Les set lliçons que deixa el terratrèmol de les eleccions de mig mandat als EUA

Hi ha nits electorals que simplement canvien el Congrés i nits que reescriuen de dalt a baix el manual de la política nord-americana.

Les eleccions de mig mandat (midterms) als Estats Units ha estat d'aquestes últimes i s'han acabat convertint en molt més que una derrota electoral pel president Donald Trump.

L'esclatant victòria dels demòcrates, que han guanyat més de 40 escons a la Cambra de Representants i almenys set al Senat, ha provocat un gir de color al Congrés que no es veia de la catàstrofe republicana pel cas Watergate els anys 70 i els ha permès emportar-se Estats que fins fa ben poc semblaven fora del seu abast.

Els resultats ofereixen una sèrie de lliçons que van més enllà del cicle polític actual. Algunes qüestionen dogmes que semblaven consolidats dins del Partit Republicà des de l'arribada de Trump. D'altres afecten també els demòcrates i la seva estratègia de cara a les presidencials del 2028.

1. Els diners no compren la victòria

Mai s'havien gastat tants dòlars en un cicle electoral com aquestes midterm, ni tan sols en unes eleccions presidencials.

En total, 11.600 milions de dòlars en propaganda, dels quals 5.400 van ser per candidats republicans i 5.000 per demòcrates (i la resta per altres candidats). Però la diferència més flagrant entre partits és en l'aportació dels megadonants.

Part de Wall Street i la tecnocràcia de Silicon Valley van abocar sumes de diners mai vistes a favor de la formació de Trump. Segons el Brenan Center for Justice, els multimilionaris republicans van invertir tres vegades més diners en el seu partit (1.500 milions de dòlars) que les grans fortunes demòcrates (472 milions de dòlars).

Durant mesos, la campanya dels conservadors ha estat tan més ben engreixada amb donacions que donava la impressió que podria compensar les debilitats del seu projecte i salvar escons clau a base d'inundar les ones i les xarxes amb molta més propaganda electoral que els seus rivals.

El cas més colossal va ser el d'Elon Musk, que a través de l'America PAC va injectar prop de 474 milions de dòlars per a sostenir la causa conservadora i rescatar candidats en situació delicada.

Tanmateix, el resultat ha estat un autèntic fiasco per al magnat i els seus col·legues megadonants. De les 44 curses federals on Musk va concentrar la despesa, només tres candidats republicans hav guanyat; 29 han perdut i 12 encara estaven per decidir aquest divendres.

La lliçó és inapel·lable: la saturació publicitària o l'algoritme de la xarxa X no han pogut superar el descontentament popular per la gestió del president i les dificultats econòmiques de la població.

Els diners són importants però no determinants i els grans donants tecnològics no poden compensar la feblesa política dels seus candidats preferits, la del seu president ni comprar la voluntat de molts votant.

2. Els demòcrates moderats, més competitius que els progressistes

Una segona conclusió és que molts dels candidats demòcrates amb millors resultats han estat perfils moderats o centristes, especialment en Estats disputats o tradicionalment conservadors.

La recuperació demòcrata del Senat no s'explica per una revolta ideològica progressista, sinó per líders capaços de connectar amb electorats molt amplis i seduir no només demòcrates sinó independents o republicans desenganyats.

El líder demòcrata al Senat i veterà estratega de l'establishment demòcrata, Chuck Schumer, s'ha felicitat després de les eleccions per haver reclutat i promocionat en les primàries figures centristes i carismàtiques.

És el cas de l'exgovernador de Carolina del Nord Roy Cooper, l'exsenador per Ohio Sherrod Brown o el senador reelegit per Geòrgia Jon Ossof; tots ells polítics populars i coneguts pel seu enfocament centrat en qüestions econòmiques i de gestió més que no pas en les batalles ideològiques internes del partit.

El mateix es pot dir de James Talarico o Adam Hamilton, els flamants nous senadors per Texas o Kansas. Lluny de presentar-se com una figures de l'esquerra identitària, van construir una candidatura centrada en educació, l'accés a la sanitat o la falta d'oportunitats econòmiques.

També fent molt èmfasi en la necessitat deixar enrere la polarització, recuperar la unitat nacional i l'esperança i en denunciar la corrupció i els bilionaris amics de Trump.

Tot amanit un discurs religiós cristià capaç de disputar un terreny que semblava exclusiu dels republicans.

Tots ells, han tret resultats sorprentment bons i àmplis, amb diferències de 10 punts respecte els seus rivals republicans.

En canvi, els candidats demòcrates més progressistes també han guanyat però per marges més justos, 4 o 5 punts.

I quan ho han fet en estats tradicionalment més liberals, com és el cas de Michigan amb Abdul el-Sayed o Maine amb Troy Jackson. En canvi, a Florida, un estat cada cop més conservador, la demòcrata-socialista, Angie Nixon, ha perdut per 3 punts la seva cursa al Senat.

Es a dir, la segona lliçó seria que en aquest cicle electoral, tenen més possibilitats d'èxit candidats demòcrates més centristes que no pas els de més a l'esquerra, tant en estats liberals com més conservadors.

Polítics que saben adaptar molt el missatge a les preocupacions predominants dels seus votants i que han permès als demòcrates trencar l'hegemonia que tenien els republicans en molts estats rurals i del sud.

Hi han fet forat i si aconsegueixen mantenir-lo, ho tindran molt bé per guanyar futures eleccions.

Per posar un exemple, després de Califòrnia, Texas és el segon estat més poblat dels EUA i en unes presidencials dona 40 vots del col·legi electoral.

Si el 2028 el candidat demòcrata hi guanya tindrà pràcticament la presidència assegurada perquè robarà als demòcrates el seu estat més gran i preuat.

Avui, dels 15 estats més poblats dels EUA (i que tenen més pes al col·legi electoral) només dos tenen un govern republicà, Florida i Indiana.

3. El cost de la vida continua pesant més que les guerres culturals

Durant els últims anys, bona part del debat públic nord-americà havia estat dominat per les anomenades guerres culturals: identitat de gènere, currículums escolars, avortament censura de llibres, immigració o disputes ideològiques amplificades per les xarxes socials.

Els republicans van ser molt hàbils alhora d'encasellar els demòcrates en aquest marc de guerres culturals i van convèncer molts electors que els preocupaven més els drets de les persones trans que els de la resta de la població. I molts demòcrates o no van saber o no van voler contrarestar les acusacions.

Després de la victòria de dimarts, el congressista demòcrata i probable president de la Cambra de Representants, Hakeem Jeffries va resumir l'estratègia demòcrata que havien fet durant la campanya amb amb una frase significativa: "hem estat focalitzats implacablement en l'accessibilitat econòmica i en la rendició de comptes".

La futura governadora de Texas, Gina Hinojosa, va en la mateixa línia :"com que hem passat tant de temps responent a qüestions de la «guerra cultural», la gent no sabia quines altres propostes teníem. En canvi, aquesta campanya l'hem centrat en les oportunitats econòmiques per als texans".

Hinojosa, la primera governadora llatina de Texas que dirigirà després de tres dècades d'hegemonia conservadora descriu així la seva campanya:

Això no significa que les qüestions culturals desapareguin de la política nord-americana però el que han aconseguit els demòcrates aquest cop és distanciar-se'n i transmetre la sensació que els preocupava més els problemes més quotidians de la població.

4. La trampa de l'aïllament: quan un president perd el contacte amb la carrer

Les eleccions de mig mandat acostumen a ser un referèndum sobre la presidència. Aquesta vegada no ha estat diferent. Però el càstig que ha partit l'inquilí del Depatx Oval s'ha convertit també en una lliçó dels perills de l'aïllament del poder d'un president.

En aquest final de campanya, Donald Trump ha donat la sensació d'estar més preocupat per construir monuments a Washington i el seu llegat que no pas pels problemes diaris de la població fruït de la guerra a l'Iran o la inflació.

No semblava adonar-se que per la majoria de ciutadans havia traït dues de les principals promeses de les eleccions del 2024: fer més barat el dia a dia dels seus compatriotes i no implicar-se en guerres a l'estranger.

L'encariment de la gasolina, del cistell de la compra o de les hipoteques va crear un abisme entre el discurs triomfalista de la Casa Blanca i el sentiment popular.

Tradicionalment, Trump havia demostrat tenir un bon olfacte polític i sabia captar bé el sentir de la població. Aquest cop, en canvi, s'ha confiat, se n'ha allunyat i el seu insint l'ha fallat.

S'ignora si per voluntat pròpia o perquè en aquest segon mandat només està rodejat d'assessors ultralleials i incondicionals. Al voltant només té un cercle que hauria deixat d'actuar com a mecanisme de correcció i consell i s'ha convertit en una cambra d'eco i aduladors.

Ningú s'atreveix a contradir-lo o a portar-li la contrària, li acaben dient el que vol sentir i li deixen d'arribar les idees o les dades que podrien qüestionar el seu pensament o el seu instint.

És el síndrome del líder tancat a la torre d'ivori, que desconectat de la realitat dins el seu palau, acaba pagant molt car.

5. El segell de Trump ja no garanteix victòries

Durant gairebé una dècada, pels aspirants republicans a ser senadors, congressistes o governadors era vital obtenir el suport personal de Trump per emportar-se unes primàries republicanes i eventualment imposar-se en unes eleccions.

Amb la seva bendicció, el líder republicà va anar seleccionant els membres i transformant el partit republicà en el "partit de Trump".

Però el 2026, guanyar unes primàries i triomfar en unes eleccions són coses diferents.

Lluny de pensar quins aspirants podien tenir més opcions de guanyar, Trump va descartar perfils moderats i populars i va ungir els que li demostraven una lleialtat absoluta i que sovint eren polèmics o extremistes, encara que estratègicamet no fossin els millors per guanyar contra els demòcrates.

I pràcticament tots els que va impular han perdut. La llista dels que aspiraven a senador és llarga, Ken Paxton (Texas), Michael Whatley (Carolina del Nord), Mike Rogers (Michigan), Roger Marshall (Kansas) o l'aspirant a governador d'Ohio, Vivek Ramaswamy; una de les figures mediàtiques més representatives del nou moviment MAGA i que va fer una campanya especialment bruta.

La derrota de figures avalades pel president reforça una tendència que ja s'havia observat parcialment en les midterm del 2018 i el 2022: l'electorat republicà pot premiar determinats perfils MAGA dins del partit, però això no els converteix automàticament en candidats competitius davant del conjunt de l'electorat.

6. El "gerrymandering" tampoc no és una assegurança

Una altra lliçó rellevant afecta el redisseny dels districtes electorals per motius partidistes, conegut com a gerrymandering. Un pràctica legal però de dubtosa moralitat democràtica.

Sabent que s'enfrontava a unes eleccions de mig mandat difícils, el president va ordenar als governadors i a les legislatures republicanes que canviessin els limits de tants els districtes que poguessin de la Cambra de Representant i que ho fessin a mitjans de la dècada quan sempre es fa al final de la dècada coincidint amb la publicació del nou cens.

Els principals redissenys van ser a Texas i Florida on els republicans van canviar les fronters dels districtes i esperaven guanyar nou escons que abans tenien els demòcrates.

Com a represàlia, a Califòrnia, governada pels demòcrates, també van modificar els límits d'alguns districtes per compensar les pèrdues de Texas amb l'objectiu d'apropiar-se de cinc escons tenien els republicans.

Doncs bé, a Trump, l'aposta li ha sortit molt malament. Dels nou escons que esperava "robar" als demòcrates a Texas i Florida només se n'ha emporta un, mentre que els cinc republicans de Califòrnia han passat als demòcrates.

Conclusió, si la indigació per la gestió d'un president és molt forta, el gerrymandering pot reduir danys, però no evitar-los i històricament, molts estrategs partidistes han sobrevalorat els efectes dels mapes i infravalorat els canvis d'humor de l'electorat.

7. L'impacte a llarg termini d'una gran derrota

La derrota republicana ha estat tan estrepitosa que els seus efectes no només es notaran els següents dos anys si no que poden hipotecar les opcions legislatives republicanes fins la pròxima dècada. Els demòcrates han obtingut més de 250 diputats a la Cambra de Representants (d'un total de 435) i almenys 54 diputats (de 100).

En les següents eleccions del 2028, la inèrcia i el mapa electoral afavoreix als demòcrates.

El terç d'escons del Senat que s'ha de renovar són en estats més dominats pels demòcrates mentre que els republicans eren més hegemònics en el mapa en aquestes midterm.

Tal i com han quedat les coses, els conservadors tindran molt difícil per recuperar cinc o set senadors d'aquí dos anys.

De la mateixa manera, molt malament haurien d'anar les coses pels demòcrates perquè perdessin una quarantena de congressistes que han guanyat a la Cambra de Representants. I més tenint en compte que, ara com ara, són els favorits per col·locar el seu candidata la Casa Blanca el 20 de gener del 2029.

Per tant, és probable que ens plantem les eleccions del 2028 i els republicans siguin incapaços de revertir les grans pèrdues del 2026. I en funció de com vagin les presidencials, i fins i tot podrien pagar-ne les conseqüències el 2032. Això és una perpectiva de sis anys sense majories al Congrés; un autèntic malson pels conservadors.

És una de les moltes herències que deixarà Donald Trump als seus companys de partit, els mateixos que es van rendir als seus peus i li han tolerat els excessos i la deriva que els ha acabat arruïnant.