L'Itzik, pare de dos ostatges: "Hamas només m'ha tornat un dels fills que em va segrestar"

El 8 d'octubre del 2023, Itzik Horn va sentir com si li tallessin dos braços. Feia 24 hores dels atacs de Hamas i l'únic que sabia de dos dels seus tres fills és que estaven a la casa d'un d'ells al quibuts Nir Oz, a tocar de Gaza, que havia estat brutalment assaltat pels islamistes. 

En Yair i l'Eitan no contestaven al mòbil i era impossible saber si eren vius o morts fins que li va arribar informació que semblava que se'ls havien emportat segrestats juntament amb 250 persones més. 

La "bona notícia" era que estaven vius i no com les 1.200 persones que ja havien mort en aquelles hores; la dolenta, que havien caigut en mans de Hamas, una organització extremista que havia tingut fins a cinc anys un soldat israelià segrestat. 

Al cap de cinc setmanes, va haver-hi una primera treva i Israel i Hamas van intercanviar-se presoners. De Gaza en van sortir sobretot dones, ancians i infants capturats, però pràcticament cap home adult, tampoc en Yair ni l'Eitan.

Van haver de passar gairebé 500 dies perquè, amb el segon alto el foc, Hamas deixés anar un dels dos germans. Li va tocar, ningú sap per què, a en Yair, el més gran. 

Pocs dies abans d'alliberar-lo, Hamas va publicar un vídeo cruel on es veien els dos germans assabentant-se de la notícia. 

L'Etian plorava desconsolat i demanava que els alliberessin a tots dos, que no trenquessin així les famílies. En Yair també es preguntava entre sanglots com podia deixar allà el seu germà en aquells túnels, sabent perfectament que podia morir i que les condicions eren horribles. El vídeo acabava amb tots dos desconsolats abraçant-se. 

Encara que molt dolorós, el vídeo era la primera imatge i prova de vida clara que tenia l'Itzik dels seus fills després d'un any i mig d'imaginar-se'ls en un forat sota terra. 

L'alliberament del primer fill 

Després va venir l'alliberament d'en Yair, amb una cerimònia televisada i propagandística a què Hamas va sotmetre a tots els que marxaven. Cínicament, sobre un escenari, els entregava un diploma i un objecte de record. 

"Els hi van muntar una festa de comiat, increïble, i fins i tot els hi van donar un paper —ironitza l'Itzik—, un diploma felicitant-lo per haver estat 500 dies segrestat!"

Per la tele "el vaig veure molt blanquet, coixejava i molt prim", va passar de pesar 120 quilos a 70. Un cop fora de Gaza, un helicòpter de l'exèrcit el va portar fins a un hospital al centre d'Israel per fer-li el reconeixement mèdic. No era un hospital qualsevol, sinó on feia dos dies que a l'Itzik li havien trasplantat un ronyó. 

Pare i fill, emocionats, es van poder trobar finalment per bé que entre tots dos hi havia un buit immens, el que deixava l'Eitan, encara a Gaza. 

Itzik, argentí nacionalitzat israelià,  destil·la un irònic sentit de l'humor, i, com els seus fills, es dedicava al món de l'educació. Fa dos anys que lluita de forma infatigable per la llibertat dels progenitors. Participa en gairebé totes les protestes, va a tots els fòrums i dona totes les entrevistes que pot.  

Com està el Yair set mesos després de recuperar la llibertat? Aquest pare de 73 anys i delicat de salut ens ho explica en una gran tenda instal·lada a la "plaça dels Ostatges" del centre de Tel-Aviv:

Jo dic que ell està en pilot automàtic, fa el que ha de fer, però ni ell ni nosaltres com a família podrem iniciar realment la recuperació fins que l'Eitan estigui de tornada.

Relata que en Yair no explica gaire el que va passar perquè no vol preocupar-lo, però és evident que "cap dels ostatges es va estalviar els cops, les humiliacions, les tortures".

L'Itzik continua explicant que com "la ment d'en Yair, el seu cor i sentiments estan amb Eitan i amb la resta dels segrestats. I aquest sentiment avui el persegueix sempre".

Com el seu pare, treballa i es mobilitza per aconseguir alliberar el seu germà, però sovint, quan parlem d'ell, es trenca, plora. No es treu de sobre el sentiment de culpa d'"haver deixat el meu germà, que té 4 anys menys, en aquells túnels".

Eitan, el fill encara segrestat

Segons el seu pare, l'Eitan, que porta més de 730 dies segrestat, també és un educador a qui li encantava treballar amb joves. "Era un noi, espero que segueixi sent així, molt alegre, molt sociable, molt amistós. No sé què li deu quedar de tot això després de gairebé dos anys de captiveri, però també espero que aquest esperit sigui el que el segueix mantenint".

L'Itzik no sap si el seu fill petit està viu o està mort i el tortura pensar que pot estar sol. "Quan estava amb el seu germà, almenys tenia algú al costat, ara, no sé com deu estar o amb qui deu poder parlar. No crec que surti sencer mentalment de tot plegat. Com surts després de dos anys segrestat a vint metres sota terra?", es pregunta angoixat. 

"Netanyahu no ha volgut alliberar el meu fill"

Davant les converses indirectes que estan en marxa a Egipte entre Hamas i Israel per pactar la proposta de pau de Trump, a l'Itzik li costa molt ser optimista:

Em sento bipolar perquè, per una banda, desperta cert tipus d'esperança, però, per l'altra, estem ja tan cremats, tan acostumats, hem vist tantes vegades que semblava que arribaven a un acord i després res que la meva postura és que jo fins que no vegi com surten de Gaza, no em creuré res."

L'Itzik és molt crític amb el primer ministre Benjamin Netanyahu, ja que, com molts israelians, considera que en diverses ocasions podria haver donat per acabada la guerra i haver aconseguit alliberar els ostatges i no ho ha fet per motius personals o polítics. 

"Si el govern hagués fet tot el que estava al seu abast per alliberar els segrestats, aquesta entrevista entre tu i jo no s'estaria fent", em comenta. "Tots els ostatges haurien tornat i ens hauríem estalviat molt patiment. Mira, et diré una cosa molt dura: tinc la mateixa desconfiança amb Hamas que amb el meu primer ministre", conclou.