Trump ajorna la "destrucció total" a l'Iran fins divendres

Donald Trump s'ha llevat aquest dilluns en pijama, ha mirat el petroli, ha mirat els mercats, i ha decidit que la destrucció de les centrals elèctriques iranianes podia esperar cinc dies.

Aquesta és la diplomàcia nord-americana contemporània: l'ultimàtum de 48 hores dura 48 hores fins que deixa de durar-les, i llavors passa a ser una moratòria "productiva", condicionada a unes converses que existeixen, no existeixen, o existeixen només en el cap del president dels Estats Units. Depèn de l'hora, del barril i de la xarxa social on ho expliqui.

El cop de volant ha tingut un efecte immediat. El petroli ha caigut. Les borses han respirat. El món ha entès que, per avui, l'apocalipsi s'ajorna. És a dir: la política exterior nord-americana ha esdevingut una mena de servei de regulació emocional dels mercats, amb el president fent de broker histèric entre una amenaça de "destrucció total" i un missatge conciliador de cent paraules a Truth Social.

Amb qui negocia exactament Trump?

Ell diu que parla amb un dirigent respectat del règim. No en diu el nom. Fa tres dies assegurava que no quedava ningú amb qui parlar, i que gairebé ho preferia així. Ara resulta que sí, que hi ha converses molt sòlides, quinze punts d'acord, una via oberta, interlocutors disponibles i una possibilitat real de pacte. 

El règim iranià, pel seu costat, diu que no hi ha cap negociació, només tercers que truquen i traslladen missatges. Traduït al llenguatge de la guerra moderna: o bé Trump juga deliberadament a la confusió, o bé té una relació molt creativa amb el concepte de veritat.

No seria la primera vegada. Des de l'inici de la guerra, el president ha anat encadenant afirmacions incompatibles amb una agilitat gairebé artística:

• Que l'objectiu era decapitar el règim, però també evitar una guerra llarga.
• Que el programa nuclear iranià estava a punt de quedar blindat, però que el problema ara eren les armes convencionals.
• Que no hi havia amb qui parlar, però ara hi ha una negociació excel·lent.
• Que l'Iran està acabat, però que encara cal amenaçar-lo cinc dies més.
• Que els mercats s'equivoquen, però casualment cada vegada que tremolen, ell produeix una frase balsàmica i els calma. 

I entrem aquí en una de les qüestions més obscenes d'aquesta guerra: la sensació cada cop més clara que la Casa Blanca viu instal·lada en una ambigüitat que, a banda de servir a la propaganda, també serveix a qui tingui la informació adequada per anticipar-se al moviment següent. 

Mai tanta geopolítica havia semblat tan pròxima a l'"insider trading", el comprador i venedor a Wall Street que no arrisca res perquè té informació privilegiada, és a dir, el cercle familiar dels Trump.

El pla de no tenir pla

Al marge dels beneficis immediats, tot plegat confirma una intuïció que ja s'havia imposat després de les primeres dues setmanes: Trump va entrar en guerra sense saber ben bé per què i, sobretot, sense saber com sortir-ne. O, si es vol formular amb una mica més de respecte institucional, sense haver definit un objectiu polític final verificable. 

No n'hi ha prou amb matar Khamenei. No n'hi ha prou amb destruir míssils, drons o casernes. No n'hi ha prou amb disparar milers de vegades i presentar cada nit un PowerPoint de destrucció acumulada. Si al final d'aquest recorregut només s'aconsegueix substituir un Khamenei per un altre Khamenei, disparar els preus del petroli, castigar els civils, enfonsar el somni de pau i d'estabilitat de les monarquies del Golf i acostar l'Iran a la convicció que necessita la bomba atòmica, potser no parlarem exactament d'un èxit.

I un final sense final

Aquesta és una fase perillosa. Trump ja no busca un pla de guerra. Busca una oportunitat per sortir. Un instant polític presentable, una frase, una fotografia, un acord ambigu que pugui vendre com a victòria.

La moratòria de cinc dies sobre les centrals elèctriques s'ha d'entendre en aquest context. No és, necessàriament, una aposta per la diplomàcia. També pot ser una forma molt pràctica de guanyar temps. Temps per als mercats. Temps per als mediadors. Temps per decidir si la via que convé és la del pacte, la del bombardeig selectiu o la del pas següent: els "boots on the ground".

Perquè, mentre Trump diu que parla amb algú --viu o mort, respectat o imaginari--, el Pentàgon estudia l'opció de desplegar tropes aerotransportades i infanteria de marina per prendre l'illa de Kharq. És a dir: mentre es proclama la possibilitat d'una negociació, es prepara una operació terrestre. El menú és complet: una mica de diplomàcia de pijama al matí, una mica d'assalt amfibi a la tarda.

Israel, per la seva banda, observa tot això amb la serenitat del qui ja ha decidit que la seva guerra continua igualment. Trump pot ajornar el que vulgui; Netanyahu bombardejarà el mateix. I aquesta és una de les grans veritats que emergeixen ara sense maquillatge: malgrat la coordinació militar, els temps de Washington i els de Jerusalem no coincideixen del tot. Els interessos tampoc.

Per a Trump, la guerra cada cop és més un problema de llegat, de petroli i de calendari electoral. Per a Netanyahu, és també una qüestió existencial, ideològica i personal. Per això Israel es pot permetre presentar un final abrupte sense canvi de règim com una victòria militar parcial, mentre la Casa Blanca necessita alguna cosa més vendible, més digerible i, si pot ser, menys de cara a la benzinera.

I aquesta potser és la imatge més exacta de la situació: el president dels Estats Units jugant amb ultimàtums reversibles, petroliers, mediadors i rumors de converses; el règim iranià negant-ho tot, però preparant la següent represàlia; Israel seguint pel seu compte; els marines acostant-se a la regió; i els civils, una altra vegada, fent el que fan sempre en aquestes guerres dissenyades des de lluny: acumular aigua, comprar combustible, mirar el cel i esperar que els qui manen tinguin, per una vegada, alguna idea millor que un pressentiment.