Per David Angela
Joanna Ye és una dona menuda, d'ulls vius i sorneguers, que camina amb pas ferm pel carrer Ali Bei de Barcelona. L'acompanya el seu marit i, durant el trajecte, se li acosten diversos compatriotes, a qui saluda amb complicitat. Té els cabells curts i les ungles escrupolosament cuidades, pintades i adornades amb uns puntets que recorden el confeti.
Amaga la seva edat amb una subtil coqueteria. Es dirigeix a una copisteria, regentada també per xinesos, on ha de recollir les targetes i les cartes del seu restaurant, Bona Tapa 2, situat al capdamunt delpasseig de Valldaura, de Barcelona.
Google, tot i els perills que pot suposar, els ajuda a traduir la carta al català i al castellà: aletes de pollastres, albergínia arrebossada amb mel, ous trencats amb pernil, braves o calamars a l'andalusa... És ella qui negocia amb el dependent i paga. Tot i que és crítica amb el resultat, treu més de 300 euros en efectiu d'una cartera farcida de bitllets.
Joanna Ye fa 30 anys va aterrar a Almeria, on va viure 2 anys. Es va casar amb un ciutadà espanyol i, per això, té la nacionalitat. Però es va separar perquè, segons diu, el seu marit era un dropo amb la mà foradada. Es va tornar a casar, però, després d'aquella experiència, ho va fer amb un xinès. Té 3 fills, de 25, 23 i 14 anys. De fet, ja és àvia i és, en aquest punt de la conversa, que, també per coqueteria, revela la seva edat. Té 53 anys.
Prou jove per ser àvia, deu pensar... Assegura que, després de 30 anys, les seves arrels són a Catalunya, d'on ja no vol marxar. Diu que ja no hi ha res que la lligui a la Xina. Es va establir al barri del Fondo, de Santa Coloma de Gramenet, on va viure 10 anys. Allà es va convertir en la primera persona d'origen xinès que va formar part de la junta de l'Associació de Comerciants Fondo Comerç.
Després de 30 anys, la Joanna afirma que té les arrels a Catalunya, d'on no vol marxar, i que res la lliga a la Xina https://t.co/8AzrWZkc5xpic.twitter.com/DK0pFW3C2R
Catalunya Migdia (@CatMigdia) 21 de març de 2017
Feia, i encara ho fa, de mediadora entre la comunitat xinesa i les administracions i participava activament en el teixit social del barri. Ara és la mestressa del seu negoci, fa un horari més racional, té temps lliure i se sent satisfeta de tenir una clientela fixa: una barreja de xinesos i catalans que tracta amb familiaritat.
Lloa el sistema públic de salut. En destaca la gratuïtat i universalitat. Però arrufa el nas quan pensa en la jubilació. Lamenta que aquí sigui, ara per ara, als 67 anys. Mentre que recorda, amb nostàlgia, que a la Xina les dones es jubilen als 55 anys. Prou joves per poder gaudir del temps lliure encara amb capacitats. Considera que anticipar l'edat de jubilació facilitaria la incorporació dels joves al món laboral. No entén, gens ni mica, el fenomen dels ni-nis.
Considera que catalans i espanyols som poc estalviadors. S'esvera mentre resumeix les despeses diàries que, segons ella, pot fer qualsevol ciutadà nadiu: l'esmorzar i el cafè fora de casa. A mig matí, un altre cafè. Dinar de menú amb cafè, copa i puro. Pensa que aquest és un ritme de vida impensable i que no hauria permès a una persona que volia obrir el seu negoci i eixugar el deute amb els seus avaladors, amics i familiars, al més aviat possible, per establir-se i ser autònoma, tal com ho ha fet.
