Un metge valencià tornat de Gaza: "Tants nens amb trets al cap denota un patró d'intencionalitat"

El metge valencià Raúl Incertis fa poc més d'una setmana que ha arribat a casa després de passar quatre mesos treballant a l'Hospital Nasser de Khan Yunis, a la Franja de Gaza.

Voluntari de l'ONG canadenca GLIUA, que col·labora amb l'Organització Mundial de la Salut (OMS), l'anestesista i especialista en urgències explica al 324 tot el que ha vist i viscut durant les maratonianes jornades atenent gazians ferits i malnodrits.

Noemí Fabregat: Com era el seu dia a dia a l'hospital?

Raúl Incertis: Estàvem constantment atenent civils ferits, molts d'ells nens, que arribaven en gran quantitat a urgències, sobretot des de l'obertura de la Fundació Humanitària de Gaza, l'organització dels Estats Units i Israel que reparteix menjar, on els civils són diàriament disparats i atacats. Arribaven molts nens mutilats amb perforacions de metralla, fonamentalment a l'abdomen, al tòrax, al cap, amb sortida de material encefàlic, amputacions, cremats. Molts cops aquests civils arribaven en quantitats de 40, 50, 100 pacients alhora, amb la qual cosa no hi havia espai ni mitjans per atendre'ls. Han estat quatre mesos d'atendre ferits constantment sense parar. A més, els civils són bombardejats a la zona d'Al-Mawasi, una zona humanitària, que és on se'ls va dir que anessin per no ser bombardejats. I allà, companys meus, metges i infermers, alguns han mort bombardejats en aquesta zona que no hauria de ser bombardejada.

NF: Mencionava la sobreocupació a l'hospital, amb l'arribada de nens i dones. A banda de la falta d'espai, quina manca de material hi ha?

RI: Durant els quatre mesos que hi vaig estar la situació de l'hospital no ha fet més que empitjorar, i, a més, va ser atacat sis vegades. La setmana passada es va haver de cancel·lar la cura de les ferides perquè no hi havien prou gases. Perquè les gases i les compreses es van haver de destinar només al quiròfan. No teníem fentanil per fer les operacions, de manera que havíem d'operar amb molt poca morfina. També havíem de reutilitzar les xeringues. Per no llençar els fàrmacs, havíem de netejar material que sol ser d'un sol ús. Tampoc hi havia llet de fórmula per a l'UCI neonatal, de manera que alguns nounats han mort per aquest motiu. Companys meus em deien: "Ens poden seguir bombardejant, però, per favor, que entri menjar i ajuda."

NF: A més de les ferides físiques que pateix la població gaziana, hi ha les seqüeles psicològiques. Com es pot atendre les afectacions a la salut mental?

RI: No es poden atendre perquè no hi ha cap tipus de servei d'atenció psicològica. S'ha vist un increment de patologies mentals associades a l'estrès, l'esquizofrènia, trastorns bipolars, intents suïcides de la població que delira pel carrer sense atenció mèdica. Tot i això, posaria especial èmfasi en els nens bombardejats o els nens ferits sense família supervivent. Són milers els orfes que han estat bombardejats i tota la seva família ha mort i només ells són els supervivents. Aquests nens tenen un estrès posttraumàtic que jo he pogut verificar amb mutisme, depressió, canvis conductuals severs, malsons, que duren molts mesos. I, a més, no poden tornar a la normalitat perquè no hi ha escoles per poder recuperar certa normalitat.

NF: També deu afectar el personal sanitari.

RI: Hi ha companys gazians que fa més de 20 mesos que treballen amb aquesta circumstància. Tots tenen símptomes d'estrès posttraumàtic, que no és post perquè el trauma continua. Tots tenen dissociació, tristesa i símptomes de professional cremat. Fan torns llarguíssims de 70 o 80 hores. Després han d'anar als seus camps de desplaçats i hi continuen treballant perquè han d'anar a buscar farina, aigua o llenya perquè no hi ha gas. No hi ha cap cura mental, només hi ha agressió.

NF: Hi ha una situació de fam extrema perquè durant molt temps s'ha prohibit l'entrada de menjar. Pel que fa als metges, també tenen dificultat per menjar?

RI: Sí, els metges gazians, els professionals sanitaris, són víctimes com la resta de la població. Viuen a les tendes de desplaçats, són bombardejats i assassinats. Tots els meus companys han perdut una mitjana d'entre 25 i 30 quilos des que va començar l'agressió israeliana. Jo mateix he perdut 12 quilos. Passàvem molta gana. I tots els pacients que vaig veure, sense excepció, tots estan malnodrits. Veia nens de tres anys que semblava que en tinguessin dos, o de cinc que semblava que en tinguessin tres. Hi havia molta mortalitat per infecció de les ferides i, en part, perquè la cicatrització és molt lenta perquè no tenen substrat, no tenen proteïna, no tenen vitamines per poder cicatritzar bé les ferides.

NF: Una qüestió que s'està discutint és si es tracta d'un genocidi. En altres entrevistes ja ha parlat obertament que Israel està cometent un genocidi bombardejant infraestructures civils i disparant indiscriminadament a la població civil.

RI: Els metges internacionals que anem sota el paraigua de l'OMS som observadors internacionals, emplenem informes forenses cada dia i constatem la intencionalitat. Rebíem diàriament civils, entre ells nens, amb trets al cap i al tòrax, de vegades als genitals, i els rebíem agrupats. És a dir, que un mateix matí podíem rebre nombrosos civils amb bales al cap i al tòrax. Per tant, no són bales perdudes, és un patró d'intencionalitat. Ho han dit també alguns soldats israelians a mitjans com Haaretz o organitzacions com Breaking the Silence, afirmant que ells reben les ordres de disparar a propòsit, d'executar a propòsit civils i també nens.

NF: Hi ha algun cas que l'hagi marcat especialment?

RI: Vam atendre una nena que es diu Falastin, d'un any i mig, que estava als braços de la seva mare en un repartiment de menjar de la Fundació Humanitària de Gaza, amb un tret al tòrax. La intencionalitat és clara, el desplaçament de la població és clar, la completa destrucció de les infraestructures és clara, de la infraestructura sanitària, educacional, cultural. Es compleixen tots els ítems del que és un genocidi. No cal que un jutge d'aquí a dos anys digui que és un genocidi, perquè ja es compleixen tots els ítems i el que cal fer és parar l'agressor, que en aquest cas són els Estats Units, Alemanya i, sobretot, Israel.

 

NF: Creu que se'n parla poc o ens arriba informació distorsionada del que passa a Gaza?

RI: Crec que sí perquè encara hi ha part de l'espectre polític i dels mitjans de comunicació que no parlen clarament de genocidi, quan els principals experts en genocidi, com Amos Goldberg o altres escolàstics jueus experts en holocaust, diuen que això és un genocidi, a més de l'ONU. Tampoc es posa el focus en la responsabilitat directa dels governants de la Unió Europea, d'Ursula von der Leyen, particularment, del lobby empresarial de Brussel·les i del complex industrial armamentístic molt lligat al lobby jueu als Estats Units. Tinc molts amics jueus, molts dels quals estan tristíssims per l'efecte que tot això està produint i la concepció que es té fora de la població jueva. Estan molt tristos amb el govern de Netanyahu. Però es posa poc el focus en les causes, i les causes, sens dubte, passen pels Estats Units, per la política exterior i per la política exterior de la Unió Europea, en particular d'Alemanya, d'Anglaterra i de França.

NF: Aquest divendres el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, va obtenir el vistiplau del gabinet de seguretat per llançar una ofensiva sobre Ciutat de Gaza, però el seu objectiu és conquerir tota la Franja. Com rep aquesta notícia?

RI: Amb tristesa. Tinc alguns amics que són a Ciutat de Gaza que no saben ben bé què fer, perquè encara viuen en els seus habitatges, parcialment destruïts. Cal tenir en compte que el 80-85% de Gaza ja està sotmesa a ordres d'evacuació. És a dir, que només queda un 15% de la Franja on la població es pot moure. Diria lliurement, però tampoc, perquè en aquesta zona del 15%, anomenada zona humanitària, són bombardejats. Nosaltres cada dia rebíem famílies bombardejades a les seves tendes de campanya, nens morts, tots els membres de la família morts. No sé gaire bé què més els queda per envair. La invasió de Ciutat de Gaza generarà centenars de milers de desplaçats més probablement cap a la platja, la zona humanitària, fet que empitjorarà la catàstrofe humanitària i morirà molta més gent.

NF: Ha estat quatre mesos a l'hospital i ara ha tornat. No podia aguantar més?

RI: No podia aguantar més perquè han estat quatre mesos de guàrdia vivint a l'hospital. Em costava molt anar a treballar. Tenia rebuig a l'atenció dels ferits, però els havia d'atendre. Els meus companys m'animaven que marxés. Em deien que si ells poguessin, se n'anirien. I bé, també comets errors que no són greus, però t'adones que estàs cremat. I si jo que, amb quatre mesos, a partir del tercer mes ja estava molt cremat, doncs cal imaginar-se els meus companys que fa més de 20 mesos que hi són.