Més diagnòstics de trastorns d'aprenentatge a l'aula: per què passa i per on van les solucions?

Les dades són clares: en només cinc anys s'ha duplicat el nombre d'alumnes amb autisme i trastorns d'aprenentatge, segons el Departament de Salut. Són dificultats com el retard greu d'aprenentatge, la dislèxia, la discalcúlia o el trastorn per dèficit d'atenció i hiperactivitat. 

La neurodiversitat desborda l'escola inclusiva i els docents han posat el crit al cel, desbordats i impotents pel gran nombre de casos. "Els diagnòstics creixen com bolets i anem posant pedaços", lamenta la psicòloga Sílvia Palou al programa "L'ofici d'educar", però ningú es planteja què hi ha darrere de tants infants diagnosticats.

"Aquests infants són semàfors dels moviments i el patiment que hi ha a les famílies, i ho expressen desconnectant-se per sostenir el dolor o bé sent més moguts o impulsius. També hi pot haver aspectes biològics, però s'ha de mirar socialment què està passant", assegura l'experta.

Aules desbordades

Els docents se senten "desbordats i frustrats" perquè no poden atendre com desitjarien l'alumnat amb necessitats, explica la professora Cristina Abelló: "Ens arriben cada vegada més alumnes, amb diagnòstic o sense, amb estat d'ansietat o depressió per l'entorn de pobresa; nouvinguts en dol migratori, o alumnes amb dificultats d'adaptació".

Se'ns demana una atenció individualitzada, impossible per manca d'hores i de formació.

Cada vegada ens arriben més infants amb dificultats al 0 a 3, constaten les educadores Míriam Oliva i Olga del Amo: "Al 0 a 3 no hi ha vetlladores, no es pot demanar que sostinguem unes criatures amb cada vegada més dificultats. I els CDIAP, sobresaturats, fan els ulls grossos i els infants passen a la següent etapa sense identificar què passa." 

S'ha de canviar la mirada a la diversitat i la inclusió; si no, van mal dades per a l'educació, asseguren els mestres Francesc Martín i Elisabet Gil: "Si no tenim més mans i més ulls, els donem un tracte indigne, falten recursos per fer realitat la inclusió. La situació és molt complicada i s'aguanta pels docents."

Respondre a la diversitat és la batalla del dia a dia als centres, assegura la professora Montse Varas, que lamenta que mestres i professors han de ser a la vegada infermer, psicòleg i docents per donar els continguts. 

Una tercera part de l'alumnat té necessitats educatives especials. "És molt bèstia", assevera el psicopedagog Efrèn Carbonell, expert en inclusió: "Hi ha més detecció precoç, i hi ha més laboratoris i fàrmacs".

Espanta com un mestre pot atendre situacions de TEA, dèficit motriu, TDH, depressions, o altes capacitats.

"És tremend, vol dir formació i reavaluar el decret d'inclusió per evitar que s'utilitzin els diagnòstics per segregar", assegura Carbonell, que també apunta que el nivell de diagnòstics també varia "per barris".

Què està passant?

Els diagnòstics s'han multiplicat i els serveis estan "desbordats", reconeix la psicopedagoga d'un EAP Sylvie Pérez: "El diagnòstic ha de servir per entendre la dificultat i disminuir les traves a l'aprenentatge de l'infant i el seu malestar, i que desenvolupi les màximes competències i autonomia, no per etiquetar i limitar el futur de l'alumne."

L'evolució de l'espècie humana ha fet que pràcticament el 20% de la població infantil i juvenil de tot el món tingui alguna disfunció del neurodesenvolupament i un 10% addicional en tingui alguns trets, assegura el Dr. Miquel Casas, catedràtic de Psiquiatria honorari de la Universitat Autònoma de Barcelona.

A Catalunya hi ha 550.000 alumnes només de primària i ESO; un 20% implicaria que n'hi ha 100.000 amb dificultats. Però només en tenim diagnosticats 30.000.

De diagnosticar-ne un de cada deu s'ha passat a diagnosticar-ne dos o tres, s'ha doblat, reconeix el doctor, però n'hi ha encara entre set o vuit per diagnosticar, entre 60.000 i 70.000 alumnes que estan sense ajuda, lamenta.

En el camp del neurodesenvolupament s'ha evolucionat molt poc, reconeix el doctor, que afegeix que hi ha una correlació clara entre aquest infradiagnòstic i el fracàs i l'abandonament escolar: "El diagnòstic és absolutament necessari per avançar, i no fer-ho és abocar aquestes criatures al patiment, perquè, malgrat la pressió, no poden rendir com els altres i acaben abandonant. Si es detecten a temps les seves dificultats, si no son molt greus, són reversibles." 

L'entorn modula i pot fer que aquestes dificultats augmentin o disminueixin, assegura la psicòloga Agnès Brossa, autora del llibre "Em dic Joan i crec que soc dolent". "El diagnòstic ajuda els pares i el fill a entendre què està passant".

La clau és la psicoeducació: que entengui què li passa, com és el seu cervell, quines habilitats i dificultats té i quines estratègies pot desenvolupar per sortir-se'n.

"Percebem un augment molt gran del malestar", a banda dels trastorns d'aprenentatge o del neurodesenvolupament, assenyala la psicopedagoga Sylvie Pérez. L'experta assegura que els professionals es troben sovint amb situacions de salut mental compromesa, com ara risc de suïcidi, trastorns alimentaris i dependències, però reconeix que "pel desbordament no es poden atendre tots els alumnes". 

I apunta que els psicopedagogs d'EAP no poden fer diagnòstics "perquè no som Salut", i això provoca un buit en els trastorns de l'aprenentatge, que queden "en uns llimbs per diagnosticar" i acaben fent-se per entitats privades.

Per on van les solucions?

A tota aquesta problemàtica cal afegir-hi la "inequitat econòmica", apunta el doctor Miquel Casas, perquè no tothom es pot pagar un diagnòstic. Ell i el seu equip han fet estudis amb 26.000 alumnes d'escoles d'alt nivell, baix nivell, en zones rurals i urbanes, i assegura que els problemes del neurodesenvolupament "si no s'aborden, deriven en malestar emocional, fracàs i abandonament".

Hi ha el mateix nombre d'infants amb dislèxia o hiperactivitat a Pedralbes que a Nou Barris, però un diagnòstic val entre 600 i 1.000 euros.

El doctor Casas suggereix que l'escola, els mestres i els psicopedagogs i els EAPs "haurien de fer el primer pas per investigar què passa" i buscar ajuda professional quan detecten que un infant té una conducta o un rendiment acadèmic que s'aparta de la normalitat.

Però apunta que "els serveis d'atenció estan saturats i costa acceptar que entre un 20% i un 30% de l'alumnat pot tenir dificultats". En aquests casos, assegura, els mestres "poden pensar que hi ha alumnes molt disruptius que els prenen el pèl, i acaben molt cremats."

Per evitar-ho, a totes les escoles de Catalunya "s'haurien de fer cribratges i diagnòstics" als infants d'entre 6 i 10 anys, assevera el doctor, perquè l'escola inclusiva, "sense recursos ni diagnòstics, està condemnada al fracàs, que és el que està passant ara mateix". 

Comprendre l'alumne i la seva situació és bàsic per poder-lo acompanyar i ajudar, i no exigir-li "el que no ens pot donar", apunta la psicòloga Agnès Brossa: "Si sabem que un nen és dislèctic i la seva lectura està molt per sota del que tocaria per edat, caldria no fer-lo llegir en veu alta a l'aula. Si no, sentirà tanta ansietat, que segurament farà el pallasso perquè prefereix ser considerat pallasso que tonto."

Segurament, la neurodivergència ha estat sempre a les aules, reconeix Agnès Brossa, però abans, amb un model educatiu més autoritari, se'l feia fora de classe i el problema s'acabava als 14 anys: "Es tracta que amb neurodivergència o sense tothom pugui continuar els estudis fins als 16 o més enllà, i continuar aprenent." 

Les programacions han d'estar pensades per als extrems, per als alumnes que més tiren i els que tenen més dificultats, proposa la psicopedagoga Sylvie Pérez: "Els plans individualitzats han de ser funcionals, només han de portar el que és prioritari i que serveixi per avaluar la progressió de l'alumne."

Pérez conclou que calen "més mans, més orientadors i mestres i més hores de coordinació amb els metges que ens ajuden amb els diagnòstics, i amb els psicòlegs clínics, els educadors socials i les famílies".