Iolanda Batallé guanya el Premi Proa amb un retrat dels seus anys de joventut als Estats Units

Per a molts lectors, presentar Iolanda Batallé gairebé és sobrer perquè ens atreviríem a dir que frega la categoria de personatge públic. 

En l'àmbit literari, des de fa 30 anys Batallé ha fet tots els papers de l'auca, ja sigui com a escriptora (va guanyar el premi Prudenci Bertrana el 2013 per "Faré tot el que tu vulguis"); editora (va fundar l'editorial :Rata_); llibretera (des de fa 5 anys dirigeix l'espai cultural i llibreria Ona, a Barcelona), o gestora cultural (va dirigir l'Institut Ramon Llull).

I fora de l'espai literari, són molts els espectadors de TV3 que també la coneixen perquè és col·laboradora habitual del programa "La selva", que condueix i dirigeix Xavier Grasset.

Aquesta és la informació que fins ara es coneixia d'aquesta barcelonina de 54 anys. El que molts ignoraven (fins avui) és una informació íntima que, ara, Batallé no ha tingut inconvenient a explicar en públic: quan tenia 23 anys es va casar i enamorar, en aquest ordre, però no de la mateixa persona.

Va ser l'època (ens hem de situar al 1993) en què, després de guanyar una beca per estudiar a la prestigiosa Universitat de Berkeley, va viatjar a Califòrnia, primer per estudiar i després per impartir classes en una "high school" de Los Angeles. 

El 1998, fatigada per les turbulències sentimentals que havia experimentat durant aquells anys, va tornar a Catalunya després de rebutjar una "green card" que li hauria permès residir als Estats Units.

Que tot això ho expliquem amb tants detalls respon a un motiu de primer ordre: el periple californià de Batallé és la base de la novel·la amb què l'escriptora ha guanyat el Premi Proa, dotat amb 40.000 euros. 

Aquest llibre, titulat "Lluny de Califòrnia", que es posarà a la venda el 18 de novembre, s'ha imposat als altres 48 originals que s'havien presentat al guardó. 

Una història d'amor i desamor

Si ens cenyim a l'argument del llibre, podem explicar que hi ha una gran protagonista, l'escriptora Maria Viladoms, que la veiem en dues fases de la seva vida: quan té vint-i-pocs anys, i quan ja ha fet els 50. 

A instàncies de la seva editora (una professional exigent i misantropa) la Maria Viladoms cinquantina decideix escriure sobre els anys viscuts a Califòrnia, una època lluminosa i feliç, però també plena de ferides que la Maria es resisteix a tornar a obrir. 

No en va, si mirem enrere i retrocedim 30 anys, ensopeguem amb una Maria de 23 anys, tot just acabada de casar amb en Joe, un antic casc blau britànic que treballa en projectes de cooperació internacional. 

Podria semblar que la relació és idíl·lica, però quan la Maria marxa a Berkeley, on ha estat becada, s'enamora d'en Max, un noi de 19 anys. Conseqüència: el matrimoni amb en Joe es trenca. La relació amb en Max, tanmateix, tampoc serà fàcil perquè el seu nou amant té problemes de salut mental (depressions).

L'escriptura com a catarsi per alliberar-se

Fins aquí l'argument del llibre, el "què". Però… i el "com"? Com ha estat el procés d'escriptura d'una història tan personal? 

El llibre l'he escrit durant els últims 4 anys, però en feia 30 que l'arrossegava.

Explica l'autora. I afegeix: "és un llibre de maduresa i només l'he pogut escriure després d'aprendre moltes coses com a escriptora, editora… i sobretot com a dona". 

Iolanda Batallé també diu que "Lluny de Califòrnia" li ha permès "endreçar moltes coses que havia viscut a 20 anys". I conclou que: 

No és agradable retrobar-te amb tu mateixa perquè les pors encara hi són. 

En paral·lel, el llibre també pot funcionar, fins a cert punt, com un retrat del món de l'edició, ja que el paper de l'editora (explosiva, aparentment farta de tot) fa de contrapès del personatge central, la Maria Viladoms. 

Entre elles sovint s'hi estableix una mena de diàleg creatiu al qual Batallé ha donat forma amb tota mena de recursos variats com fragments de dietari, conferències, etc. "M'ho he passat molt bé construint el personatge de l'editora, he rigut molt", diu la guanyadora del Proa.

L'opinió del jurat 

I què en diu el jurat, de la novel·la? Xavier Pla, membre del comitè que ha guardonat el llibre juntament amb Mar Bosch, Anna Sáez Mateu, Vicenç Villatoro i Josep Lluc, ho té clar: "Tal com sosté la Nobel francesa Annie Ernaux –explica– perquè les coses acabin de ser viscudes s'han d'escriure. 

I aquest és el repte a què s'ha enfrontat Iolanda Batallé: "Ha viscut la vida i després ha sabut narrar-la. Per això creu que Batallé dialoga amb la tradició literària d'autores com Rodoreda o Virginia Woolf." 

"El bisturí cauteritzador de l'escriptura –afegeix Pla– busca tancar les ferides de Batallé de l'única manera possible". Per tot plegat, conclou aquest membre del jurat, l'autora desmunta clixés sobre el romanticisme juvenil i mostra la cara aspra del dolor, la malaltia mental i el dol."