La Nobel Svetlana Aleksiévitx: "Els esdeveniments al món passen ràpid, però per entendre'ls cal temps"

Hi ha noms en el món del periodisme que imposen. I el que en altres temps podia suposar, per exemple, Kapuscinski, avui segurament ho representa Svetlana Aleksiévitx.

Aquest dilluns, a Barcelona, li han entregat el Premi Ortega y Gasset que atorga el diari El País. L'han guardonat per la seva trajectòria, per títols com "La guerra no té cara de dona", "La pregària de Txernòbil" o "Temps de segona mà. La fi de l'home roig". Un altre premi prestigiós que afegeix al Nobel de literatura, l'any 2015, i al Premi Internacional Catalunya, entre molts altres. 

Aquest dilluns hem tingut l'oportunitat de parlar-hi, després de rebre la distinció.

Manel Alías: Svetlana Aleksàndrovna... 

Svetlana Aleksiévitx: No, em pot dir simplement Svetlana... 

Svetlana Aleksiévitx... 

No, només Svetlana, a l'europea... Aleksàndrovna ho complica... 

Aleshores Svetlana, benvinguda al nostre informatiu. És un honor per a nosaltres. Acaba de rebre el Premi Ortega y Gasset per la seva trajectòria. És un premi periodístic. Vostè es considera periodista o no del tot? 

Se'm considera periodista perquè tinc la formació de periodista i escriptora. Així que el que jo faig es pot considerar un nou gènere literari. Actualment, en aquest món en què canvien els gèneres musicals i en les arts, amb la literatura passa el mateix. 

Té un estil molt específic i bonic, un cor de veus, de gent que pot semblar corrent però que emociona quan parlen. I vostè, com a autora, gairebé desapareix, sense marxar del tot. Com ho aconsegueix? 

Bé, em sembla que tot el que diuen els comentaristes, els autors, amb el temps desapareix. Queda només el patiment pur i el dolor pur. I vaig pensar que seria millor fer-ho sense aquesta veu. És com una església, oi? Una catedral. Ningú es posaria davant d'una basílica dient "És obra meva", oi? Que això és seu, que ho va inventar ell... Això no és important. Jo em relaciono amb les meves coses una mica com les obres d'arquitectura o musicals, és aquesta fusió.

Quan vostè va haver de marxar de Bielorússia estava escrivint un o dos llibres. Què ha passat amb aquestes obres? 

Creia que havia acabat la història de l'home roig, però era una utopia. No sospitava que al cap d'uns anys aquest home roig començaria a disparar contra Ucraïna, que la seva història no havia acabat. Jo ja havia començat a escriure un llibre sobre l'amor i un altre llibre sobre la vellesa, un problema modern interessant. Hi ha molta gent vella que és com si visquessin dues èpoques al mateix temps. M'interessaven molt aquests temes, però vaig haver de fugir corrents i no vaig poder agafar ni els meus manuscrits, els meus apunts, res. 

Però el més important era que els bielorussos van haver de marxar després de la revolució. I els ucraïnesos, van marxar vora 10 milions de persones. I vaig entendre que la història de l'home roig no s'havia acabat. I em calia anar a preguntar a tota aquesta gent que va haver de marxar. Així que estic escrivint de nou sobre l'home roig, i aquells altres llibres són allà a Minsk, i ni tan sols sé com tornaré a recuperar-los.

I quan estarà a punt? Perquè l'esperem intensament. 

Escric durant molt temps. Crec que no es pot fer ràpid. Els esdeveniments al món passen ràpid, però buscar-los sentit no es pot fer ràpid. Cal viure'ls durant un temps. Crec que l'any que ve pot estar llest.

M'han preguntat moltes vegades aquí per què els russos no protesten més contra Putin. Jo a vegades els responc que els bielorussos sí que ho van fer, que van sortir massivament al carrer. Però tampoc n'hi va haver prou. Què hauria de passar per tombar un règim com el de Lukaixenko a Bielorússia o el de Putin a Rússia? 

L'hi diré sincerament. Jo crec que Putin ha comprat Rússia. Vaig fer un llibre sobre Txernòbil i explico com aleshores la gent va protestar, perquè ningú els va donar cap ajuda econòmica. Van rebre xavalla. Ara, en canvi, reben molts diners. Per a la Rússia empobrida, el dineral que els donen en un contracte per anar al front són molts diners. 

Al mateix temps, tinc una amiga russa que quan vam parlar d'això em va dir: "Saps què, Svetlana? Ningú de la meva generació sap del cert què està passant, allà", i ella té uns quaranta anys. Unes quantes persones s'han suïcidat. Alguns s'han matat amb drogues. Per tant, no podem dir que tothom està a favor de Putin. 

Quan hi va haver la nostra revolució, jo vaig ser una de les persones que estaven en contra de sortir al carrer perquè ens disparessin. Des de casa meva, veia com cada dia, a les cinc de la matinada, sortien tancs i altres aparells militars, i no podia prendre aquesta responsabilitat. També ens semblava que al segle XXI la manera de protestar havia de ser una altra. Que no és obligatori calar foc als pneumàtics i prendre l'oficina de correus. Que la gent havíem de sortir i que el dictador s'espantaria. Però Lukaixenko no és aquesta mena de persona, no entregarà el poder sense sang. Ara això ho entenem clarament. Si comença alguna cosa, hi haurà sang. 

Si hi hagués canvis a Bielorússia, li agradaria jugar un paper polític? 

No, mai. He tingut moltes propostes per entrar en política, però no és per a mi. Cal triar entre la política o la literatura. Si no, seria com una amateur. Em dedicaré a la literatura.

És la segona vegada que vostè ha d'emigrar de Bielorússia. Com se sent a l'exili? 

He de confessar que jo no visc amb tantes dificultats com altra gent perquè, d'alguna manera, estic protegida: tinc premis, em relaciono amb l'elit mundial. Però sé que la vida és difícil, perquè per al meu nou llibre parlo amb bielorussos i ucraïnesos. 

I volia parlar a tot el món sobre aquells que van venir, que van abandonar la seva pàtria, i explicar qui són aquesta gent. Encara són una mica invisibles i no sabem què han experimentat. En el meu nou llibre, reflexiono sobre això.

Tot just ara ha fet quaranta anys de Txernòbil. Molta gent, quan pensa en aquella catàstrofe, pensa en les persones del seu llibre sobre Txernòbil. Però ara, a més, Rússia ha convertit Txernòbil en un escenari de guerra. 

Des del punt de vista de la vida humana, Txernòbil és etern. Hi conviurem sempre. Perquè hi ha molts radionúclids que duren fins a 800.000 anys, hi seran molt temps, moltes vides humanes. Especialment a Bielorússia, perquè el vent que bufava des de Txernòbil, el mengem, el bevem, el respirem, l'ha absorbit la terra. 40 anys no són res.

No hem reflexionat sobre Txernòbil. Potser perquè no estàvem preparats per fer-ho. I al mateix temps, no hi va haver temps perquè l'imperi estava col·lapsant. Els drames socials diaris van tapar el drama còsmic. I per això viurem eternament amb Txernòbil i cal que ens acostumem a aquesta idea i ens preparem per afrontar-ho. 

El primer any de corresponsal a Moscou em va tocar explicar la notícia que li havien concedit el Nobel de literatura. A Rússia la notícia va passar força desapercebuda i quan vaig mirar com ho havien explicat al primer canal de Bielorússia em sorprendre que només hi van dedicar 23 segons. Molt menys del que li vam dedicar nosaltres a Catalunya Ràdio.

Perquè la meva posició política sempre va ser contra Putin i contra Lukaixenko. A poc a poc anàvem caient cap al feixisme, en una forma moderna. Hi vam caure, i els poetes i escriptors ho sentíem i en parlàvem, i això evidentment no va agradar al poder. I jo sabia que no m'estimaven.

Una escriptora russa que figura sovint a les quinieles per al Nobel, Liudmila Ulítskaia, també a l'exili, em va dir que quedar segona al Nobel està molt bé. Entre altres coses, perquè sempre el pot guanyar l'any següent. En el seu cas, després d'haver-lo obtingut, li afegeix pressió de cara a publicar el pròxim llibre? 

Sé que alguns escriptors després de guanyar el Premi Nobel fins i tot van deixar d'escriure. Jo no. No puc fer una altra cosa, així és com veig aquest món. Només sé fer això. Escriuré. Espero escriure alguna cosa necessària per al món. Perquè la gent avui està desconcertada. Ens passen tantes coses noves incomprensibles, són temps tan foscos... Ni tan sols Hannah Arendt no sempre ens pot ajudar a entendre com comportar-se. I per això de nou m'acosto a la gent i els pregunto com viuen, com ho resisteixen... Crec que és un llibre necessari i intentaré escriure'l.

L'esperem i molt! Gràcies per dedicar-nos aquesta estona. 

A vostè també, gràcies per la conversa.