Un mes de l'acampada a Madrid, de més durada que la del 15M: qui hi queda i què reivindiquen
Des del quilòmetre zero de Madrid, una gran closca de tendals blaus ocupa la Puerta del Sol des de fa un mes. A dins, centenars de tendes de campanya formen una ciutat improvisada, amb carrers, places i barris propis. Les tasques es reparteixen en comissions: menjar, neteja, logística, cultura, comunicació… Però, mentre la vida continua, una pregunta divideix els acampats: quan i com han de marxar?
El debat és ben viu entre els que hi resisteixen. "S'ha parlat de moltes possibilitats, però no hi ha consens", explica l'Acher, que hi acampa des de la primera nit. "Hi ha gent que voldria marxar com més aviat millor, altres volen aguantar fins a la vaga general de l'11 de novembre i altres voldrien continuar fins a Cap d'Any i menjar-nos el raïm a la Puerta del Sol, a primera fila", assegura.
"La gent, després d'un mes, està cansada", diu la Line, que prefereix no donar el seu nom real.
Hi ha divisió entre els que no poden més i els que necessitem més temps perquè veiem què hem creat aquí.
Per la Bea, que hi va arribar la primera setmana però no hi dorm totes les nits, és important "deixar el missatge que una comunitat es pot autogestionar".
"En les últimes setmanes hi ha hagut una falta de timó, sobretot des de la marxa del Sindicat de Llogateres", apunta en Jordi, un dels acampats.
Les assemblees treballen ara en un manifest polític que hauria de resumir el mes de protesta i servir de toc d'atenció a les administracions sobre els diferents problemes socials "als quals no estan donant resposta", expliquen des de l'organització de l'acampada.
Paral·lelament, també preparen un protocol per aixecar el campament de manera "ordenada, neta i cívica" quan s'arribi a un consens sobre el moment de marxar.
L'acampada sense les Llogateres
El detonant de l'acció va ser el desnonament de Maricarmen Abascal, una veïna de 87 anys a qui van fer fora del pis on havia viscut durant 71 anys. El cas va desencadenar una onada d'indignació que el Sindicat de Llogateres va canalitzar amb una gran manifestació el 26 de setembre. Aquella nit, desenes de tendes van aparèixer com bolets a la Puerta del Sol, amb el record de l'acampada del 15M del 2011 ben present.
Durant la primera setmana, l'acampada va funcionar com una eina de pressió perquè el govern espanyol aprovés noves mesures d'habitatge, com la suspensió dels desnonaments o la pròrroga dels contractes. Però el 2 d'octubre, el Congrés va rebutjar els dos decrets amb mesures d'habitatge, amb els vots en contra del PP, Vox i Junts.
Una oportunitat que Pedro Sánchez va aprofitar per convocar eleccions i el Sindicat de Llogateres, per empènyer CCOO i la UGT a la vaga general de l'11 de novembre. "A mesura que vèiem que l'acampada era un ens totalment autònom i que no necessitava cap influència, vam començar a dirigir les nostres forces a ajudar a construir des de la base la vaga general", explica Lucas Vaquero, membre del sindicat.
La retirada de l'organització no va significar, però, el final de la protesta. Ricci Galiano, un dels activistes que s'hi han quedat, considera que, després d'una primera fase amb una presència "molt important" del sindicat, es va produir "un desbordament on no només es toca l'habitatge, sinó totes les qüestions que afecten la classe treballadora i que no s'han atès després de vuit anys de governs d'esquerres".
A la plaça hi han conviscut grups de suport a Palestina, organitzacions juvenils comunistes, sindicats d'estudiants i les educadores infantils en vaga, que hi han instal·lat un punt d'informació.
"Ens ha donat molta visibilitat, i la gent és molt generosa amb la caixa de resistència i fins i tot ens dona ànims", resumeix l'Eva, amb la samarreta groga que identifica les educadores.
De la protesta a l'acollida
L'acampada també ha canviat per dins. Amb el pas dels dies, algunes tendes s'han buidat, però d'altres les han ocupat persones sense llar que hi han trobat aixopluc i una comunitat que les acull. La seva presència dona testimoni de la cara més amarga de la crisi de l'habitatge.
En Juan Luis Sánchez, un dels responsables de comunicació de l'acampada, explica que "s'han anat cedint tendes" a persones sense llar. Alhora, assegura, s'intenta trobar col·lectivament solucions als seus problemes, perquè moltes no saben a qui acudir davant la falta de resposta de les administracions.
L'Anna Antó, una catalana que viu a Madrid i que ajuda a la cuina de l'acampada, també ha observat aquest canvi de perfil. "Hi ha moltes persones sense llar", explica, i deixa clar que "aquí no es nega el menjar a ningú".
L'Acher reconeix que "a moltes persones els costa marxar perquè hi han trobat una llar que no tenien abans, i això mereix mantenir-se en el temps".
El setge polític i institucional
L'acampada no només ha hagut de fer front al cansament, als debats interns o als estralls de la pluja. Des del primer moment, també ha topat amb l'oposició de l'Ajuntament de Madrid i del govern de la Comunitat, tots dos en mans del PP, i els ha enfrontat amb el govern espanyol, que s'ha negat a desallotjar la plaça.
L'alcalde, José Luis Martínez-Almeida, va denunciar la presència de llambordes i ganivets de grans dimensions. Les fotografies difoses pel mateix Ajuntament mostraven, entre altres coses, un ganivet de cuina al costat de pa i hummus.
La presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, va dur l'ofensiva als tribunals i va demanar el desallotjament urgent amb l'argument que l'acampada era il·legal i perjudicava el comerç, però la justícia va descartar les mesures urgents sol·licitades.
Ayuso també ha insinuat la presència de persones vinculades a grups terroristes. A més, el tancament temporal de l'estació de metro de Sol el 16 d'octubre, justificat oficialment per la neteja dels pous de ventilació, va ser interpretat pels acampats com un intent de pressionar-los perquè abandonessin la plaça.
"La pijtor amenaça ha estat les armes d'Ayuso", denuncia en Jordi, que sovint ha participat en programes de televisió fent de portaveu.
El setge mediàtic ha estat brutal i també hem hagut d'afrontar moviments institucionals que, en molts casos, ens han desgastat molt.
També recorda l'assetjament d'agitadors d'extrema dreta, les agressions de grups neonazis i les provocacions i els insults d'un grup de joves que venien de la desfilada militar del 12 d'octubre.
Un 15M que "toca de peus a terra"
L'acampada ja ha superat els 28 dies que va durar la del 15-M del 2011. L'investigador en sociologia i activista català Oriol Erausquin, present a la plaça des del primer dia, creu que hi ha diferències entre tots dos moviments.
"En un moment com l'actual, on el feixisme està arribant als governs, ja no tenim una postura tan oberta i utòpica com el 2011", diu Erausquin.
Som un 15M que toca de peus a terra.
"Estem enfocats al problema de l'habitatge, però no només. També tenim uns objectius molt més clars, com és organitzar-nos un cop sortim d'aquí", afegeix.
Només el temps dirà si d'aquesta acampada en sortirà un moviment polític com el que va permetre el naixement de partits com Podem. Per ara, el Sindicat de Llogateres és molt crític amb els governs de dreta, que no volen regular el mercat de l'habitatge, però rebutja que els partits d'esquerres instrumentalitzin les seves reivindicacions.
Tant al sindicat com a l'acampada, creuen que el moviment ja ha aconseguit alguns avenços. "Que el govern espanyol hagi començat a fer polítiques d'habitatge, encara que mínimes, després de vuit anys, és un fet, i que el PSOE hagi convocat eleccions, encara que per càlcul electoral, també demostra que tenim molta força», sentencia Erausquin.