Un pastisser català crea un pastís impossible de 3 metres i 500 kg per a l'Òpera Garnier de París

Quan va sonar el telèfon, l'encàrrec semblava gairebé surrealista: dissenyar un pastís per a un casament reial a l'Òpera Garnier de París. El repte no era fer un pastís gran, sinó una peça que només tingués sentit dins d'aquell edifici. 

Aquesta va ser la petició que va rebre el pastisser de luxe Marc Suárez. El resultat final ha estat una estructura de més de tres metres d'alçada i uns 500 quilos de pes, concebuda gairebé com una escultura més dins l'emblemàtic teatre parisenc.

És el pastís més espectacular que he fet!

"És el pastís més espectacular que he fet", admet a "La tarda de Catalunya Ràdio", on explica tot el que suposa un encàrrec d'aquest tipus --valorat en uns 100.000 €-- i reivindica l'exigència de l'ofici.

"Això ben bé tampoc és un pastís. Per mi és una escultura realitzada amb materials comestibles", matisa. 

Un pastís que havia de dialogar amb l'Òpera Garnier 

El pastisser explica que la comanda va arribar-li a través d'un wedding planner internacional. La premissa era molt concreta: el pastís havia de fer referència explícita a l'arquitectura de l'Òpera Garnier i que només tingués sentit en aquell espai.

Volien un pastís que no semblés un pastís.

Aquest punt de partida el va obligar a estudiar l'edifici, les proporcions de la sala, els arcs, les cúpules i els elements ornamentals del teatre per entendre com podria dialogar la peça amb l'edifici. 

Per aquest motiu, Suárez va viatjar a París, va fer una visita tècnica amb l'organització del casament i va comprar un llibre sobre la seva història per documentar-se i estudiar l'estil arquitectònic. 

El disseny final prové d'aquest treball previ d'investigació: "Totes les referències surten d'allà: les lires, els apol·los, les ornamentacions...", explica.

Més escenografia que rebosteria 

El projecte, per a una família reial de l'Aràbia Saudita, va requerir quatre mesos de producció i una estructura que anava molt més enllà de la pastisseria tradicional.

Segons explica el pastisser, la peça es va construir amb ferro, fusta i plàstic, materials que fins i tot van haver de ser ignifugats per complir les normes del patrimoni francès. 

La part del pa de pessic i el farciment era mínima i es va incorporar al final, just abans de l'entrega, per poder fer el tall cerimonial amb el producte fresc. És per això que Suárez es defineix més còmodament com a artesà que no pas només com a pastisser. 

De fet, l'estructura principal d'aquest pastís reial la va desenvolupar amb l'ajuda d'un estudi d'escenografia d'Esparreguera especialitzat en decorats teatrals i grans produccions.

El fet de no estudiar pastisseria de manera reglada creu que li ha donat una mirada més transversal:

No em quedo en el calaix de la pastisseria; puc treballar amb fusta, construir estructures o esculpir amb xocolata com podria fer-ho amb fang.

Qui encarrega aquests pastissos? 

La imatge popular associaria aquest tipus d'encàrrecs a famosos, però la majoria dels clients, diu, són grans empresaris que són poc coneguts públicament amb un nivell d'exigència molt alt.

"La gent que té molts calés normalment no és coneguda", admet. El que demanen no és només grandària: és una peça única, pensada per a un espai concret i amb una logística impecable. 

També subratlla que el transport és un dels moments més delicats del procés. Per aquest motiu, acostuma a conduir personalment gairebé tots els seus encàrrecs. En el cas de l'Òpera Garnier, però, va haver de contractar un transportista professional i viatjar com a copilot pel volum del camió necessari. 

Suárez ja treballa en el seu pròxim encàrrec, que és per a un altre casament, en aquest cas al llac de Como, i que l'obligarà a passar Sant Joan fora de casa. Després n'hi esperen més, incloent-ne un previst per Cap d'Any al Four Seasons de París. 

Una pastissera que només obre 20 dies l'any 

Després de la pandèmia, Suárez va decidir centrar la seva carrera professional en els encàrrecs de gran format i de luxe, però amb una condició: obrir la seva pastisseria a Esparreguera durant el mes de desembre. 

Tot i els encàrrecs internacionals, el cuiner ho fa principalment per dues raons: per reconnectar amb l'ofici més tradicional --fornejar, fer galetes, torrons i pastissos-- i per mantenir el vincle amb el poble que l'ha vist créixer professionalment.