (tot el concert amb la seva camisa blava i un vestit gris marengo); només bons músics i una mà lenta fent cridar i plorar les cordes d'una guitarra.
15.000 ànimes cridant "Cocaine"
Només havia passat poc més d'una hora de concert quan el públic identificava els primers acords de "Cocaine", escrita pel nord-americà JJ Cale però versionada i popularitzada per Clapton el 1977. Passaven de la tristor a una eufòria que el músic sempre ha volgut evitar (en ocasions ha cantat a la "dirty cocaine").
Així donava per finalitzat el concert. Clapton s'aixecava i se n'anava entre bastidors. Els assistents en reclamaven més i, com que aquí no li havien llançat res (a diferència de dijous a Madrid, que una funda de vinil li va impactar sense conseqüències al tòrax) va complir amb el que tenien previst. El bis era "Before you accuse me", fent perdurar la llegenda d'Eric Clapton com una divinitat del blues.