Per què ens costa tant llençar coses? Les claus d'unes organitzadores professionals

Obrir l'armari i trobar roba que fa anys que no ens posem, guardar un aparell espatllat perquè potser algun dia el reparem o omplir capses amb objectes que no fem servir, però que ens sap greu llençar. Per què ens costa tant desprendre'ns de les coses? 

Sovint, darrere d'aquesta dificultat hi ha records, sentiments de culpa o la por de necessitar més endavant allò que avui no ens serveix. A "La solució" de Catalunya Ràdio, les organitzadores professionals Clara Massons i Montse Cotié han reflexionat sobre la tendència a acumular objectes i les conseqüències que pot tenir en el nostre dia a dia. 

Massons recorda que guardar coses no és una decisió neutra: tot allò que tenim a casa requereix una gestió, temps i atenció. 

Les coses que guardem també ens ocupen el cap 

Segons Massons, a les llars europees hi ha uns 10.000 objectes de mitjana, una quantitat que, més enllà de l'espai físic que ocupa, també implica una feina constant. Cal saber què tenim, trobar-ho quan ho necessitem, mantenir-ho i decidir què en fem. 

Aquesta acumulació pot generar una mena de soroll mental: 

• La roba que no ens posem, per exemple, ens pot recordar els diners que ens vam gastar o fer-nos sentir malament pel canvi del nostre cos. 

"Les coses rondinen a casa", diu l'experta, que convida a preguntar-nos si volem dedicar temps i energia a gestionar tot el que acumulem. Per això, tenir una casa ordenada no consisteix necessàriament a col·locar millor els objectes, sinó també a revisar quins necessitem de debò. 

Una bona organització ha de facilitar-nos la vida, no afegir-nos més tasques.

Com aprendre a llençar sense sentir culpa? 

La dificultat de desprendre'ns dels objectes també pot estar relacionada amb la sensació de seguretat. Hem après a guardar coses "per si de cas": 

• Per si les necessitem més endavant. 
• Per si ens fan falta.
• Per si no en podem comprar unes altres. 

Clara Massons explica que, quan intentem llençar fins i tot coses trencades o que ja no serveixen, ens pot aparèixer l'angoixa. 

Per això, proposa entrenar el cervell a poc a poc i entendre que desprendre'ns d'un objecte no és cap perill: no cal fer una gran neteja de cop ni obligar-nos a prendre decisions per a les quals encara no estem preparats. 

Montse Cotié també defensa que el procés ha de tenir sentit per a cadascú. No es tracta d'imitar una casa minimalista ni d'organitzar-ho tot segons un sistema determinat, sinó de trobar una manera de viure que ens resulti còmoda. Guardar records o col·leccionar objectes no és necessàriament un problema si ens aporta satisfacció i no ens impedeix fer vida amb normalitat. 

Un armari intel·ligent en lloc de guardar "per si de cas" 

Una de les claus que proposa Massons és canviar la idea que tenir molt de tot ens farà la vida més fàcil. Més que acumular roba o objectes per si algun dia els necessitem, cal construir una casa que respongui a les nostres necessitats reals. 

Això també vol dir revisar què entra a casa. Reduir les compres innecessàries pot evitar que, al cap d'un temps, ens trobem amb més objectes dels que podem gestionar. I, quan decidim desprendre'ns d'alguna cosa que encara es pot aprofitar, podem: 

• Donar-la a algú que la necessiti. 
• Buscar iniciatives d'intercanvi i reutilització. 

Ara bé, les expertes recorden que no s'ha de llençar tot. 

I amb els records, què en fem? 

Els objectes vinculats a records familiars poden tenir un valor especial. En aquests casos, una opció és fer-ne una selecció i conservar-ne una mostra significativa, en lloc de guardar-ho absolutament tot. 

La pregunta, doncs, no és només què podem llençar, també és què volem conservar i per què. Per a Massons, aprendre a desprendre'ns de les coses implica deixar de viure pendents d'un futur hipotètic i decidir quins objectes mereixen realment el nostre temps i la nostra atenció.