Per Marc Jurado
Es diu Mbarek i ens coneixem al Casal dels Infants del Raval, a Barcelona. Ens presenta Rosa Balaguer, la directora de l'associació de voluntaris que des de fa més de trenta anys s'encarrega d'intentar donar esperança a centenars de persones amb necessitats, bàsicament nens i joves d'aquest barri de Ciutat Vella, probablement el més abandonat.
En Mbarek és un noi jove, que transmet amb la mirada. I no és estrany, atesa la motxilla que l'acompanya des de fa anys. Ara en fa vuit va decidir que ja en tenia prou. No podia aguantar més en aquell poblet del Marroc on els dies passaven però res no canviava. Amb l'escola més pròxima a 20 kilòmetres, ho tenia tot a favor per deixar estar els estudis.
La pobresa es perpetuava, diu, i el futur només vinculat al camp era tan negre com la seva cabellera. No ho va dubtar. Abans morir que seguir així. I va aconseguir arribar a Espanya amagat sota un camió.
En Mbarek no va dubtar a jugar-se la vida per sortir del seu poblet al Marroc. El seu periple va acabar a Barcelona. https://t.co/8AzrWZkc5xpic.twitter.com/kdreVVjUxj
Catalunya Migdia (@CatMigdia) 20 March 2017
D'Algesires a Barcelona, on resideix des de fa un grapat d'anys. Viu al Poblenou però freqüenta molt el Raval, on col·labora fent de voluntari i ajudant aquelles persones que ho necessiten més que ell. Ara s'encarrega de dur-los a la piscina. Sap, però, que amb el voluntariat no omple la panxa i per això busca feina.
Amb l'experiència s'ha adonat que li calen dos papers perquè les portes es comencin a obrir i per això està estudiant per aprovar l'ESO i per tenir un bon nivell de català. El parla millor del que es pensa, tot i que és més àgil en castellà. Per això canvia d'idioma.
No són les úniques batalles que té obertes aquests dies. Està pendent de regularitzar la seva situació, però això, un cop més, li està costant Déu i ajuda. Li han denegat els papers perquè, fart de veure com aquí no podia lligar els gossos amb llonganisses, va tornar uns mesos al seu país. Això ara el penalitza i afegeix un maldecap al sac de la seva vida.
En Mbarek continua parlant, però em despisto perdent-me en els meus pensaments. Com de terrorífica deu ser la sensació de no pertànyer enlloc i no trobar port on llençar l'àncora. Només això explica que en Mbarek se n'anés a on va néixer i acabés tornant a Catalunya.
Just quan torno a la conversa celebro que m'expliqui que els dubtes d'anys enrere s'han esvaït. Té clar que és d'aquí i que no marxarà enlloc més. "Ni al Marroc ni a França. Encara que en Rajoy em foti fora a garrotades."
La llei dirà o deixarà de dir, però el cor d'en Mbarek és d'aquí.
