La glacera de la Maladeta es fon: ha perdut el 76% de la superfície en 35 anys
Els científics no tenen cap dubte que a aquest ritme, la glacera de la Maladeta acabarà desapareixent d'aquí una dècada o dues.
La Maladeta, a tocar de la Vall d'Aran, és una de les glaceres més grans dels Pirineus, l'última serralada que encara en conserva a la península Ibèrica. És just al costat d'una altra glacera important, la de l'Aneto, el cim més alt de la serralada, amb 3.404 metres d'altitud.
Però cada any, la Maladeta s'encongeix. En els últims 12 mesos, ha perdut 7.892 m², una àrea semblant a la que va perdre l'any passat, segons un estudi encarregat per la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre. Fa una dècada, la glacera superava les 23 hectàrees i ara només en té 11,7.
L'any 1991, quan es va començar a estudiar el retrocés de la Maladeta, tenia una extensió de 50 hectàrees. O sigui que en tres dècades s'ha perdut el 76% de la superfície que ocupava el gel.
Menys neu i a cotes més altes
L'informe també documenta que el gruix de la neu va a la baixa cada any. Ara és de 37 metres, uns 32.000 mm d'aigua.
En la temporada que ha acabat l'octubre del 2026, el gruix ha baixat en 2,3 metres. Els últims anys, el gruix de la neu ha crescut en cotes altes i ha disminuït molt en cotes baixes, cosa que ha portat a un augment del pendent de la glacera.
Segons la cap d'Hidrologia de la institució, María Luisa Moreno, "serem testimonis de la desaparició de la Maladeta en 10 o vint anys".
Una altra dada que acredita els efectes de l'escalfament global sobre els Pirineus és la cota on es comença a trobar gel a la Maladeta, que cada cop és més alta.
Fins al tombant de segle, la cota més baixa amb gel se situava aproximadament en els 2.800 metres. En els últims anys ha anat pujant i ara està gairebé en els 3.000 metres. I l'àrea amb gel ha caigut en totes les cotes, també on se n'acumula més, entre els 3.100 i 3.200 metres d'altitud.
Un cicle dolent
Moreno, que ha dirigit els treballs de l'estudi, destaca que el ritme de retrocés s'ha intensificat en l'última dècada i que la llengua glacial ha reculat un total acumulat de 560 metres de longitud des que es va començar a analitzar. Només entre l'estiu del 2025 i el passat, s'han perdut 17 metres.
Aquest balanç converteix el cicle recent en un dels pitjors de tota la sèrie històrica de 35 anys. Per trobar un exercici amb balanç positiu en què el gel augmentés, cal remuntar-se al 2013. Segons la científica, aquest fet "subratlla una tendència descendent ferma i persistent".
Moreno assegura que enguany han constatat la desaparició d'unes coves de gel que se situaven a la part inferior de la glacera. També explica que cada cop és més freqüent l'aparició d'esquerdes que posen en risc el pas de persones a finals d'estiu.
De fet, els tècnics que fan l'estudi sobre el terreny enguany ja no hi han pogut accedir i han fet servir drons per poder comprovar l'estat de la massa de gel.
Els efectes de les onades de calor
L'acumulació de neu durant l'hivern i la primavera del 2026 va ser de 1.814 mm d'aigua, lleugerament per sota de la mitjana, que se situa en uns 2.000.
El retrocés d'aquesta temporada, però, s'explica sobretot pel procés d'ablació –la pèrdua de massa a la primavera i l'estiu perquè la neu i el gel es fonen– amb una pèrdua d'uns 1.000 mil·límetres d'aigua per sobre de la mitjana.
La calorada que va fer a partir del maig, amb "diverses onades de calor i molt poca pluviositat", ha causat aquesta pèrdua.
De glacera a gelera, i després un estany
La glacera de la Maladeta té els dies comptats, tot i que no es pot precisar si desapareixerà d'aquí 10 o 20 anys. Quan les balises de control deixin d'enregistrar el desplaçament de gel perquè ja no té gruix ni força, la Maladeta perdrà formalment la catalogació de glacera per passar a ser considerada una gelera (o congesta de gel estàtica).
Amb el pas dels decennis, segons els científics, la fusió d'aquestes restes donarà pas a congestes estacionals de neu i ocuparà les cubetes rocoses sobreexcavades pel gel al llarg dels segles. Aquest procés originarà nous estanys d'alta muntanya.
La velocitat amb què tot això anirà passant, dependrà, segons María Luisa Moreno, de la "variabilitat meteorològica de cada temporada, però la inèrcia tèrmica fa preveure que la desaparició com a massa activa és un procés encarrilat i pràcticament inevitable".
