Les protestes estudiantils de França: del Maig del 68 a la solidaritat contra el racisme
El Maig del 68 francès va ser una revolta generacional que va desembocar, alhora, en una solidaritat intergeneracional inèdita.
Els més joves de les classes obreres i els estudiants universitaris d'origen benestant protestaven contra el conservadorisme i l'immobilisme de la societat francesa, esporuguida encara pels efectes de la postguerra.
El sociòleg i historiador Robi Morder explica com aquesta solidaritat va enfortir el moviment: "Quan van començar les protestes estudiantils a París, hi van acudir molts obrers joves des dels suburbis. En aquella època no estaven a l'atur ni eren fills d'immigrants, eren majoritàriament joves blancs". Els "jaquetes negres", com els va batejar la premsa de l'època, no tenien estudis de batxillerat i treballaven a la indústria del cinturó parisenc.
La policia ja els molestava a les seves ciutats, pobles o "cités", o sigui que van prestar la seva mà forta als estudiants, perquè s'atrevien i tenien èxit.
Entre els joves treballadors hi havia una sensació de rescabalament per les humiliacions patides als barris de la perifèria on vivien, diu Morder, especialista dels moviments estudiantils a França.
La protesta dels estudiants de secundària d'aquest 2026 ha tingut un efecte invers.
Els instituts de les perifèries del nord i el sud-est de París han estat els primers de plantejar les demandes del moviment, amb bloquejos davant els seus centres. A Aubervilliers, Montreuil, Saint-Denis, però també a les grans conurbacions de la capital, com Saint-Ouen-l'Aumône, on la policia va llançar una bala de goma a la cara d'un noi de 14 anys, li va trencar la mandíbula i li ha fet perdre unes quantes dents.
La solidaritat generacional
Va ser notòria la primera expressió de solidaritat a l'Institut Henri IV, al costat del Panteó. És el centre de secundària públic més elitista de la capital. Per entrar-hi es demana una mitjana de l'ESO apta només per a alumnes brillants i figura al currículum d'una bona pila de polítics francesos.
Al costat de les Galeries Lafayette hi ha un altre centre considerat de qualitat, l'Institut Condorcet. L'endemà de la gran manifestació que ha fet sortir a tot França mig milió de persones, una trentena d'estudiants de 18 anys bloquegen l'entrada posterior de l'edifici amb càntics que han fet fortuna, aquests dies, com el lema, en italià, "som tots antifeixistes".
La Nina és de Perpinyà, l'Ilpo francès però va viure a l'Argentina, i l'Eloi, de pares catalans. Són alumnes dels cursos preparatoris a l'ingrés de les Grans Escoles de França com l'ENA, d'on surten els alts funcionaris i els futurs polítics. El seu discurs està marcat per la indignació:
Som aquí en solidaritat amb la gent de fora de París que no tenen res i estan en la precarietat.
L'Ilpo denuncia que els seu companys de generació "passen setmanes sense tenir classes" en un any tan important com el del BAC (el batxillerat francès) i que viuen en condicions totalment inacceptables en una societat en què tothom hauria de tenir igualtat d'oportunitats.
Les respostes de l'Ilpo estan carregades d'idealisme i de còlera. Durant tota la seva educació li han ensenyat que els lemes de la República Francesa són aquests: "Llibertat, Igualtat, Fraternitat", i ell se'ls creu i els predica.
"El govern francès està intentant apaivagar el foc, dient que tornem a classe després d'aquesta setmana de protesta al carrer per defensar el que és just; però al final els joves som el futur i hem d'explicar com són les coses i continuar sent solidaris amb els altres, amb els de fora de París i amb el món", assegura.
La Nina, entre català i francès, afegeix que tots ells tenen una responsabilitat, la de fer soroll per cridar l'atenció sobre les reivindicacions dels instituts de la perifèria i de províncies, on els mitjans posen menys el focus: "Tenen problemes de racisme que nosaltres no vivim i que estan cada vegada més normalitzats."
Som aquí perquè a tot França tots tinguem les mateixes oportunitats, perquè hi ha un repartiment del pressupost que no és just, una joventut abandonada i una pobresa estudiantil que mai havia estat tan alta.
L'empipament de l'Eloi està més relacionat amb el sentiment de no ser escoltat: "Som aquí per dir que no es pot continuar així, que hem de tenir molts més recursos, quan el govern dona milers i milers de milions al Ministeri de la Guerra. Nosaltres trobem que és una vergonya. I continuarem fins que pari aquesta condescendència del govern de dir que som només uns alumnes, uns joves que som aquí durant dos dies, per fer la festa i res més."
El professor Morder hi aporta el context polític: la desigualtat que denuncien aquests tres joves és l'altra cara de la moneda del racisme ambiental que es viu quotidianament als instituts de perifèria, amb estudiants d'orígens molt més diversos que els del centre de París.
Els joves dels barris estan en el punt de mira de l'extrema dreta. Fins i tot sent terceres o quartes generacions, els assenyalen pel color de la pell i consideren que no són francesos de veritat, sinó "de paper".
La possibilitat d'una victòria de l'extrema dreta a les pròximes eleccions, tant a les presidencials com a les legislatives, és una amenaça que plana sobre els joves d'aquests suburbis, tant si són estudiants de secundària o universitaris, com si estan a l'atur.
Els joves blancs no tenen aquesta preocupació i amb aquestes protestes han pres consciència d'aquestes diferències però també del que els uneix. "Tenim la mateixa edat, som estudiants de secundària i, al cap i a la fi, patim els mateixos problemes climàtics, i a més, no ens agrada la repressió", diu Morder posant-hi veu.
La reclamació de tenir un establiments adaptats a les estacions de l'any, on es pugui estudiar quan fa fred i també en temps de canícula, pot semblar banal, enmig de tot plegat. Però després d'un mes de juny en què alguns estudiants van haver de fer els exàmens de finals de batxillerat a 40 graus de temperatura no ho és tant.
La resposta del govern
El govern francès, fins ara, ha estat incapaç d'entendre el moviment estudiantil i encara menys de respondre-hi amb rapidesa.
Fins que el president Emmanuel Macron no ha convocat els ministres d'Educació i Interior, després de la gran manifestació, no hi ha hagut cap declaració que desprengués un mínim d'empatia amb els adolescents. Ni tan sols davant les dures imatges de la repressió policial.
Als inicis de la protesta, la primera reacció de l'executiu va ser carregar totes les culpes a La França Insubmisa (LFI), l'esquerra alternativa que sense dubtar-ho va donar de seguida suport al moviment.
Ministres en privat, i tertulians afins al govern a les televisions, feien coincidir mapes on hi ha alcaldies de LFI amb mapes dels instituts bloquejats, però aviat aquesta correlació va deixar de funcionar. Hi havia instituts mobilitzats a districtes de París on ells no hi són presents i a ciutats on tampoc hi tenen regidors.
El primer dia gros de les protestes, el 28 de setembre, ja hi va haver un cas greu de violència policial, als voltants del bloqueig d'un institut de formació professional a Saint-Ouen-l'Aumône, al nord-oest de París. Les imatges d'un agent antidisturbis llançant una bala de goma a la boca d'un noi de 15 anys, a menys d'un metre de distància, es mereixien algun comentari com a mínim de suport a la seva família. Del govern aquella primera setmana només en van sortir xifres de policies ferits.
El ministre de l'Interior havia enviat una circular a les forces de l'ordre demanant una actuació proporcionada, però en cap cas sembla que hagi estat així. Les xifres oficials de policies ferits tripliquen les d'estudiants o professors ferits, però a les xarxes se'n veuen molt poques, d'imatges d'agents que reben agressions. Sí algunes de greus, com un agent ajagut al terra sobre una gespa i cosit de puntades de peu de joves.
Les imatges que han fet avergonyir França, en canvi, són les de l'agressivitat de la policia i la Gendarmeria cap a manifestants que són menors d'edat. Han provocat ferides greus a almenys tres d'ells: a més del noi de 14 anys amb la mandíbula trencada, un altre de 16 anys ha perdut un ull també per una bala de goma i un de 15 ha vist com una granada de so li arrencava la mà.
Després d'aquest incident, el ministre de l'Interior ha suspès l'ús de les granades de so com a mètode per dispersar les concentracions d'estudiants. Per les associacions que des de fa 10 anys en demanen la prohibició, una petita victòria, però que arriba tard.
Però més enllà del que el primer ministre Sébastien Lecornu ha qualificat d'"accidents", el que més xoca d'aquesta onada repressiva és el nombre de menors detinguts per la policia. En cinc dies de protesta, 5.000 detinguts, més del 80% dels quals, menors d'edat.
La jornada amb més detencions de la protesta dels Armilles Grogues, el 2018, es van fer 1.700 detencions. La comparació és xocant. A alguns estudiants, la policia els ha anat a buscar a casa.
Un 70% del país no s'explica aquest acarnissament contra adolescents que en la seva gran majoria exercien el dret a la protesta. Alguns efectivament cremaven contenidors. Però la Lliga dels Drets de l'Home (LDH), una històrica organització en defensa dels drets civils, alerta que mai en la història recent de França una protesta legítima davant els instituts, el "lloc de treball" dels estudiants, ha merescut càrregues d'antidisturbis.
La vicepresidenta de la LDH, Emmanuelle Jourdan-Chartier, considerava contraproduent l'actuació de la policia: "Una repressió que arriba molt ràpidament i que sovint no ens sembla motivada per la necessitat i que provoca una escalada".
No perquè cremin una paperera cal que hi hagi una càrrega policial.
Al Maig del 68 es va aprendre que els moviments socials serveixen per fer moure els polítics i les polítiques. I aquesta herència és transversal en la història recent de França: hi va haver protestes estudiantils el 1978, el 1990 i el 1998 i, sovint, per temes molt similars: la creació d'un contracte d'aprenentatge, els sous dels mestres o la manca de finançament de l'educació.
S'ha avançat molt des d'aleshores, però les protestes d'ara mostren com el món s'ha convertit en un espai hostil per a qualsevol jove. I més en un país amb una crisi financera que converteix el futur en una projecció vital de gran incertesa. Si per a molts voler-lo preservar és un dret, també és un deure demanar que aquest món sigui tan igualitari com sigui possible.