DAVID BARRUFET
Fa molts anys que conec David Barrufet. Hi he parlat uns quants cops i li he fet moltes entrevistes. Però mai no ho havíem fet sobre els Jocs Olímpics. Barrufet és alt com un sant Pau
Actualitzat
Fa molts anys que conec David Barrufet. Hi he parlat uns quants cops i li he fet moltes entrevistes. Però mai no ho havíem fet sobre els Jocs Olímpics.
Barrufet és alt com un sant Pau. Una contradicció entre el cognom i el físic que mai no hi ha suposat un problema. Potser perquè qualsevol s'encara amb un paio que et pot fabricar ombra en ple migdia.
Però Barrufet és un tros de pa. De quilo, això sí. Però de pa.
Treballa al Barça però té temps per anar a les presons per donar suport amb el que millor sap fer, l'handbol, a la complicada vida dels interns. Mai no té un no per ningú. Potser per això la gent l'estima tant. I el que és més important, l'hi fan tan evident que ell ho sap. I ho agraeix. I l'entrevista acaba amb una llàgrima -enorme com el protagonista- que regalima galta avall.
Ja sé que fa lleig i espero que no se m'empipi, però David Barrufet, de vegades, et recorda aquells peluixos enormes a qui vénen ganes d'abraçar.
Però que ningú pensi que no té personalitat o caràcter. En té i molta. Sobretot quan el seu sentit de la justícia l'empeny cap a on ell creu que ha d'anar.
Per això va renunciar a uns Jocs Olímpics. Per no cedir al xantatge d'un seleccionador que el volia treure del Barça perquè fitxés per un altre equip de la lliga espanyola. No va voler. Li va plantar cara. S'hi va negar. Es va quedar sense uns Jocs que li haurien permès ser olímpic als cinc continents, i ha tingut el valor d'explicar-ho.
Barrufet té la seva samarreta penjada al Palau. Hauria de tenir-hi una estàtua.
Després de sentir David Barrufet, amb la Marta Garcia anirem a Tokio 1964. Amb el Roger Castillo i la seva fosbury.cat la historia de la Ehtelda Bleibstrey, una nedadora extraordinària dels anys vint del segle passat. I avui, Jordi Suros, director del centre mèdic Sportcat de Girona, tindrà una feina de por. Explica el cas de Ben Johson. A la mitjanit, a www.catradio/conversesolimpiques.cat
Barrufet és alt com un sant Pau. Una contradicció entre el cognom i el físic que mai no hi ha suposat un problema. Potser perquè qualsevol s'encara amb un paio que et pot fabricar ombra en ple migdia.
Però Barrufet és un tros de pa. De quilo, això sí. Però de pa.
Treballa al Barça però té temps per anar a les presons per donar suport amb el que millor sap fer, l'handbol, a la complicada vida dels interns. Mai no té un no per ningú. Potser per això la gent l'estima tant. I el que és més important, l'hi fan tan evident que ell ho sap. I ho agraeix. I l'entrevista acaba amb una llàgrima -enorme com el protagonista- que regalima galta avall.
Ja sé que fa lleig i espero que no se m'empipi, però David Barrufet, de vegades, et recorda aquells peluixos enormes a qui vénen ganes d'abraçar.
Però que ningú pensi que no té personalitat o caràcter. En té i molta. Sobretot quan el seu sentit de la justícia l'empeny cap a on ell creu que ha d'anar.
Per això va renunciar a uns Jocs Olímpics. Per no cedir al xantatge d'un seleccionador que el volia treure del Barça perquè fitxés per un altre equip de la lliga espanyola. No va voler. Li va plantar cara. S'hi va negar. Es va quedar sense uns Jocs que li haurien permès ser olímpic als cinc continents, i ha tingut el valor d'explicar-ho.
Barrufet té la seva samarreta penjada al Palau. Hauria de tenir-hi una estàtua.
Després de sentir David Barrufet, amb la Marta Garcia anirem a Tokio 1964. Amb el Roger Castillo i la seva fosbury.cat la historia de la Ehtelda Bleibstrey, una nedadora extraordinària dels anys vint del segle passat. I avui, Jordi Suros, director del centre mèdic Sportcat de Girona, tindrà una feina de por. Explica el cas de Ben Johson. A la mitjanit, a www.catradio/conversesolimpiques.cat