El relleu que marca el futur de l'Església catalana
A Joan Josep Omella li ha arribat l'hora de deixar les funcions de cardenal arquebisbe i retirar-se de la primera línia. I el traspàs serà ràpid. Fra Octavi Vilà arribarà ben aviat a Barcelona, i començarà a marcar les seves directrius per al futur del bisbat barceloní i, de retruc, de l'Església catalana.
Monjo cistercenc, català i de sensibilitat oberta, representa l'arrelament al país. Barcelona, una de les ciutats europees més secularitzades, no només necessita un successor: necessita algú capaç de connectar amb la societat i renovar la confiança en l'Església.
El nou arquebisbe serà per Nadal a Barcelona
Octavi Vilà i Mayo va néixer a Tarragona, és monjo de Poblet i coneix profundament la història i la cultura del país. Té un amplíssim expedient acadèmic i abans de postular-se com a monjo a Poblet va treballar durant 20 anys a l'hemeroteca de Tarragona.
Es considera un bisbe jove: al desembre farà 65 anys, i té un tracte especial amb els més joves, com ha demostrat a la diòcesi de Girona. És un apassionat de la història contemporània i gran aficionat als esports, sobretot al bàsquet. Durant molts anys ha estat seguidor de la Penya.
Va ser abat de Poblet durant gairebé sis anys. Aquesta experiència li aporta una manera de governar vinculada a la vida comunitària i l'escolta. A Catalunya només hi ha dos bisbes que pertanyen a ordes religiosos: ell i el bisbe de Sant Feliu, Xabier Gómez, que és dominic.
Vilà ha participat en els organismes de coordinació de l'Església catalana i coneix les seves fortaleses i debilitats: la secularització, la manca de vocacions, el paper dels laics i la necessitat de repensar les parròquies. Ha estat dos anys bisbe de Girona, i té molt bona relació amb l'alcalde Lluc Salellas, d'esquerres i independentista.
El juny passat va expressar públicament que hauria volgut més presència del català en la visita de Lleó XIV a la Sagrada Família. Després d'un mandat en què el bisbe Omella ha rebut crítiques per la seva falta de sensibilitat lingüística, nomenar un bisbe arrelat a Catalunya podria contribuir a recuperar la confiança de sectors que s'han sentit poc representats.
El relleu està servit, i els més propers al nou bisbe l'esperen per Nadal a la capital catalana.
El llegat d'Omella: llums i ombres
Nascut a Queretes, a la comarca del Matarranya, abans de ser nomenat arquebisbe de Barcelona, el novembre del 2015, Joan Josep Omella era bisbe de Calahorra i La Calzada-Logronyo, a La Rioja, càrrec que ocupava des del 2004. Va arribar a Barcelona per rellevar Lluís Martínez Sistach.
Omella deixa un llegat positiu al capdavant de l'arxidiòcesi de Barcelona. Sobretot, per haver sanejat l'economia del bisbat (amb ingressos superiors als 55 milions d'euros) i per haver adaptat la diòcesi a la manca de sacerdots.
Des del principi del seu pontificat, va idear plantejar un nou pla pastoral que ajuntava parròquies per ser governades per un sol rector. I així ho ha fet: les noves comunitats pastorals comparteixen capellà, i els laics de cada parròquia gestionen el dia a dia d'allà on no arriba el rector.
Joan Josep Omella, però, no ha estat capaç de sanejar la diòcesi de casos de pederàstia i se li ha qüestionat la gestió en les denúncies de les víctimes. Algunes informacions del diari El País el 5 de juny de 2026 l'apuntaven entre els alts càrrecs eclesiàstics vinculats a presumptes encobriments. S'hi inclouen el cas de Jordi Senabre i el del sacerdot Jorge Alexander Patiño, sobre el qual Omella hauria rebut informació el 2022 i no va iniciar un procés canònic. Ell sempre ho ha negat.
Tampoc ha pogut evitar l'escàndol de corrupció econòmica en tres fundacions vinculades al bisbat: la Fundació Valldejuli, la Fundació Sant Josep Oriol i la Fundació Mare de Déu dels Desemparats. L'arquebisbe va impulsar una auditoria externa i va intervenir les entitats per protegir-ne el patrimoni, però la gravetat de les irregularitats detectades planteja interrogants sobre els mecanismes de supervisió i control que hi havia hagut fins aleshores.
Deixa el càrrec amb una part de fidels qüestionant la seva sensibilitat lingüística. Omella ha estat protagonista de moltes polèmiques pel que fa a l'ús del català. Se l'ha acusat de poca sensibilitat pel país, i de tolerar grups ultracatòlics propers a l'extrema dreta a la ciutat de Barcelona, havent donat permís exprés a dues parròquies per fer-hi misses preconciliars, en llatí i d'esquena a la feligresia.
Joan Josep Omella sí que ha tingut una excel·lent relació amb la Santa Seu. Va connectar molt ràpidament amb el papa Francesc, que el va fer membre del Consell C9, format per 9 cardenals de la màxima confiança del pontífex. Respectat com a membre de la cúria a Roma i a Madrid, on també va presidir durant quatre anys la Conferència Episcopal Espanyola, ha culminat una etapa marcada per fites com la visita del papa Lleó XIV i la benedicció de la torre de Jesucrist de la Sagrada Família.
Marxa, però té corda per estona
Els qui el coneixen de prop asseguren que el cardenal arquebisbe de Barcelona està en forma, tot i la seva edat (80 anys), i que té una salut de ferro. Els seus col·laboradors diuen que no el veuen retirant-se del tot, sinó més aviat viatjant i visitant diverses realitats eclesiàstiques. Ell mateix ha fet públic el seu destí com a jubilat: el seminari de Saragossa, on ha assegurat que ja fa temps que li tenen una habitació reservada.
La seva successió no ha estat fàcil. Omella va presentar la renúncia el 2021, en complir els 75 anys, i el Vaticà l'ha mantingut cinc anys més al càrrec. Per què tanta espera? La bona salut i capacitat de treball, la confiança que li tenia Francesc, el pes de Barcelona com a seu cardenalícia i la voluntat de Lleó XIV de prendre una decisió pròpia i molt reflexionada poden ajudar a entendre-ho.
També hi ha una qüestió de fons: nomenar arquebisbe de Barcelona és definir quin perfil d'Església es vol per a Catalunya, ara que també en l'àmbit religiós hi ha tanta polarització.
