La cançó que ha conquerit Ponent: el fenomen imparable de "Soc de l'oest"

Hi ha cançons de l'estiu i a Ponent, "Soc de l'oest". I és que pràcticament sona a tot arreu. S'ha convertit en l'himne oficiós que es pot sentir a totes les festes majors. La cançó de David Esterri (Lo Pardal Roquer), publicada el 2007, no és només una peça musical és un fenomen sociològic.

La peça ha estat molt versionada per grups com Pastorets Rock, corals i formacions de tota mena. I a les xarxes... quan algú vol presumir d'orgull lleidatà, la banda sonora acostuma a ser la mateixa.  

Per què s'ha fet tan popular? Doncs perquè en tres minuts diu el que molts lleidatans han pensat tota la vida: "Sí, som de l'oest... i què?" Lo Pardal Roquer ha convertit la boira, el secà, els regadius i la botifarra de ceba en motius d'orgull i en una marca d'identitat.

A més, la cançó té tots els ingredients perquè acabi sent himne: una tornada que es pot cridar, una lletra que parla de llocs i costums que tothom reconeix i un orgull de territori que no exclou ningú. Tant és si ets de Balaguer, Mollerussa, Tàrrega, les Borges, la Seu, Solsona o qualsevol racó de Ponent: quan sona, tothom aixeca la veu.

El més curiós és que la cançó ha fet una cosa que semblava impossible: posar d'acord pagesos, estudiants, padrins, joves de festa major i fins i tot aquell amic que sempre diu que no li agrada la música en català. Quan sona, desapareixen les diferències i només queda una certesa universal: si ets de les comarques de Lleida, en algun moment de la vida l'has cantada amb el pit ben inflat, encara que fos desafinant.

Al final, "Soc de l'oest" no s'ha fet popular perquè sí. S'ha fet popular perquè va donar nom a un sentiment que ja existia fins al punt que molta gent la considera l'himne no oficial. Després de gairebé 20 anys, la peça de Lo Pardal Roquer, per molts, ja és l'himne oficiós de les terres de Lleida.

I és que hi ha cançons que s'escolten... i n'hi ha d'altres que s'acaben cantant a ple pulmó. Aquesta és clarament de les segones.