Per què els judicis de Nuremberg van ser una fita lingüística: l'origen de la interpretació simultània

Fa 80 anys, l'1 d'octubre del 1946, a la sala 600 del Palau de Justícia de Nuremberg es van sentir les dotze contundents condemnes de mort a la forca a la cúpula del Tercer Reich jutjada per crims de guerra i contra la humanitat durant el règim nacionalsocialista a Alemanya. Un tribunal militar internacional format per les grans potències aliades vencedores de la Segona Guerra Mundial va processar 22 exdirigents nazis. 

La frase "El tribunal et condemna a morir a la forca" la va pronunciar en anglès el jutge nord-americà Geoffrey Lawrence, però es va sentir a temps real també en els altres 3 idiomes dels judicis: francès, rus i alemany. 

Era la primera vegada que s'utilitzava, de forma oficial i a gran escala, el sistema d'interpretació simultània. Va ser viable tècnicament gràcies als avenços de l'època que van idear els equips primigenis de la tecnologia actual. La fita lingüística va recaure en el coronel bilingüe Léon Dostert.

Pioner de la interpretació simultània

Pel fiscal en cap dels Estats Units, Robert H. Jackson, era prioritari que els judicis contra els dirigents nazis establissin un referent de justícia internacional basada en el rigor i la neutralitat, no en la necessitat de venjança contra els vençuts. 

Volia assegurar que acusats com Herman Göring, successor designat per Adolf Hitler; Rudolf Hess, mà dreta del führer; Joachim von Ribbentrop, ministre d'Afers Exteriors del règim, o Alfred Rosenberg, ideòleg del nazisme, poguessin defensar-se en la seva llengua natal, i que els jutges, fiscals i testimonis els sentissin i  parlessin en les seves. 

Per aconseguir-ho, era clau que el procés es desenvolupés en 4 idiomes: alemany, anglès, francès i rus. 

Léon Dostert, militar nord-americà d'origen francès, va rebre l'encàrrec de trobar els millors candidats per poder superar els obstacles lingüístics que plantejava el judici. Va buscar arreu del món perfils que encaixessin, tot i no tenir formació d'una especialitat, la interpretació simultània, fins aleshores inexistent. 

Waltraud Hofer, membre de l'Associació Internacional d'Intèrprets de Conferències (AIIC), assegura que si s'hagués utilitzat la tècnica consecutiva (quan es tradueix oralment després de la narració) els judicis s'haurien eternitzat i s'hauria perdut l'atenció mediàtica internacional que perseguien els Estats Units:

Aquesta modalitat no servia perquè els judicis s'haurien allargat 4 anys. Finalment van durar 11 mesos. Interessava molt que el procés no s'allargués, perquè havia de captar l'atenció de tota la comunitat internacional.

Fortalesa mental

L'exposició "Un judici, 4 idiomes" al Goethe Institut de Barcelona explica qui eren els intèrprets seleccionats: personatges cultes amb unes característiques molt exigents i unes vides molt diverses. 

Dostert en va reclutar 400 per triar els millors: només un 5 % complien els requisits. D'aquesta manera es van crear 3 equips de 12 persones, 3 per idioma. Per Waltraut Hofer, els 36 seleccionats són "un exemple de sacrifici, resiliència i innovació". Les seves biografies ho demostren.  

Els equips van rebre una formació exprés de la mà del mateix coronel Dostert, que va organitzar una mena de simulacre del judici durant dues setmanes per practicar amb els equips innovadors, primigenis dels actuals. 

Havien de dominar idiomes, saber terminologia jurídica, tenir cultura general i agilitat mental... però sobretot havien de poder controlar les emocions.

Trauma vicari o el patiment aliè

Es considera que el procés de Nuremberg va establir les bases del dret internacional actual perquè va definir conceptes jurídics claus com el de crims de guerra i contra la humanitat, determinants en la creació posterior del Tribunal Penal Internacional. 

La dura feina dels pioners de la interpretació simultània, que havien de gestionar i traduir a temps real la narració detallada de les atrocitats de l'Holocaust, també va originar un altre concepte, ara d'actualitat, el del trauma vicari, que es pateix per l'exposició al patiment dels altres. 

Emma Soler, intèrpret simultània, professora i membre d'AIIC, valora la fortalesa que van haver de tenir els que processaven les vivències dels supervivents de l'Holocaust: 

És molt difícil aconseguir una presumpta personalització perquè no t'afecti. Molts intèrprets de Nuremberg van quedar molt tocats. Alguns no van ni voler seguir amb la professió.

Però Soler assegura que no cal remuntar-se a Nuremberg per entendre el repte emocional d'interpretar algú que pateix: "Pots ser a Barcelona, interpretant una dona que ha estat violada, i el dolor passa per tu. El vius." 

El desmai de Jacoubovitch

El jove Armand Jacoubovitch era un jueu alemany que va fugir de l'Europa arrasada després de la Primera Guerra Mundial i va perdre gran part de la família durant la Segona. Establert als Estats Units, va aspirar a ser uns dels intèrprets de Nuremberg per la seva necessitat d'ajudar a fer retre comptes als nazis i va ser elegit. Dominava perfectament l'alemany i l'anglès. 

Tot i la seva determinació, no va suportar la pressió d'haver d'interpretar les atrocitats del testimoni de Herman Göring, el successor formal d'Adolf Hitler, comandant en cap de la Luftwaffe i màxim dirigent nazi de la vintena que es jutjaven a Nuremberg.

El noi es va desmaiar quan va haver de detallar els horrors que havia passat la seva pròpia família. L'experiència va ser duríssima i es va haver d'aturar.

Per a aquests casos es va dissenyar el tercer equip, de reforç, que seguia les maratonianes sessions a la sala del costat i estava preparat per si els intèrprets no suportaven la gravetat de les narracions. 

Supervivents dels camps de concentració

Les sessions van ser especialment dures per als refugiats i supervivents de l'Holocaust que formaven part de l'equip principal d'intèrprets simultanis, com Eugénie Rosoff, que havia sobreviscut als horrors del camp de concentració per a dones de Ravensbrück. O Edith Coliver, refugiada d'origen jueu que després dels judicis va dedicar la seva vida a l'activisme per la pau. 

Entre els intèrprets de rus destaquen Iuri George Vassiltxikov, integrant de la resistència que va fugir de la Revolució Russa del 1917, o la princesa Tatiana Trubetskoi.

Els professionals que hi va enviar Rússia hi anaven obligats pel govern i havien de quedar-se aïllats després de les sessions. No van poder participar dels moments de distensió que es van propiciar a l'imponent castell de Faber-Castell, als afores de Nuremberg, confiscat per les tropes nord-americanes i transformat en un espai per a la premsa internacional. 

Alguns intèrprets de la resta de nacionalitats o els russos fugits del seu país també s'hi van sumar i van poder conèixer periodistes que cobrien el procés, com el futur canceller alemany Willy Brandt, el novel·lista nord-americà John Dos Passos o Martha Gellhorn, corresponsal de guerra i exesposa de l'escriptor Ernest Hemingway. Les anècdotes són infinites.

Les bases d'una professió

Tot i els avanços en les tècniques i les condicions de feina dels intèrprets simultanis de conferències, molts dels conceptes que es van tenir en compte a Nuremberg es mantenen inalterables, com apunta Waltraud Hofer: "Dostert ja va entendre que calia treballar en equip, establir torns i descansos per poder assegurar la qualitat de la feina. És impossible aguantar tanta càrrega cognitiva durant hores. Avui dia treballem en parelles i ens intercanviem cada mitja hora."

Per afavorir la concentració imprescindible en la tasca, també s'ha aconseguit treballar amb cabines insonoritzades i tecnologia avançada, millorant els equips primigenis, desenvolupats per IBM, que es van utilitzar el 1945.

El repte de la IA

Moltes coses han canviat des d'aleshores. La irrupció de la intel·ligència artificial també està sacsejant els fonaments de la professió dels intèrprets simultanis i qüestiona el futur de la qualitat i les condicions de feina. 

Per Emma Soler, és un error confondre informació i coneixement, perquè la IA pot tenir moltes dades, però "el coneixement només l'aporta l'experiència".

El temps ho dirà, però crec que els intèrprets donem un valor afegit que no s'ha de menystenir. La IA pot traduir correctament però no pot, per exemple, mantenir la confidencialitat ni empatitzar.

Amenaces compartides

En aquest 80 aniversari del procés de Nuremberg ha estat obligada la reflexió sobre la vigència i l'estat de salut de l'ordre internacional que es va gestar després de la Segona Guerra Mundial sobre els principis defensats en els judicis de Nuremberg, que van ser el germen de la justícia penal internacional actual. 

Sembla un caprici del destí, més que una casualitat, que aquest octubre la veterana jurista i activista sud-africana guanyadora del Premi Nobel de la Pau 2026, Navi Pillay, s'assabentés del guardó precisament a la mateixa sala on es van celebrar els judicis de Nuremberg fa 80 anys, la sala 600. Era un reconeixement per la seva defensa incansable dels drets humans en innombrables causes i les seves lluites en el Tribunal Penal Internacional, ara sancionat per l'administració de Donald Trump.  

Crèiem que amb la creació de les Nacions Unides després dels judicis de Nuremberg havíem assolit tot un seguit de drets inqüestionables. Però no s'ha de donar per fet, perquè hi pot haver involucions.

Després del procés de Nuremberg, els intèrprets simultanis que van fer possibles els judicis van emprendre camins tan diversos com havien estat les seves vides abans d'arribar a la ciutat bavaresa. Alguns es van voler distanciar completament de la professió per les seqüeles que els va deixar, d'altres es van dedicar a l'activisme i un grup va marxar als Estats Units per ajudar en la creació de les Nacions Unides, amb la voluntat de contribuir a continuar fent justícia.