Trenta-sol: com l'era de la precarietat accelera el sentiment de soledat al voltant de la trentena

Una story d'un concert. La següent és d'un viatge en grup a Islàndia i la pròxima que veuràs serà d'una calçotada per a trenta persones. Instantànies de moments alegres. Tu, si estàs de bon humor, respons enviant-los un cor o un missatge. Però què passa si estàs trist? Si et sents sol? Què passa si a l'agenda no hi tens concerts ni calçotades?

Malgrat que tradicionalment s'associa la soledat a les persones grans, els estudis mostren que és un fenomen molt estès dins la societat, especialment, entre els menors de 35 anys. Així ho indica, el "Baròmetre de la soledat no desitjada a Espanya 2024".

Segons l'estudi, el sentiment de soledat és més acusat entre les persones joves que entre els ancians. Concretament, al voltant del 35% dels joves entre 18 i 24 anys se senten sols, mentre que entre el grup de 25 a 34 anys la prevalença del sentiment de soledat és del 27%.

"A qualsevol edat hi ha un estigma a l'hora de dir 'estic sol': l'opinió pública pot ser molt agosarada i qui ho viu pot acabar creient que té un problema, que hi ha alguna cosa que li falla", relata en Joan Soler, psicòleg i divulgador. 

Per Neus Company, de 28 anys, però, la soledat al voltant de la trentena té una característica distintiva: és un moment en què les vides de la gent es descompassen.

En el seu cas, es va començar a sentir sola en traslladar-se de la capital de l'Alt Camp a Barcelona, un moment en què va descobrir que tenia la necessitat de fer noves amistats i obrir el seu cercle: "Quan som adolescents estem més o menys en el mateix punt vital. Això no passa als vint-i-molts."

Soc a Barcelona descobrint qui soc aquí, i quan torno a casa, a Valls, tinc amigues que són mares o que estan casades.

El mateix li passa a Pau Torner, de 32 anys, que ha vist com de manera progressiva les vides dels seus amics de sempre i la seva s'han anat separant. "Hi ha vincles que es mantenen per l'estima dels anys, però, probablement, si conegués aquestes persones avui, no serien els meus amics, perquè no tindríem res en comú."

Per a en Pau aquest canvi de ritmes vitals i la nova soledat que travessa la generació que ara està a la trentena respon al fet que "ha rebentat" l'estructura de la família tradicional.

"Als trenta sempre havia pensat que tindria la feina que voldria, una casa per sempre, una parella o, fins i tot, família. Però les estructures de la generació dels nostres pares i avis ja no són vigents", assegura. 

Malgrat que l'allunyament d'un model de vida tradicional –casa, parella, fills, feina estable– és, de manera volguda o no, una tendència creixent, Soler assenyala que hi ha molta gent que viu aquest procés amb "molta culpa". 

És impossible aconseguir la llista de coses que s'associen a la trentena i, si s'hi arriba, cada cop és de manera més precària. És qüestió de com estem estructurats com a societat.

Soledat acompanyada

Aquest sentiment de soledat, però, xoca amb el fet que vivim en una societat hiperconnectada a través de les xarxes socials, on pots tenir contacte amb qualsevol a l'instant. "Et facilita l'accés a altres persones, però el nivell de connexió no és el mateix", diu la Neus.

En Pau, per la seva banda, explica que aquesta capacitat de connectar no és del tot real: "Pots veure que hi ha gent divertint-se en algun lloc i, sí, podries enviar-los un missatge per unir-te, però penses que ho rebran malament. Que pensaran: és bon tio, però què passa, que no té amics o què?"

Per Soler, aquesta generació han estat una mica els "canaris a la mina" de les plataformes digitals, els primers a experimentar plenament la doble cara d'aquesta connectivitat constant: "Estem confonent quantitat amb qualitat."

Segurament sentiríem la mateixa sensació d'acompanyament amb una relació profunda que amb moltes de superficials a través de xarxes.

Alhora, les xarxes no només ens exposen a estar connectats 24  h al dia, sinó que també confronten constantment les nostres vides amb les dels altres, assenyala Soler. Tot i això, no és una comparació que es faci en termes igualitaris, sinó que el que hi veiem és una versió "idealitzada" de les vides de la resta, comenta l'expert, mentre que l'observador és conscient dels alts i baixos de la seva vida.

Patricía Maguet Levy, psicòloga, també considera que aquests paral·lelismes són sovint una font d'angoixa i malestar. "A jutjar per Instagram, tots hauríem d'estar fent esport, menjant sa, fent molts diners… són font de pressió constant", indica.

Més precaris, més sols

Mentre que per en Pau el detonant del seu sentiment de soledat va ser agafar camins diferents amb els amics de sempre, per la Neus va ser el seu trasllat a Barcelona des de Valls. Aquest sentiment, però, sovint l'ha fet sentir com una "impostora".

Em preguntava per què em sentia sola si estic envoltada de gent, si tinc amics i família. Sembla que no tinguis motius, perquè estàs rodejat de persones.

En mudar-se, el gruix de noves coneixences que va fer provenien de la feina, cosa que li feia complicat desconnectar. Fora d'aquest espai, en canvi, explica que li costava trobar "connexions genuïnes". 

"La precarietat ha portat al desarrelament de molta gent. Tenim pressa i fem tard sempre. Cada cop treballem més i ens passem més temps anant a la feina, és complicat que tinguem temps per obrir-nos a desconeguts", assenyala Maguet, que considera que aquesta superficialitat en les relacions no es pot deslligar de l'economia.

De fet, segons constaten tant el Pau com la Neus, el fet de parlar amb algú en fred, sense un nexe comú, sovint és penalitzat i percebut com a estrany per aquelles persones amb qui vols connectar.

"Com a societat, hem perdut la cultura que això pugui passar. Tots estem hipervigilants: hauríem de poder apropar-nos de manera natural i també poder acceptar ser rebutjats de manera natural, perquè, si no, acabarem sols i aïllats", diu Soler.

Maguet té una visió similar i subratlla que cada cop hem anat posant més límits i barreres. "Abans les relacions amb els veïns eren més properes, per exemple. Hem anat distanciant cada cop més el que és públic i el que és privat".

La tendència social és cap a laindividualitatper sobre la comunitat.

Per Soler, aquestes barreres són presents de manera constant. Des d'un mòbil a taula, quan comparteixes espai amb els amics, fins als auriculars pel carrer, que eviten que la resta de gent et parli. "Si veig una taula amb cinc persones, m'hi acosto i totes estan amb el mòbil, se'm fa molt difícil interactuar", comenta.

Espais on encara es poden fer connexions

Els espais on és més senzill connectar amb algú són, doncs, les "extraescolars". Mentre ateneus i casals populars ja fa anys que han perdut pistonada, guanyem pes llocs com els gimnasos i els tallers.

El problema, però, és el fet que són de pagament, un luxe que no tothom es pot permetre. "Sigui un taller de teatre, una escola d'idiomes...  a tot arreu s'ha de pagar. I si no ho fas és perquè t'utilitzaran per penjar-ho a xarxes", es queixa la Neus.

Una agenda plena, però, tampoc garanteix connexions reals, adverteix Soler, que alerta dels perills de convertir-se en un saltimbanqui social: "Si ho fem tot, si pretenem estar a tot arreu, saltant com una abella de flor en flor, és difícil que trobem el nostre grup".

El preu de la completa llibertat, de no lligar-se i no treballar en les relacions és la superficialitat.

Progressivament, tant en Pau com la Neus han resolt el seu sentiment de soledat. Tot i això, en Pau remarca la importància d'aprendre's a moure en aquesta situació. "Poder fer coses sol, poder escoltar-me, créixer… potser si sempre estàs amb gent no arribes a descobrir-te", explica.