Cimeres del clima: 30 anys de negociacions escalfant el planeta

Les cimeres del clima de l'ONU es podrien definir com l'esdeveniment mundial crucial per frenar l'escalfament global, un aparador on es pren el pols de l'acció dels països. Però la percepció que generen, darrerament, és més aviat d'escepticisme. Sovint són vistes com un gran ritual diplomàtic que, en les últimes edicions, ha acabat sense accions al darrere.

Un contrast espectacular amb la realitat del que provoca ja la crisi climàtica. Només per citar algun dels seus efectes: els més de 50.000 morts vinculats a la calor a Europa aquest estiu, les més de 8.100 víctimes mortals per inundacions des de principi d'any al món, o les més de 1.300 persones que van perdre la vida al Nepal l'agost passat pel col·lapse d'una glacera.

Davant d'aquesta realitat, diferent de la de fa pocs anys --la d'un món molt més perillós, amb desastres impredictibles--, les cimeres del clima de l'ONU són l'únic espai multilateral on els països han de mostrar les seves cartes en qüestió climàtica. Són un termòmetre de la geopolítica mundial i un escenari en el qual els governs poden ser avaluats per científics, activistes, periodistes o, fins i tot, lobbistes i empreses.

I aquesta COP31, precisament, ha començat amb grans absències entre els principals caps d'estat. Un mal auguri, ja que les cimeres es consideren el termòmetre de l'estat del món.

Representació a la COP31

Com a únic gran representant del G7 hi ha assistit el primer ministre del Regne Unit, Andy Burnham. Però altres, com el president francès Emmanuel Macron han preferit anar a la cimera europea sobre intel·ligència artificial. Una mostra, segons molts analistes climàtics, que les prioritats dels governs estan canviant a causa d'un context geopolític convuls.

Olga Alcaraz, professora de la UPC i directora del Grup de Governament sobre Canvi Climàtic, ha seguit les darreres 14 cimeres. Per ella, és un signe que els governs obliden la prioritat real. "Els dirigents estan centrant-se a dedicar recursos a tecnologies relacionades amb l'armament. Les guerres estan al centre, i alhora estan abandonant temes que són prioritaris per a la ciutadania, que els afecten la vida", reflexiona.

A l'altra cara de la moneda: aquesta és la cimera més multitudinària, amb gairebé 100.000 acreditats. Una mostra que la societat civil sí que ha entès que és crucial.

El debat sobre si les cimeres haurien de canviar de format ja fa temps que està sobre la taula. De fet, així ho van exposar fa uns mesos per escrit el mateix exsecretari general de l'ONU Ban Ki-moon o la mateixa Christiana Figueres, la principal arquitecta de l'aclamat Acord de París (a la COP21 el 2015) com a secretària executiva de l'ONU sobre canvi climàtic.

Juntament amb un grup de científics i líders polítics, van enviar una carta oberta a l'actual secretari executiu de l'ONU per al canvi climàtic, Simon Stiell, plantejant, per exemple, la necessitat de millorar el procés de selecció de la presidència de les cimeres del clima.

És un bon auguri una presidència doble entre Turquia i Austràlia?

Enguany la presidència és doble: Turquia i Austràlia, dos països amb moltes diferències, però que, si en alguna cosa coincideixen, és en els seus lligams amb els combustibles fòssils.

Austràlia es posiciona a escala global com el tercer gran exportador de combustibles fòssils, carbó i gas, només al darrere de Rússia i els Estats Units, amb previsions de creixement.

Pel que fa a Turquia, és el principal consumidor de carbó d'Europa i el seu govern ha anunciat plans per duplicar la capacitat d'algunes de les seves plantes de carbó. Fins i tot el president turc acaba de celebrar el descobriment de nous jaciments de petroli a Gabar i d'anunciar que la producció diària de petroli a la regió, durant el segon semestre del 2027, superarà els 100.000 barrils.

És clar que la paradoxa està servida. Com es pot liderar una agenda que hauria d'encaminar-se cap a la reducció ràpida i fins i tot eliminació de l'ús de combustibles fòssils quan les previsions del país són tot el contrari?

Cobrint les darreres cimeres del clima he estat testimoni de com els representants de les presidències --en mans d'Egipte (COP27) o l'Azerbaidjan (COP29), ambdós amb grans lligams amb la indústria fòssil-- feien discursos sobre com combatre la crisi climàtica. Evidentment, elements com aquest posen en entredit la reputació de les cimeres.

Més encara quan es fan en països amb un historial de repressió. No és el cas d'Austràlia, però sí de Turquia. Fa només dues setmanes van irrompre al canal de televisió Halk TV, un dels canals opositors al govern més vistos del país, en van tallar l'emissió i va detenir diversos dels seus professionals. No és una bona carta d'entrada a les portes d'un esdeveniment com una cimera que acollirà centenars de periodistes de tot el món.

Aquesta història, lamentablement, els qui cobrim les cimeres ja la coneixem d'altres edicions. Manifestacions al carrer que es prohibeixen, cartells defensant la llibertat que es confisquen, protestes autoritzades exclusivament en un metre quadrat designat prèviament... Que es triïn aquest tipus de països també és molt criticat.

El resultat no promet ser tan brillant com ho podria ser en un país com el Brasil o, sense anar més lluny, França.

Què ha passat amb l'aclamat Acord de París?

L'Acord de París, el gran èxit de les cimeres del clima, allà on es va acordar limitar l'escalfament a 1,5 graus, va donar una gran esperança. I això que era un moment en què els efectes de la crisi climàtica no ens fuetejaven amb la crueltat que ho fan ara.

Un exemple, tot i que terrible: es calcula que la dècada prèvia a l'Acord de París van morir anualment al món, de mitjana, 398.000 persones, mentre que la dècada passada en van ser unes 540.000.

Aquell any, el 2015, va ser de rècord pel que fa a l'escalfament, i es va arribar a la xifra rodona d'un grau d'augment de temperatura.

Ara ja estem a les portes del grau i mig i les Nacions Unides han reconegut que l'objectiu que van signar fa 11 anys, no arribar-hi, ha quedat enrere. Així que el que cal fer és gestionar que no es depassi ni una dècima més.

Però també hi ha hagut grans progressos. Fa 11 anys, només l'1% de l'energia elèctrica era solar. L'any passat, tres quarts del creixement de demanda energètica ja era renovable.

Segons Olga Alcaraz, és el més lògic. "Amb les crisis que hi ha, com la de l'estret d'Ormuz, amb les pujades de preus dels combustibles fòssils, confiar-hi és extremament arriscat i està posant en risc les nostres indústries i les nostres economies", explica. Fer aquesta transició i deixar enrere els combustibles fòssils, defensa, "és el millor que podríem fer."

I reivindica que, tot i que el mandat vingui d'una cimera, la seva aplicació ha de ser local. "A Catalunya, com a país, hauríem d'accelerar aquest canvi i no ho estem fent.", incideix.

2015, un acord en un món totalment diferent

Quan es va signar l'acord, el món no era el món on vivim actualment. El document es va firmar pressuposant un planeta pacífic i cooperatiu. La realitat dels darrers anys ha estat una altra.

No només els conflictes han canviat les prioritats, també la covid va impactar de ple en les economies i el seu efecte rebot va ser enorme. El primer objectiu dels governs va ser recuperar el que s'havia perdut a tot preu. Però es va perdre l'oportunitat de fer-ho amb una transició verda.

Segons un estudi publicat a Geophysical Research Letters, les emissions de gasos d'efecte hivernacle alliberades des de l'Acord de París són responsables de la intensitat de les onades de calor a Europa des del 2021.

Sobre aquest estudi, Pep Canadell, director executiu del Global Carbon Project i investigador en cap del Centre de Ciències del Clima CSIRO a Austràlia, creu que ha de servir per recordar-nos que hem de frenar la crema de combustibles fòssils de manera immediata.

I afegeix: "La Xina, el més gran país emissor, ha demostrat fer passos de gegant en la transició a energies netes." De fet, ha abaixat enguany un 1% les seves emissions, mentre la seva economia seguia creixent. "Està fent canvis estructurals en el sistema energètic, augmentant les renovables, i també el cotxe elèctric", diu Pep Canadell.

Estem més a prop de l'abandó dels combustibles fòssils?

I és que l'opció a energies netes seria un doble guany, ja que complir amb les directrius de qualitat de l'aire de l'Organització Mundial de la Salut podria salvar al voltant de 9,4 milions de vides a l'any a escala mundial.

Amb la COP31 en marxa, la majoria dels discursos dels governants continuen evitant l'abandonament dels combustibles fòssils. Malgrat que any rere any, l'ONU repeteix que aquest n'hauria de ser l'objectiu.

De fet, proposa un canvi dràstic en les polítiques globals dels països membres: una reducció del 55% d'emissions per al 2035 (respecte al 2019) i un fre immediat a contaminants potentíssims com el metà.

En el seu discurs inaugural, el secretari general de l'ONU, António Guterres, proposava, fins i tot, impostos a les grans petrolieres. Sense embuts, va dir clarament: "Els combustibles fòssils han de seguir el mateix camí que els dinosaures. I això no passarà per si sol. Els dinosaures no tenien un grup de pressió; els combustibles fòssils, sí. I la seva estratègia és senzilla: tergiversar la ciència, endarrerir les polítiques, endarrerir l'acció... És el moment de donar una puntada de peu a aquest mal hàbit i acabar amb l'addicció als combustibles fòssils".

I la resposta de la presidència de la COP31 és presentar un objectiu que, segons Olga Alcaraz, és fàcilment assolible: la Iniciativa anomenada 35x35. El que proposa la presidència turca és augmentar un 35 % l'electrificació el 2035.

"És molt intel·ligent perquè això aglutina els interessos tant de països desenvolupats que s'han d'electrificar més per deixar enrere els combustibles fòssils, com els que estan en desenvolupament", valora Alcaraz.

De fet, països de l'Àfrica subsahariana estan fent passos de gegant cap a l'electrificació neta perquè les tecnologies solars fotovoltaiques són actualment les més barates i les més accessibles.

Problemes locals, solucions locals

Les cimeres del clima les veiem llunyanes, altives, fins i tot, alienes al nostre dia a dia. Però res més lluny.

El que ens hi juguem són més i pitjors incendis, més i pitjors onades de calor, més i pitjors inundacions. La nostra economia i la nostra pròpia vida. I, per Olga Alcaraz, la lluita climàtica s'ha d'implementar localment.

"He sentit molts cops l'excusa que no serveix de res que nosaltres actuem perquè les emissions a Catalunya són l'1 per mil de les del món. Però les emissions per càpita de Catalunya doblen les de l'Índia", argumenta l'experta en crisi climàtica.

Les cimeres duren dues setmanes. Els dies finals són frenètics i, com en una bona pel·lícula, es manté la incògnita de qui i què s'hi acordarà. Però això no va d'acords de ficció, ni de paraules buides.

El més important és ja si, un cop acordat, els països duran a terme els seus compromisos, perquè ens ho juguem tot.