Història d'una divisió crònica: què separa l'esquerra i quants diputats li pot costar a les urnes el 29N

Aquesta nit s'acaba el termini per presentar les coalicions electorals per a les eleccions del 29N, i la unitat de les esquerres espanyoles encara no s'ha materialitzat més enllà d'un acord puntual a les Canàries, malgrat que gairebé tots els partits que se suposa que n'haurien de formar part la defensen amb més o menys vehemència.

En aquest temps de descompte, la direcció estatal de Podem ha temptejat presentar-se en més províncies amb Esquerra Unida, que al seu torn ja té pactat presentar-se amb el Front Ampli, i Ada Colau ha demanat a Rufián que vagi més enllà del pacte amb els d'Irene Montero i pressioni la direcció d'Esquerra.

Els republicans són els últims que, seguint la voluntat del seu portaveu al Congrés, s'han vist immersos en uns intents d'unitat que ja fa temps que van quedar resolts a Catalunya –on els Comuns han aconseguit unir les diferents ànimes i Podem ha quedat diluït–, però encara ocupen i ocuparan hores i hores de l'actualitat política a l'Estat.

Història d'una divisió crònica

De trencaments i desunions a l'esquerra espanyola l'hemeroteca en va plena, però els primers compassos del que ens ocupa els trobem ara fa una dècada, quan en el si de Podem van començar a aflorar les diferències entre Pablo Iglesias i Íñigo Errejón.

Faltava poc per al congrés de Vistalegre II, que va guanyar Iglesias i va fer esclatar una ferida que no ha cicatritzat mai més.

Un parell d'anys més tard, a principis del 2019, Errejón es va aliar amb Manuela Carmena i va perdre definitivament el suport del partit que havia contribuït a fundar.

El resultat de la trencadissa va ser ben visible en la desfeta electoral de les municipals i autonòmiques del 2019, quan aquest espai va perdre l'alcaldia de Madrid. "La divisió resta", retreia aleshores Iglesias a Errejón.

Lluny d'intentar arreglar-ho, la creació de Més País va suposar un pas més en aquesta carrera cap a la caiguda que es certificaria en les eleccions del 10 de novembre del 2019, amb els d'Iglesias i els d'Errejón presentant-se per separat.

Podem va passar d'aspirar a la presidència a acabar entrant al govern de Pedro Sánchez. I quan Iglesias va decidir marxar-ne, va entrar en acció Yolanda Díaz, que amb el temps va passar de ser la seva protegida a convertir-se en la nova pedra a la sabata per als morats.

Díaz va fundar Sumar i de seguida es va entendre amb Errejón, mentre que les negociacions amb Podem es van estancar fins que, finalment i amb unes noves eleccions a tocar, van tancar a última hora i a desgana una coalició que deixava l'aleshores ministra Irene Montero fora de les llistes.

Només van haver de passar uns mesos perquè els diputats de Podem abandonessin el grup conjunt al Congrés, en un nou capítol d'una divisió que ara alguns s'han proposat resoldre a contrarellotge.

Les propostes d'unitat de Gabriel Rufián fa mesos que ressonen i van arribar a comptar amb el beneplàcit de figures com Xavier Domènech, expresident de Catalunya en Comú i figura encara amb ascendència en aquesta òrbita.

Però la convocatòria anticipada d'eleccions ha obligat a passar de les paraules als fets, i la realitat és que, si no canvia res, alguns dels que van acompanyar el diputat d'ERC en aquest tour, com Irene Montero i Emilio Delgado, es batran a les urnes el 29 de novembre.

També Rufián s'enfrontarà amb Ada Colau, que paradoxalment molts veien com a algú que podia generar consens i fer de pont entre Sumar i Podem.

Un mal que no vol soroll

Tot plegat passa enmig d'uns retrets –els Comuns han arribat a acusar Rufián de fer tot el possible per dividir les esquerres– i una confusió de sigles que els experts assenyalen com un dels principals llasts que arrossegaran aquests partits el dia de les eleccions.

"Encara que s'enganxin a Rufián, cap dels dirigents de Sumar i Podem estan capacitats per superar les tensions internes", assegurava aquest dimecres al "Més nit" de 3CatInfo el catedràtic de Ciència Política a la Universitat Carlos III de Madrid Ignacio Sánchez Cuenca, que considera que aquestes formacions han de deixar enrere la imatge que han transmès durant tot aquest temps:

El millor que poden fer és guardar les formes, salvar els mobles i arribar a algun pacte que no provoqui vergonya aliena.

"El que veiem és una 'unitat a garrotades', no pas una cooperació que s'hagi construït des de la bona fe amb lideratges que dialoguen i on es manté el respecte", afegeix el politòleg Pablo Simón sobre un "enfrontament continu" que, diu, té un "efecte psicològic sobre el votant" que pot acabar beneficiant els socialistes:

Davant d'això, una part d'electors poden optar directament pel PSOE, perquè prefereixen que no surti en cap cas un govern del PP i Vox.

És el que tradicionalment es coneix com a vot útil, un vot estratègic que també ha pronosticat en una entrevista a 3CatInfo la professora de Ciències Polítiques de la UPF i membre de l'executiva dels Comuns Júlia Miralles, que creu que s'està parlant "molt de sigles i de noms" i poc "del que preocupa l'electorat d'esquerres".

"Podem considera que no se'ls valora prou en la posició i el lideratge que tindrien en aquesta potencial coalició", explica el politòleg Marc Guinjoan, "i encara que tinguin un programa pràcticament idèntic, no sembla que s'hagin d'acabar unint en aquest front".

En aquest sentit, Guinjoan recorda que l'aliança entre els morats i ERC, encara que sigui "de mínims", no ha fet res més que complicar l'opció de recosir un espai en el qual, d'altra banda, està convençut que els republicans no volen diluir-se:

En l'estira-i-arronsa entre Gabriel Rufián i Oriol Junqueras s'ha decidit un punt intermedi, però em sembla molt molt difícil pensar que es pugui anar més enllà.

Com es trasllada a les urnes

Sobre si la unitat els perjudica o els beneficia, tots els actors han defensat una opinió i la contrària en funció, esclar, del que més els ha convingut en cada moment.

Però els números són els que són, i el primer que mostren és que la unió o la desunió entre partits no té els mateixos efectes en totes les províncies.

"El sistema electoral espanyol és un tres en un", explica Pablo Simón sobre el percentatge de votants que es necessiten per aconseguir un diputat i que fa que totes les mirades se centrin en la fórmula electoral d'aquests partits en les circumscripcions petites i mitjanes.

El politòleg recorda que a les províncies on hi ha en joc menys de cinc diputats és molt difícil obtenir representació per a qualsevol partit que no pugui assumir el 15% de vots, una opció força remota per a aquests partits, encara que anessin junts, si tenim en compte que el CIS els dona un 6,1% d'intenció de vot al Front Ampli i un 3,1% a Podem.

L'escenari canvia substancialment en altres llocs com Barcelona, Madrid, València, Alacant, Màlaga o Sevilla, on ja es pot arribar a aconseguir un escó amb entre el 3% i el 6% dels vots.

Aquí sí que tenen opcions tant si van junts com si van per separat, "i és rellevant tenir present que es tracta de llocs on hi ha marques pròpies com els Comuns o Més Madrid que, precisament, dificulten aquest acord", apunta Simón.

Finalment, hi ha les circumscripcions mitjanes, que tenen en joc entre cinc i nou diputats, com Saragossa, la Corunya o Cadis, on "aquest efecte mecànic de fer una sola candidatura podria ser més favorable i podrien aconseguir algun diputat més, encara que les simulacions que tenim indiquen que no necessàriament els robarien al bloc de la dreta, sinó que també en perdria el PSOE", revela.

No hi ha una fórmula matemàtica, però en total podrien ballar d'un bloc a l'altre, de la dreta a l'esquerra, una desena d'escons.

Si mirem precedents, el 2019 Podem i Més País es van presentar per separat i van tenir 14 escons menys que Vox, tot i tenir més vots.