Jugar és un impuls instintiu com respirar? Les pessigolles de les rates podrien aclarir-ho

Quina importància té el joc en animals com les rates? Podria ser un instint tan essencial com respirar? L'impuls per jugar i la capacitat d'emetre sons equivalents al riure que tenen aquests animals ens poden ajudar a entendre com funcionen els mecanismes del joc i de l'humor en tots els mamífers, també en els humans.

Almenys, així ho creu el neurocientífic Michael Brecht, que lidera un equip d'investigadors del Centre Bernstein de Neurociència Computacional de Berlín. S'han proposat identificar quina part específica del cervell és responsable del joc i del riure.

Per esbrinar-ho, han agafat rates de laboratori i s'han dedicat durant anys a fer-los pessigolles. Els resultats els publica la revista Neuron. Per què pessigolles? És una activitat a la qual molts mamífers han demostrat una resposta positiva.

Apunten que el punt concret del cervell es diu PAG i és a l'interior de la substància grisa periaqüeductal del cervell. En concret, són un conjunt de neurones situades al voltant del mesoencèfal. És una part molt primitiva del cervell, que també controla el dolor i la respiració.

Els responsables de l'estudi asseguren que el PAG és la mateixa zona que controla la resposta que donem en cas de fugida o lluita. També és un punt on es regulen els sons que emetem, precisament com el riure, que juga un paper tan important en el joc.

En declaracions a Scientific American, Natalie Gloveli, autora principal de l'estudi, ha explicat:

Creiem que el joc existeix des de fa molt de temps perquè el practiquen moltes espècies i està ben conservat evolutivament.

Investigacions anteriors havien trobat altres regions cerebrals vinculades al comportament lúdic de les rates, però les noves troballes suggereixen que el PAG és necessari per poder jugar i perquè les pessigolles tinguin efecte. Hem trobat una estructura neuronal específica.

El riure de les rates

Les rates riuen, però ho fan a la seva manera: emeten vocalitzacions ultrasòniques que s'han pogut mesurar mentre juguen i també quan els fan pessigolles.

Brecht i el seu equip van esperar un temps perquè els rosegadors els agafessin confiança. Després, els van començar a gratar la panxa i l'esquena. Van mesurar els xisclets que feien i l'activitat cerebral que generaven, cosa que els ha permès registrar fortes respostes neuronals.

Ja se sabia que aquests animals fan vocalitzacions quan estan tranquils i no se senten amenaçats.

En una fase més avançada de l'anàlisi, els van inhibir algunes zones del cervell. Però les rates encara podien jugar i emetre sons, la qual cosa suggereix que el joc és un mecanisme instintiu bàsic.

Quan se'ls va "desconnectar" la zona del PAG, les rates "van reduir dràsticament els sons que emetien" i els jocs, tant amb els científics com amb les altres rates. Les mesures es van fer abans, durant i després de les pessigolles, amb una sonda col·locada al cap dels animals.

Entre les limitacions que s'han assenyalat dins de l'estudi hi ha el fet que només s'han utilitzat rates mascle.

Futures aplicacions de la recerca

L'impuls de jugar i el sentit de l'humor són trets comuns de molts mamífers: humans, simis, gossos i rates tenen la seva manera d'expressar-ho. De fet, se suposa que el nostre riure és una evolució dels sons característics que fan els grans simis mentre juguen. Es considera que és una forma molt primitiva de comunicació.

La recerca es considera un pas endavant important en la matèria, però els neurocientífics no saben com es podria extrapolar en els humans. En cas que es pugui fer, en fases molt més avançades es podria comprovar l'efectivitat d'antidepressius o entendre més bé com l'estrès afecta l'humor i el caràcter.

En tot cas, seguir el comportament dels animals i saber què passa al cervell quan estan de bon humor i juguen pot desvelar aspectes importants d'uns mecanismes tan vitals com complicats de mesurar.