Sardana satànica: una manera de ballar arrauxada amb partidaris i detractors

Al costat de les tradicionals rotllanes de sardanes, amb un punteig de peus ben marcat i amb un moviment molt vertical –sense bellugar-se gaire de lloc–, cada cop és més habitual veure grups de dansaires que aposten per un altre estil més lliure i dinàmic. 

És el que històricament se n'ha dit fer la persiana o córrer sardanes, i que recentment s'ha popularitzat com a sardana satànica. Una manera de ballar molt més enèrgica i que dona marge a la improvisació. 

Aquest estil –incompatible amb la sardana puntejada a la mateixa rotllana– és menys rígid, més espontani i els balladors fins i tot fan crits d'eufòria en els moments més àlgids de la música. 

Molts dels amants de ballar fent la persiana, que són de poblacions diferents, comparteixen grups de WhatsApp, que els serveixen per quedar en un mateix aplec o ballada. Així s'asseguren que trobaran una rotllana que s'adequarà als seus interessos.

És el cas de la colla d'en Xavier Soldevila, de Palafolls. Molts van ballar sardanes de joves, però ho van deixar quan es van casar i van tenir fills. Ara, que tenen menys obligacions familiars, s'hi han tornat a posar. I com que encara estan en bona forma, han optat per la sardana satànica. 

És molt més divertit i dona marge per jugar amb la música.

Però entre la resta de sardanistes no sempre hi troben comprensió. Aquesta manera de ballar sardanes genera controvèrsia i debat perquè a vegades és vista per una part del col·lectiu com una opció poc ortodoxa, que no representa el ball tradicional. I n'hi ha que fins i tot consideren que no és ballar una sardana. 

La Cinta Barnés, que és una apassionada de fer la persiana, explica que a vegades es troba sardanistes molt enfadats amb la seva manera de ballar. Per tranquil·litzar-los, els diu que no es preocupin, que quan sigui gran i els genolls no la deixin saltar tant, ja tornarà a l'estil més clàssic.

Però on realment hi ha les crítiques més ferotges és a les xarxes socials, amb molts comentaris que asseguren que les sardanes autèntiques no es ballen així, o fins i tot que per culpa seva la sardana morirà.  

Soldevila explica que sovint els acusen de desconèixer les nocions bàsiques de la sardana, com comptar i repartir. Però ell sempre els diu que es fixin en la seva rotllana, i veuran que sempre acaben de ballar tots alhora, al mateix moment que acaba la música.

Sardanes de seny, sardanes de rauxa

Ballar fent la persiana no és un invent actual. La musicòloga i professora de l'Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) Anna Costal i Fornells assegura que hi ha fotografies de les comarques de Girona que demostren que al segle XIX ja es ballava aquest estil lliure i dinàmic. 

Durant una època, fins i tot, les sardanes es van convertir en espai de lluïment dels nois i els homes joves. Eren rotllanes en les quals predominava la rauxa, ja que fins i tot es disparaven trets a l'aire, entre colles rivals de balladors.

Segons Costal, el seny es va imposar quan la sardana es va començar a ballar a Barcelona a principis del segle xx. Amb el moviment del catalanisme, es va imposar una manera més vertical, més ordenada, d'estètica noucentista. L'estil de sardana que ha imperat fins a l'actualitat.

Al llarg de la història, cada generació ha anat adaptant el ball a la seva manera, sobretot els joves han buscat maneres d'allunyar-se de l'estil dels més grans. I, per tant, de manera cíclica s'ha recuperat l'estil persiana. 

Costal  recorda que en els 175 anys d'història de la sardana tal com la coneixem, ha passat per moltes vicissituds polítiques, per dictadures, per moments de censura, empresonaments... i això l'han convertit en un símbol català molt potent.

Però aquesta càrrega simbòlica no ha d'anar en detriment que també és un ball, que com qualsevol altre, serveix per divertir-se amb els amics, per conèixer gent nova o per lligar: "Aquells que defensen que  hi ha una única manera bona de ballar-la estan confonent el símbol amb l'activitat cultural, que no deixa de ser una forma de gaudi".

Si la volem tancada en una vitrina d'un museu, acabarà morta.

Nuri Brugués, sardanista de Salt, recorda que fa cinquanta anys, quan era jove, també ballava el que ara es diu sardana satànica. "Llavors érem una mica mal vistos perquè deien que la fèiem malbé. Per mi no és desmerèixer la sardana sinó que és una altra variant del mateix ball."  

D'on ve el nom de sardana satànica?

Fa cinc anys, els integrants més joves de l'Agrupació Folklòrica de Molins de Rei es van començar a interessar per ballar així. "Simplement, vam veure gent gran que ho feia i vam voler conèixer l'origen i portar-ho a la pràctica. No hem inventat res".

Un dels seus integrants, Adrià Garcia Alegre, explica que van decidir rebatejar l'estil persiana o acordió amb el nom de sardana satànica per provocar. Una denominació que s'ha acabat estenent més enllà del seu municipi i que ara reconeixen molts sardanistes. 

Garcia explica que la sardana té un estigma tan gran que el fet de veure joves ballant sense complexos, divertint-se i cridant... fa que a molta gent li provoqui un xoc. És cert que hi ha gent que ens veu i li agrada, però també hi ha molta crítica. Hi ha gent que diu que això no és ballar sardanes, que fem el ridícul, el borinot. 

Només hem agafat un ball genuí i l'estem reivindicant.

Un fenomen que vol ser una via per fer més atractiva la sardana a les noves generacions i garantir la seva continuïtat. Un ball que igual com moltes altres tradicions, es troba en un moment delicat, i per això és important capgirar-lo i buscar aquells elements que es poden conservar i modificar-ne d'altres. 

Per expandir i popularitzar la sardana satànica, els joves de l'Agrupació de Molins de Rei, L'Agrupa, fa temps que imparteixen tallers i cursos intensius arreu de Catalunya. Volen posar en valor la sardana des de la seva perspectiva més arrauxada, animada i festiva. I també promoure'n la difusió a través de les xarxes socials. 

Aquesta nova onada d'estils de sardana ha arribat fins a casos puntuals de balladors que fins i tot s'atreveixen a posar-se a la rotllana mirant cap a l'exterior, a trencar el cercle o a flexionar les cames fins a seure a terra. Evidentment, aquests són els més criticats.