L'origen de la Tarasca: quan el llot es converteix en llegenda

Quan és de dia i surt als carrers, obre la boca i escup caramels i aigua, entre desfilades i nens amb ulls brillants que miren amb curiositat. De nit, quan la foscor amenaça els carrers, és envoltada de correfocs i l'espurna li batega dins la gola, la Tarasca llança foc. 

Però, per entendre del tot aquesta bèstia de cap felí, potes d'os i cos de tortuga, cal anar molt més enllà dels carrers de Barcelona. Naveguem amb "Bèsties i flames" a l'altra riba del Mediterrani fa gairebé dos mil anys per conèixer l'origen de la Tarasca. 

Una llegenda d'aigües estancades i miracles 

Ens remuntem al segle I dC a un antic poble d'Occitània, a Tarascó. Als afores, entre l'espessor dels boscos, hi havia uns aiguamolls infestats per una bèstia temuda, grotesca i indescriptible: de més de vint peus, amb closca de tortuga, grossa com un bou, cara de felí maleït, sis potes peludes i una cua de serp amb fibló d'escorpí. Semblava nascuda del mateix fang i, cada nit, des de l'aigua bruta, la Tarasca sortia per devorar bestiar, destruir els terrenys i atemorir els vilatans.  

La salvació va arribar per mar, des d'un bot sense vela ni rems, només armada amb una creu de fusta i un salpàs. Era santa Marta, germana de Maria Magdalena i Llàtzer. Desterrats de Galilea, tots tres germans van escapar de l'estacada de l'imperi romà contra el cristianisme i van desembarcar prop de Marsella.  

Els deixebles de Crist eren vistos per la població com divins i santa Marta, amb la candor de qui semblava una monja, va entrar a les aigües on vivia la bèstia i en va sortir amb la Tarasca domesticada i lligada pel coll. El poble va percebre-ho com un miracle. La bèstia, abans temuda i destructora, es va convertir en una criatura mansa.  

De Tarascó a la Barceloneta 

La llegenda podria haver quedat ancorada al sud de França, però la Tarasca va travessar el mar i va ser adoptada en diverses festivitats de la Península: Granada, Sevilla, Galícia, Toledo, València o Zamora. Una de les localitats que també la va adoptar va ser Barcelona i, més concretament, el barri de la Barceloneta, a Ciutat Vella, on trobem l'Associació de Geganters, Grallers i Bestiari de la Barceloneta, que resguarda la criatura i la seva història. 

Va ser als anys vuitanta, en un moment de reviscolament del patrimoni festiu i identitari de la ciutat, quan l'associació va donar una nova vida a la criatura. La Tarasca es va construir inspirada en la versió occitana, tenebrosa i misteriosa, amb un disseny de Xavier Jansana. Es va estrenar l'any 1993, pesava 200 kg i tenia el seu propi ball, "el ball de la Tarasca", que va començar a formar part del seguici popular de la ciutat. 

La tradició s'enriqueix amb un gest de memòria simbòlica: la bèstia només la porten i guien dones, com a homenatge a una jove valenta que es va atrevir a amansir-la quan tothom la temia; a santa Marta i a la força femenina que en la llegenda va ser capaç d'apagar la fúria amb serenitat. 

Una criatura canviant 

Hi ha una bellesa gairebé literària en la Tarasca que, segons la llegenda, canvia d'ànima amb la llum del dia. De dia, la Tarasca és dòcil, juga, regala caramels i ruixa la canalla amb aigua. De nit, es transforma: s'encén en flames, rugeix, espanta i marca el ritme de la festa amb foc i tremolor.  

La Tarasca és una figura fronterera: entre la religió i la mitologia, entre la por i la tendresa. És una bèstia que ve de lluny, però que continua encenent els carrers guiada per la memòria d'una dona valenta que es va atrevir a apaivagar-la, escoltar-la, comprendre-la. 

Pots descobrir la història de la Tarasca al complet i d'altres criatures marines llegendàries a "Bèsties i flames", a la plataforma 3Cat.