Tornen les mines antipersones: un altre tabú que es trenca a Europa

Ucraïna ha decidit retirar-se del tractat d'Ottawa que prohibeix l'ús, la producció, l'emmagatzematge i la transferència de mines antipersones, del qual era membre des del 2005. 

El president Volodmir Zelenski ha justificat la decisió perquè Rússia, que no forma part del tractat internacional establert el 1997, "utilitza les mines antipersones amb un cinisme descarat. És un segell distintiu dels assassins russos que destrueixen (...) I les mines són sovint un instrument que no pot ser substituït en la defensa".

El parlamentari ucraïnès, Roman Kostenko, que impulsarà al parlament la llei per oficialitzar la retirada que reclama Zelenski, assegura que "no podem quedar-nos de braços plegats en un escenari on l'enemic no té restriccions. Aquest és un pas que la realitat de la guerra ens demana".

Ucraïna considera que l'ús indiscriminat de mines antipersones per part de Rússia el situa en inferioritat de condicions al camp de batalla i que si el seu enemic les utilitza, ell no pot ser menys quan el que està defensant és el seu territori. 

Ucraïna ja supera Birmània, Síria o l'Afganistan en la trista llista de països amb més mines antipersones del món. Des que Rússia va començar la invasió al febrer del 2022, s'ha constatat la presència d'aquests artefactes en 11 de les 27 regions del país. La majoria les ha desplegat l'exèrcit rus.

 

Ucraïna ja violava el tractat antimines

Ucraïna ha anunciat que es retira del tractat antimines, però feia mesos que l'estava violant, feia servir aquesta arma que tenia legalment prohibida i era molt ambigu a l'hora de reconèixer el seu ús. 

Durant molt de temps ho negava, però el novembre de 2024, un representant del Ministeri de Defensa d'Ucraïna va afirmar en una cimera internacional sobre la convenció d'Ottawa que "el compliment de l'obligació de destruir l'arsenal de mines antipersones no era possible en aquell moment" a causa de l'agressió russa. Llavors, Ucraïna tenia un arsenal de gairebé sis milions de mines antipersones, heretades de l'època soviètica, que encara no havia destruït completament.

El novembre del 2024, la premsa de Washington va informar que Joe Biden va donar el vistiplau a subministrar mines antipersones a Ucraïna perquè reforcés les línies al front i aturés l'exèrcit rus. 

I en una visita al front aquest febrer, aquest periodista va parlar amb soldats ucraïnesos que van reconèixer obertament que en feien servir i, fins i tot, va entrevistar un artificier que tenia com a missió diària, precisament, plantar mines al front de Donetsk per frenar l'avanç rus. 

A poc a poc, Ucraïna ha anat admetent l'ús d'aquestes mines i l'ha anat justificant perquè, a diferència de Rússia, tenien caràcter defensiu i es col·locaven en territori ucraïnès, no pas en un país estranger. També assegurava que mapava els llocs que minava de manera que, en un futur, si encara els tenia sota control i hi havia pau, podria localitzar-los més fàcilment i destruir el perill que signifiquen. 

 

Les mines tornen a Europa

La decisió de Kíiv de sortir del tractat d'Ottawa se suma a la que els últims mesos ja han pres les tres repúbliques bàltiques, Polònia i Finlàndia. Què tenen en comú tots aquests països? Doncs que tots fan frontera amb Rússia i formen part de l'OTAN. L'únic estat de l'Aliança que limita amb Rússia i encara no s'ha retirat del tractat és Noruega, que no pensa fer-ho i ha dit que és important mantenir l'estigma al voltant de les mines. 

Tots ells han justificat la retirada de la convenció antimines com un mal necessari per dissuadir Rússia de qualsevol temptació d'envair-los. Quan, a l'abril, Lituània va notificar que es desentenia d'Ottawa, el seu ministre de Defensa, Dovile Sakaliene, va justificar que "Rússia utilitza tots els mitjans a Ucraïna per matar persones innocents, i estem prenent totes les mesures possibles i impossibles per dissuadir i, si cal, protegir els nostres ciutadans. Les tropes russes no creuaran les nostres fronteres, i les seves botes plenes de fang mai entraran al nostre país".

Com la resta de països de la UE fronterers amb Rússia, Lituània va anunciar que ja s'estava preparant "per a la producció i l'adquisició de mines" i és qüestió de temps que la frontera, ja fortament militaritzada, estigui ara també minada. 

Si mirem el mapa actual de mines antipersones a Europa, veiem com se solidifica un nou taló d'acer que divideix físicament amb mines el Vell Continent; a la banda oest, els aliats de l'OTAN, i a l'altra, Rússia i també Bielorússia, aliada de Moscou, tot i que --formalment-- es manté dins el tractat. Si el mur físic i mental entre "les dues Europa" ja era alt i ample, a partir d'ara encara ho serà més. 

 

La desesperació de l'ONU i de la Creu Roja

El 16 de juny, el secretari general de l'ONU, António Guterres, va expressar la seva profunda preocupació per la retirada d'alguns països europeus de la convenció d'Ottawa. "En un moment en què els civils s'enfronten a riscos més elevats a causa de l'ampliació dels conflictes, és imprescindible que enfortim els marcs que protegeixen la vida i la dignitat humanes. Aquests anuncis són particularment preocupants, ja que posen en risc de debilitar la protecció civil i soscavar dues dècades d'un marc normatiu que ha salvat innombrables vides". 

Guterres va instar tots els estats a "adherir-se als tractats de desarmament humanitari i aturar immediatament qualsevol pas cap a la seva retirada", i va demanar als 32 estats que encara no s'han adherit al tractat que ho facin sense demora. Entre aquests països hi ha la Xina, l'Iran, Israel, Rússia i els Estats Units.

L'endemà, en el mateix sentit, la cap del Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR), Mirjana Spoljaric, va advertir que l'afebliment del suport a una prohibició mundial de les mines amenaça vides civils i dècades de progressos humanitaris: 

"Els estats que abans defensaven el desarmament ara consideren retirar-se de la Convenció sobre la Prohibició de les Mines Antipersones. Això no és només una retirada legal sobre el paper, sinó que corre el risc de posar en perill innombrables vides i revertir dècades de progrés humanitari durament lluitat".

L'ONU i la Creu Roja recorden que des de l'aprovació del tractat d'Ottawa el 1997, 163 països s'hi han sumat, s'han destruït més de 55 milions de mines, s'han netejat vastes extensions de terra i s'ha reduït significativament la producció i la transferència d'aquestes armes mortals. 

El nombre de víctimes ha disminuït més d'un 75% des de finals dels anys noranta. Asseguren que més del 80% de les víctimes de les mines són civils, inclosos molts nens. Els supervivents sovint pateixen discapacitats de per vida i requereixen atenció a llarg termini, com ara pròtesis i rehabilitació. 

El minatge de grans extensions de territori també impedeix que els civils puguin tornar-hi un cop callen les armes, que els agricultors o ramaders puguin explotar-lo i representa un llast econòmic per a les víctimes i les regions afectades que dura també generacions, no només perquè no podran utilitzar les terres, sinó perquè els esforços per desminar-los són cars, laboriosos, lents i costa mantenir el finançament internacional durant tant de temps.  

 

El mite de les "mines segures"

Un dels arguments occidentals per tornar a utilitzar mines és que les de nova fabricació són "més segures" que les tradicionals. Aquestes poden quedar enterrades durant anys i explotar quan alguna persona o animal les trepitja, mentre que les noves s'anomenen "no persistents" perquè queden teòricament inactives al cap d'un temps per evitar que, quan s'hagi acabat la guerra, es converteixin en una amenaça permanent.

Les mines "no persistents" contenen mecanismes --com bateries elèctriques-- que escurcen el temps útil del detonador del dispositiu. Tanmateix, els explosius que contenen segueixen presents dins de la mina.

La cap de l'CICR rebutja el mite d'aquestes mines i afirma que "no existeix una mina 'segura'. Fins i tot les anomenades mines 'no persistents' que es desactiven per si soles encara presenten riscos letals mentre estan actives, sovint no s'autodestrueixen i requereixen importants esforços de neteja". I cap mina, afegeix, pot distingir entre un soldat i un nen, i adverteix que les promeses de neteja ràpida i barata "són enganyoses".

 

Finals del 90, aquella era idealista de pau i desarmament

Al marge de les conseqüències pràctiques sobre el terreny, que sis països europeus es retirin d'un tractat internacional com el d'Ottawa també té una doble lectura; que el consens global que abans feia de les mines antipersones un símbol d'inhumanitat comença a fracturar-se i que també és fractura la idea d'un ordre internacional basat en regles i pactes multilaterals. 

Quan va néixer el Tractat d'Ottawa, el 1997, es va celebrar com un progrés de la humanitat. Com ja havia passat amb el Tractat de No Proliferació Nuclear (1970), amb els acords de Hèlsinki de desarmament nuclear entre els EUA i la URSS, o passaria el 2008 amb el Tractat contra la munició de fragmentació, la convenció contra les mines antipersones era una altra exemple dels fruïts de la cooperació internacional en favor d'un bé comú i en contra dels interessos nacionals. 

Encara que els Estats poguessin creure que necessitaven les mines antipersones per defensar-se, primava més la voluntat de fer un món més segur i s'acordava prohibir la producció, la venda i l'ús d'una arma indiscriminada com les mines. 

Fixem-nos que era la mateixa època que es crea el Tribunal Penal Internacional (1998), que es firma el protocol de Kyoto del Canvi Climàtic (1997), es fa la primera conferència contra el Racisme a Durban, Sud-àfrica (2022), o entra en vigor la Convenció contra les armes químiques (1997).

Tots ells il·lustren una època de gran idealisme i pragmatisme constructiu en la política exterior, on la col·laboració multilateral i la creació o consolidació de normes i institucions internacionals es veien com la millor via per abordar els reptes globals emergents després de la caiguda del Teló d'Acer. Es va estendre la idea que la sobirania dels estats no podia servir d'escut davant les violacions massives de drets humans. 

El 1997, semblava que no podia haver-hi retrocessos i que una convenció com la d'Ottawa, amb els anys, només aniria guanyant membres, no pas perdent-ne. I durant tres dècades, ha estat així amb una campanya internacional contra les mines antipersones que s'ha considerat un gran èxit i que, de fet, va rebre el Premi Nobel de la Pau també el 1997. 

 

La retirada d'Ottawa, símbol d'un temps actual escàs de normes 

Però des de la invasió russa d'Ucraïna, la guerra d'Israel a Gaza i l'auge dels populismes, aquell món de normes i multilateralisme s'està esquerdant. Cada cop són més les vulneracions del dret internacional, de la Carta de Nacions Unides i tot aquell entrenamat institucions i moral que es va construir després de la Segona Guerra Mundial flaqueja. 

La retirada de sis països europeus del tractat antimines n'és l'últim exemple que estableixen un perillós precedent, segons l'expert en dret internacional Barry de Vries que assenyala que "s'apunta una tendència preocupant":

"Un retorn gradual a la doctrina de la Kriegsraison, la idea que les necessitats de la guerra superen les regles de la guerra. Si aquesta trajectòria persisteix, la probabilitat de més violacions, inclòs el possible ús d'altres armes prohibides com ara agents químics letals, esdevé cada cop més plausible". 

El perill, diu de Vries, no és només que aquests països abandonin un tractat internacional que feia un món més segur sinó que els la comunitat internacional, especialment la resta de països europeus, no posi el crit el cel i ni els pressioni perquè no ho facin. 

Com passa amb Rússia a Ucraïna o amb Israel a Gaza, si es normalitzen aquests nous comportaments, si l'erosió de les normes jurídiques és part del dia a dia, si les violacions el dret internacional no comporten conseqüències o si s'utilitza una vara de mesurar diferents per abusos semblants cada cop seran més els líders temptats de seguir l'exemple i, més ràpid o més tard, aquell món de normes que donaven una certa estabilitat i justícia serà més difícil de conservar.  

I en tot aquest context, els acords de control d'armes jugaven una paper essencial. Ara, és el de les mines antipersona però els EUA i Rússia ja no van renovar el tractat sobre Forces Armades Convencionals a Europa (suspès l'any 2007), el Tractat sobre Forces Nuclears de Rang Intermedi (2019), el tractat de Cels Oberts (2020) i el Nou Tractat de Reducció d'Armes Estratègiques no hi ha indicis que s'hagi de renovar més enllà de la seva expiració el febrer del 2026. 

Una arquitectura que feia un món més segur i que havia costat dècades d'aixecar, ara trontolla.