Miki Núñez, Raquel Sans i Roger Escapa: conversem amb els presentadors de La Marató

A Catalunya hi ha 300.000 persones afectades per una malaltia neurodegenerativa o neuromuscular. Us han tocat de prop, aquestes malalties?

Roger Escapa: Els meus dos avis van morir d'Alzheimer. Jo, a un dels meus avis, no el recordo sa. Més de 15 anys convivint amb la malaltia. Aquestes malalties ens poden tocar a tots i tenen un impacte brutal per a les persones que les pateixen, però també per al seu entorn, els cuidadors. La manera com et deteriores, la càrrega física, emocional i econòmica que suporten les famílies... En aquest sentit, no tothom hi pot fer front. És un dels aspectes que també tocarem en aquesta Marató. 

Miki Núñez: El meu avi també ha mort d'Alzheimer fa res. Vaig acceptar presentar La Marató just abans que morís. En el meu interior pensava que algun dia l'hi podria explicar, que es recordaria d'alguna cosa i que la família n'estaria orgullosa. Ell ja no hi és, no ho podrà veure, ni viure-ho, però que jo hi sigui és el millor homenatge que li puc fer. 

Raquel Sans: Molts dels testimonis que participaran saben que ells no hi seran a temps. Per això aquesta Marató és tan important. En altres malalties pots insistir molt en la prevenció, però les neurodegeneratives i neuromusculars no tenen cura i fa que la mirada al futur sigui certament complicada. Són testimonis per aconseguir una cura per als que vindran. 

Miki, Raquel, sou la parella del moment i teniu una connexió evident que veurem el 13 de desembre. 
 
Raquel: "La travessa" ha estat una gran experiència, un experiment intergeneracional meravellós, i la realitat és que tenim molta química. El Miki és com el meu fill!

Miki:  No ens coneixíem prèviament, però tot el que hem viscut allà ens ha connectat molt. Ens entenem amb la mirada i això ho facilitarà tot, però la Raquel m'haurà d'ajudar perquè una cosa és "La travessa" i l'altra La Marató! 

Raquel: No hauré d'ajudar-te!!! El Miki sap jugar tots els papers de l'auca: ha fet "Eufòria", "Zenit", les campanades... Té un do natural per a la pantalla i per estar davant de la gent... Jo no estic gens preocupada. 

Miki: M'alegro de sentir això. Em quedo més tranquil! 

Raquel: Ho dic de veritat. La connexió flueix de manera natural, ens ajudarem moltíssim i sense adonar-nos-en i, això, en un programa tan llarg, és molt important. En moments puntuals, de molta emoció, un haurà d'estirar l'altre i això només passa quan tens molta confiança. 

Són 17 hores en directe. La Raquel sap de què va... L'any 2008 va presentar La Marató de les malalties mentals greus amb la Lídia Heredia i després ha col·laborat en moltes altres edicions. 

Miki: El 2008? Ostres, jo tenia 12 anys, aleshores, i anava a l'escola. De fet, un dels primers records de La Marató que tinc és la sessió divulgativa que vaig rebre a classe. Imagina't...  Em fa respecte estar tantes hores davant la càmera. És un repte enorme, però vull demostrar que soc capaç de fer-ho bé. Em ve molt de gust!

Roger: I tant! És que un programa com La Marató s'ha de gaudir. Expliquem coses molt serioses, molt transcendents, però combinem els testimonis amb els coneixements dels experts i amb els moments musicals, que sempre hi són. Crec que és una fórmula que ha funcionat molt bé i que està molt consolidada. No hem d'oblidar que, al final, es tracta de fer un programa el més atractiu possible, que enganxi la gent per recaptar molts recursos per a la recerca. 

Raquel: El món és molt gran, però jo no conec cap altra fórmula com la de La Marató. Hem estat capaços de saber trobar la manera de calibrar la divulgació i el testimoniatge amb l'entreteniment. Poder fer les dues coses quan abordes temes tan seriosos és meravellós. La Marató flueix d'una manera natural sense caure en el dramatisme. És un programa únic.