Isabel Allende: "Soc una persona eternament desplaçada, casa meva és als llibres"

L'obra guanyadora de l'últim Premi Planeta, "La hora antes del alba", ja és a les llibreries. I, amb l'expectació reservada a les grans estrelles, la seva autora, la xilena Isabel Allende, l'ha presentat aquest dijous al vespre a la Llotja de Mar en una conversa amb la periodista Júlia Otero.

El premi d'aquest any ha sacsejat el sector editorial perquè, fins ara, Allende publicava al grup Penguin Random House, el gran rival de Planeta. La novel·la premiada, per cert, tindrà versió en català. Amb traducció de Núria Parés Sellarès, "L'hora abans de l'alba" l'editarà Columna –del Grup Planeta– i es posarà a la venda a partir del 18 de novembre.

Coincidint amb la posada de llarg barcelonina, hem pogut entrevistar l'escriptora xilena.

Tinc entès que, abans del Planeta, no s'havia presentat mai a cap premi. Per què va decidir concorre-hi? Era una mena de desafiament?

Perquè, a la meva edat, no tinc res a perdre i crec que em feia falta desafiar-me a mi mateixa amb alguna cosa. I es tractava d'un premi molt important en espanyol, que és la llengua en què escric.

A "La hora antes del alba", tornem a l'univers de "La casa de los espíritus" que tant va captivar milions de lectors quan es va publicar el 1982. Per què ha volgut reprendre aquella història i aquell escenari dictatorial tan semblant al Xile de Pinochet 44 anys després?

La idea estava en l'aire, perquè, després de publicar el llibre, hi va haver lectors –i també periodistes– que em preguntaven què va passar amb l'Alba després de l'última pàgina. És una noia de 20 anys que han arrestat, torturat, violat i mutilat. A més, està embarassada i no sap de qui. Sola en un casalot que està caient a trossos. Es mor el seu avi i aquí s'acaba el llibre.

Què li va passar? Aquesta idea va quedar en l'aire i ara que hi ha tanta fascinació amb el populisme, amb l'autoritarisme, tant de la dreta com de l'esquerra, el tema està en l'aire i crec que és per això que ha arribat el moment i no abans.

La protagonista del llibre, com comentava, és l'Alba, neta del poderós Esteban Trueba. Una dona resilient, forta, com a bona part dels personatges femenins que poblen les seves novel·les. Se sent reflectida en el caràcter lluitador d'aquestes dones?

Tinc una fundació i treballo amb dones. Amb les més vulnerables, que han passat per tot. Algunes fins i tot han perdut els fills. I s'aixequen i tiren endavant. El model, la inspiració per a aquests personatges són elles, no pas jo. Jo he tingut, al capdavall, una vida fàcil i privilegiada. Però he vist moltes coses al meu voltant i en continuo veient.

Li preguntava això del caràcter lluitador de les seves heroïnes, perquè, en certa manera, la seva vida, ara ho insinuava, també té molt de novel·la... Va haver d'exiliar-se arran de l'arribada de Pinochet al poder. Després es va convertir en una celebritat coincidint amb la publicació de "La casa de los espíritus". Lamentablement, també va patir la pèrdua de la seva filla Paula. Crec que, en alguna ocasió, fins i tot ha definit la seva vida com una muntanya russa.

Pujo i baixo. Quan em sembla que estic en el cim de l'èxit, caic fins al fons. Això em passa sovint. Per això ara estic espantada, perquè, com que em trobo en aquest moment tan excitant del premi, em dic: què passarà? Acabaré al fons de tot. No sé el que em passarà.

Dels seus llibres se n'han venut 80 milions de còpies traduïdes a més de 40 idiomes. És evident que no ha de demostrar res a ningú. Tot i així, per què continua escrivint?

Perquè m'encanta. Perquè no sé fer res més i perquè, mentre estic escrivint, soc a l'univers al qual pertanyo. Si em preguntes on és casa meva... Jo soc una persona eternament desplaçada. Casa meva és als llibres i en les poques pertinences que m'envolten.

I ha canviat el seu estil, la seva manera d'escriure durant aquestes dècades?

Crec que sí, perquè el món ha canviat, la literatura ha canviat i, a més, visc en anglès. Llavors, quan escric ficció, ho faig en espanyol. Quan escric no-ficció, ho puc fer en les dues llengües i veig el contrast. En anglès tot és més directe. No hi ha l'abundància que tenim en espanyol. I això ha definit una mica l'estil.

Isabel, té 84 anys molt ben portats. Per cert, el pas del temps li ha donat més llibertat? Li importa el que pensin de vostè?

No, no m'importa gaire, ja no m'importa. Però el pas del temps m'ha donat una sensació d'urgència, que he de fer coses més ràpid que abans perquè em queda poc temps, fins i tot per a l'amor.