La violència persisteix a la República Democràtica del Congo malgrat l'acord de pau amb Ruanda
El 27 de juny de 2025, la República Democràtica del Congo i Ruanda van firmar un acord de pau a la Casa Blanca, que Washington va presentar com un "pas històric" cap a la desescalada del conflicte a l'est del país. Deu mesos després, però, la realitat sobre el terreny és una altra.
Entre l'octubre del 2025 i el febrer del 2026, les Nacions Unides han documentat 2.560 violacions dels drets humans que han afectat 6.760 persones, sobretot a les províncies de Kivu del Nord i Kivu del Sud, epicentres del conflicte. Segons les dades, el 70% dels abusos els han comès grups armats, principalment l'M23, i la resta, les forces de seguretat estatals.
Una pau que no arriba
L'acord de pau, ratificat el 4 de desembre pels tres presidents, comprometia el Congo i Ruanda a posar fi a les hostilitats, deixar de donar suport als grups rebels i establir mecanismes de cooperació econòmica, especialment en l'extracció minera.
Malgrat això, el pacte ha generat controvèrsia. L'activista congolès instal·lat a Catalunya Roland Ngoy --que va haver de marxar del seu país-- denuncia a 3CatInfo que "no es pot parlar de pau si es firma un acord amb un país reconegut com a agressor" i que el text "ignora totalment les víctimes del genocidi del 1994".
L'entesa també facilita l'accés dels Estats Units a minerals estratègics en plena competició global amb la Xina, present al sector miner congolès des de fa dècades.
El conflicte al Congo és una de les vuit guerres que el president nord-americà assegura haver resolt. Però Ngoy acusa Donald Trump d'haver-hi "intervingut per benefici propi" amb la voluntat "d'assegurar-se el control dels minerals estratègics del país".
30 anys de conflicte enquistat
L'est del Congo és escenari de guerra des de mitjans dels anys 90. El genocidi de Ruanda del 1994 va provocar l'entrada massiva de milícies hutus al territori congolès i va desencadenar la proliferació de més de 100 grups armats que avui continuen disputant-se el control del territori i dels recursos naturals.
Entre aquests grups destaca l'M23, actiu des del 2012. Està format principalment per combatents tutsis congolesos i controla zones estratègiques a l'est del país.
Fa anys que el govern congolès acusa Ruanda de donar-li suport, però ho continua negant. A principis del 2025 el grup rebel va intensificar els enfrontaments amb l'exèrcit congolès i va prendre el control de Goma i Bukavu, les capitals del Kivu del Nord i Kivu del Sud, respectivament.
Més intents de mediació
Paral·lelament a l'acord de Washington, la Unió Africana ha instat recentment a aplicar els acords assolits entre el govern congolès i l'M23 per acabar amb les hostilitats. Uns esforços de mediació impulsats per Qatar.
Aquestes converses, traslladades a Suïssa per la inestabilitat a l'Orient Mitjà, preveuen un alto el foc, l'intercanvi de 477 detinguts i garanties d'accés humanitari en un termini de deu dies.
El mineral que alimenta la guerra
El conflicte armat està estretament vinculat a la lluita pel control de les explotacions mineres, sobretot a l'est del país, ric en minerals estratègics com el coltan.
La República Democràtica del Congo concentra entre el 60% i el 80% de les reserves mundials de coltan, indispensable per fabricar telèfons, ordinadors i tot tipus de dispositius electrònics.
Carme Altayó, directora de la Fundació Solidaritat Castelldefels Kasando, explica que aquest mineral es troba en zones on la seva explotació "comporta violacions sistemàtiques de drets humans".
És el cas de l'M23 que "es finança amb el tràfic il·legal de coltan", assegura Altayó, "d'aquí el nom de mineral de sang".
Tot i això, la major part de l'extracció surt fraudulentament cap a Ruanda, on es refina, se'n canvia l'etiquetatge i es ven ja en forma de tàntal a preus molt més elevats.
Segons Altayó, a partir d'aquest moment "és gairebé impossible certificar que el mineral prové d'unes mines o d'unes altres". Això ha convertit Ruanda en el principal exportador de coltan del món.
Andrea Vides, membre d'Enginyers Sense Fronteres, i experta en campanyes de sensibilització sobre els minerals crítics, explica que el que afegeix valor a la cadena de subministrament és el refinament d'aquests minerals.
Intents fallits de regulació
Les regulacions internacionals tampoc han funcionat. La llei Dodd-Frank als EUA i les iniciatives europees no han garantit la traçabilitat a la cadena de subministrament.
Altayó denuncia que "no hi ha un interès real" per part de les empreses i governs de garantir aquesta transparència i reclama la necessitat d'una normativa "molt més exigent" que "controli la part inicial de la cadena".
Vides assegura que el del Congo és un conflicte estructural i que els acords "seran en va" si no hi ha un canvi en la forma de consumir la tecnologia. "El sistema està muntat perquè hi hagi molta demanda a través de l'obsolescència programada i és feina de tots exigir alternatives a les nostres empreses i governs", conclou.
Inseguretat a les mines
La majoria de mines de coltan són artesanals i no estan assegurades; només aquest any, més de 700 persones, entre els quals menors, han mort en esfondraments.
Roland Ngoy denuncia que les condicions són "extremadament precàries" i que moltes famílies "es veuen obligades a treballar a les mines per subsistir".
El Banc Mundial calcula que més del 80% de la població congolesa viu amb menys de tres dòlars al dia.
La violència sexual com a arma de guerra
La violència sexual continua sent una de les eines més devastadores del conflicte. Human Rights Watch alerta d'una escalada d'agressions sexuals des d'inicis de l'any passat, vinculades a l'avenç de l'M23.
Roland Ngoy explica que els grups rebels utilitzen les violacions per generar un clima de por i controlar el territori: "Quan la gent sent que al poble del costat hi ha hagut violacions i matances, s'escapen per por de córrer el mateix risc."
L'organització ha documentat violacions perpetrades per almenys cinc grups armats, entre ells l'M23, i també per soldats de l'exèrcit congolès.
Altayó denuncia que les agressions sexuals que es cometen tenen un "excés de violència" i que són "situacions molt greus d'atac i destrucció tant física com psicològica de la persona".
Segons Ngoy, aquestes dades van estrictament lligades a l'explotació minera: "Sense l'extracció massiva de coltan, no estaríem parlant de tants casos de violència sexual."
El Fons de Població de les Nacions Unides va registrar 80.000 casos entre gener i setembre del 2025, la gran majoria a dones. I l'Unicef va comptabilitzar 35.000 agressions sexuals a menors en el mateix període.
