Radden Keefe: "Creus que els que més estimes són els que més coneixes, però poden acabar sent uns desconeguts"

L'escriptor i periodista Patrick Radden Keefe és actualment un dels grans referents mundials del gènere de no-ficció amb les seves extenses investigacions sobre el conflicte d'Irlanda del Nord ("No diguis res"), la crisi dels opioides als Estats Units ("L'imperi del dolor") o la història d'una àvia que era una criminal poderosa al Chinatown novaiorquès ("Caps de serp").

Ara ha tornat amb una història extraordinària, "El fill de l'oligarca", on un jove londinenc de 19 anys, Zac Brettler, es precipita des del 5è pis d'un edifici a tocar del Tàmesi i, quan es comencen a investigar les circumstàncies de la mort, es descobreix que es presentava com a Zac Ismailov, fill d'un oligarca del Kazakhstan traficant d'armes sense que els seus pares en sabessin res. 

Manel Alías: Suposo que un periodista o un director de cine està sempre buscant històries, especialment quan es dedica a la no-ficció. En aquest cas, però, el fill de l'oligarca et va venir a buscar a tu.

Patrick Radden Keefe: Estava al rodatge de l'adaptació televisiva del meu llibre "No diguis res" i un noi que no coneixia em va dir: "Tinc una història per a tu!". Això m'ho diu molta gent, però moltes vegades veig de seguida que no és una història per a mi.

En canvi, en aquest cas vaig saber a l'instant que sí que ho era. Em va explicar que hi havia una família a Londres que coneixia de prop i que havien tingut una tragèdia amb el seu fill Zac, que tenia 19 anys.

El 2019 va morir en unes circumstàncies molt misterioses. Es va llançar d'un balcó d'un edifici de luxe i va caure al riu riu Tàmesi, a Londres. Després els pares van descobrir que, en realitat, s'havia fet passar pel fill d'un oligarca rus. Em va dir això i vaig dir-me que havia d'escriure aquesta història.

MA: Dius que molta gent et ve amb històries i que saps que no són per a tu... Què ha de tenir una història perquè sigui per a tu? 

PRK: M'encantaria poder donar una recepta amb tots els ingredients. Em sembla que la meva vida seria molt més senzilla si ho tingués clar. Veig que el més important és escoltar i saber quanta capacitat d'atenció té una història.

Per exemple, et trobes un amic que fa temps que no us veieu i et comença a explicar una història. Si tu sents que amb el cos et vas acostant cap a ell i et comencen a venir preguntes al cap... com una reacció física del cos... bon senyal.

Aleshores intento explorar aquella història, fer una mica de recerca i, quan veig que realment hi ha fondària, és quan decideixo obrir el procés d'escriure.

MA: M'agradaria parlar amb tu d'alguns dels temes principals del llibre. Per mi, un del molt clar a "El fill de l'oligarca" és la necessitat d'inventar una altra identitat. Ho fa molt clarament, però si vas estirant els fils de tots els personatges que apareixen al llibre, la majoria s'han inventat una bona història. 

PRK: Això em va atraure molt d'aquesta història. Primer hi ha aquest noi que s'inventa un alter ego. És un noi de Londres amb un entorn molt estructurat, d'una família adinerada, que ha anat als millors centres educatius.

S'inventa que en realitat es diu Zac Ismailov i és el fill d'un oligarca rus i comença a enganyar altres homes més grans que ell. I al final sabem que ells també enganyen i s'han inventat una identitat que no tenen. 

En Matthew, el pare d'en Zac, recorda com Bob Dylan, quan tenia l'edat del seu fill, també es va inventar tota una identitat i sempre explicava que s'havia escapat, havia participat en un circ quan era adolescent... i no era veritat.

El que ens deia en Matthew és que molts de nosaltres ens estem posant màscares per veure qui podem arribar a ser i, per tant, la percepció que tenim com un adult és una cosa que es va construint i refermant. Però durant l'adolescència no, és una època molt plàstica que molt fàcilment vas canviant de forma, i és on es trobava en Zac en aquell moment. 

MA: En el cas del Zac, com deies, amb la mala sort de triar, potser, un personatge massa perillós que es va acabar envoltant de gent que era realment perillosa. 

PRK: És potser la part més sorprenent de la història d'en Zac. Era una persona molt sofisticada, en sabia molt d'explicar mentides. De fet, hi havia russos que es van creure que ell realment era fill d'un oligarca rus i era un noi que no havia anat mai a Rússia, ni sabia dir una paraula de rus.

Però sí que és veritat que era brillant, era molt intel·ligent i sabia enganyar. Alhora, era un noiet, tenia 18 anys quan va començar a fer això i també era bastant ingenu.

Sempre li havia agradat el perill, però em sembla que no era conscient fins a quin punt corria perill amb aquesta gent, i un dels senyors de qui va acabar sent amic era un mafiós que es deia Verinder Sharma, molt més conegut per un malnom en l'inframón de Londres, que era Dave l'indi. I quan en Zac va caure o es va llançar d'aquell balcó el 2019 i va morir, hi havia una persona al pis amb ell que era en Dave l'indi.

MA: Algunes de les mentides ens poden semblar molt exagerades, però hi ha una frase al llibre que em va fer pensar molt, i és que tendim a creure els altres...

PRK: Sí, seria bonic pensar que això de les mentides passa molt poc i, en canvi, en realitat tots mentim. Hi ha gent que ho ha estudiat i ha vist que diem d'una a dues mentides cada dia.

Tampoc és clar que els resultats siguin reals, perquè l'única manera de saber-ho és pel que et diu la gent, i no saps si el que t'expliquen d'aquestes mentides és veritat o no.

Potser és que tots mentim sense parar? Després que el llibre es publiqués, una dona em va dir: "Tots els joves que apareixen en aquesta història saben que en Zac menteix, només se'l creuen els adults."

És curiós, la generació més jove, els que han crescut amb TikTok i Instagram, donen per fet que tothom es posa un filtre a la foto, que tothom tria la millor d'un vídeo que han gravat, que tothom porta una certa màscara pública. Són la gent gran els que creuen que el que tenen al davant és veritat. 

MA: Un altre dels grans temes del llibre és la relació pares-fills i fills-pares.

PRK: Sí, un dels meus amics, que llegeix tot el que escric em va dir que en la primera meitat del llibre es pensava que era un thriller i després, cap a l'equador del llibre, va veure clar que parlava sobre ser pare i el dolor d'haver perdut un fill.

En Matthew i la Rachelle, que són els pares, es plantejaven quines coses haurien pogut fer diferent respecte al seu fill. Van perdre una de les persones que més estimaven d'aquest món. Vivia amb ells a casa seva, però en realitat no el coneixien.

Hi havia tota aquesta faceta secreta que no sabien que existia fins que va morir. Jo recordo que quan era adolescent ocultava secrets als pares. Al final et planteges que creus que la família, la gent que més estimes, són els que més coneixes però, en realitat, poden acabar sent uns desconeguts.

MA: Una de les qüestions que t'apareixen com a lector és quants Zacs més hi pot haver. Perquè aquí hi ha uns pares extraordinaris que investiguen i un narrador que ets tu. Però si els pares haguessin comprat la primera versió, aquí s'hauria acabat la història. 

PRK: Tens raó, ha estat interessant perquè el llibre ha tingut més lectors que no pas altres llibres meus. Això és així perquè la història d'en Zac és extrema, però hi ha alguns aspectes que la gent sap perfectament. Educar els fills quan tenen telèfons mòbils que estan a les xarxes socials.

El consum excessiu, la riquesa desfermada que modifica el caràcter d'una ciutat amb requalificacions. Nois joves que tenen una vida còmoda, que haurien de ser feliços, no en tenen mai prou. Molta gent s'hi veu identificada. 

MA: Ja ha arribat algú altre amb alguna altra història que t'hagi atrapat? Estàs treballant en algun altre llibre?

PRK: Estic treballant en una peça per al New Yorker sobre el llegat de l'apartheid a Sud-àfrica i estic a les beceroles d'un altre llibre del qual no puc explicar gaire de què va, però diré que em portarà fins a Guatemala. Serà interessant. 

MA: Sud-àfrica, Guatemala. I potser el vindràs a escriure a Barcelona perquè descobrim al final del llibre que vas estar nou setmanes escrivint aquí. I no t'ha anat malament.

PRK: Sí! No cal que m'animis. Si pogués quedar-me aquí, a Barcelona, ho faria. És una de les meves ciutats predilectes. 

MA: Com van ser aquelles nou setmanes aquí, convidat pel CCCB, escrivint i vivint en una ciutat com Barcelona?

PRK: Vaig venir just després de la pandèmia, perquè el meu llibre "L'imperi del dolor" havia sortit en català i castellà. Vaig fer una conferència al CCCB i vaig plantejar si feien estades d'escriptors i em van dir que no. Però al cap d'uns anys em van proposar de fer-ne i vaig dir que endavant.

M'ho vaig passar rebé. Barcelona és una de les grans ciutats del món. Vaig venir amb tota la família i ens va encantar a tots. La cultura catalana, el menjar, la bellesa d'aquesta ciutat. Ho vaig trobar un lloc molt estimulant per escriure i treballar. Des d'aleshores han vingut unes quantes vegades, no cal que em tempteu gaire per tornar a Barcelona!