Em dóna Força i sobretot Vida!!
La meva història és d'alegria, em sento molt afortunada i feliç i de l'experiència n'he tret coses molt positives... Em dic Mireia, tinc 35 anys. Als 20 em van diagnosticar una insuficiència renal crònica..
La meva història és d'alegria, em sento molt afortunada i feliç i de l'experiència n'he tret coses molt positives...
Em dic Mireia, tinc 35 anys. Als 20 em van diagnosticar una insuficiència renal crònica... I aixó què és?? Penses amb aquesta edat... T'expliquen que acabaràs fen diàlisi i si tens sort un trasplantament... Imagineu com encaixar això amb 20 anys, feia poc el meu germà havia mort en un accident de cotxe i desgraciadament no vem poder donar cap òrgan i hagués sigut la nostra voluntat fer-ho. Qui m'havia de dir a mi que, al cap de 2 anys, els meus ronyonets començarien a deteriorar-se, a tornar-se grisos, a perdre vida i a arrugar-se com 2 panses...
No recordo massa bé com em vaig sentir, però crec que ho vaig portar molt bé, seguint al peu de la lletra la dieta superestricta que et fan seguir, com bullir 2 vegades la verdura després d'haver-la tingut 48 hores en remull per perdre tota la vitamina i que els ronyonets haguessin de treballar menys, 50 g de proteïna al dia... Però per la meva edat i ganes de viure vaig intentar i aconseguir portar una vida al més normal possible, feia esport i en segueixo fent. És algu que necessito i m'encanta: esquiava, spinning, ballar... Sortia de "festa", sense beure, m'arreglava, això sí...
I així van anar passant els anys, inclús vaig tenir una parella, i sembla ser q em va deixar per por del que podria passar. La seva mare li deia si n'estava segur, que jo seria una malalta per sempre... Pots comptar el que li deia... La qüestió és que em vaig quedar feta pols.
Durant aquesta època em vaig aferrar a tècniques alternatives, més espirituals; no sé si em van anar bé o no, però tot ajuda, ni que sigui parlar, explicar com et sents.
I va arribar el dia que em van dir que els ronyons ja tenien una funció molt minsa i que em preparés per la diàlisi.. Això sí que em feia por... Era la por que havia tingut durant aquests 8 anys, i jo deia que jo no en faria, que segur que NO!!
Doncs em van fer la fístula al maig 2004 per començar al juliol. Els vaig demanar que sisplau em deixessin passar l'agost, que no volia anar a l'hospital de Palamós a fer diàlisi i q començaria al setembre.. La meva insistència va "convèncer" el metge: "Però sobretot, Mireia, si et trobes malament..., vine corrents.. Sí sí..!!". I va passar l'agost amb tota normalitat.. Seguia sortint de nit, platgeta... i al setembre jo ja conscienciada però incrèdula... vaig al nefro i em diu que ara ja sí...I l'analítica estava igual q a l'agost... Així q li vaig dir... "Si he passat agost puc passar setembre..." I el metge... "Val d'acord... però la minima...". I jo: "Sí, sí" I així vaig allargar fins març... fent deport, esquiant...El dimecres vaig anar a Montserrat a posar un ciri x un ronyonet (és x això que la cançó de La Marató del Sergio Dalma, ell el meu cantant preferit i Montserrat..., el lloc mes bonic i que sento dins meu, no podia ser més encertada i preciosa i especial per a mi) i Divendres Sant vaig rebre la trucada de la vida!!... Corrents de la Costa Brava (on passava la Setmana Santa)... I sí. sí, tot va sortir perfecte... Bé, 3 operacions, que si una fuita, que si un còagul..., però res important!! Una bona noia havia mort per donar-me la VIDA a mi i a d'altres...Jo sempre pensava..."Com ho portaré, això de portar un òrgan d'una persona morta?? Doncs fantàsticament bé!! La sento amb mi... i de fet ara fa 2 mesos hem tingut una nena preciosa... L'Abril (que va néixer amb 7 mesos suposo que perquè el ronyó començava a patir, la creatinina a pujar, i el cos que es molt intel·ligent o l'Abril que em volia cuidar van fer que sortís abans d'hora: ara ella i el ronyonet estan perfectes...). Èstà clar que sense el seu ronyo no hagués estat possible..., impensable jo de tenir fills i la meva obssessió des de que va morir el meu germà... És per això que el 2007, soltera i desenganyada de l'AMOR, vaig adoptar el nen més meravellós del món, el Max... Mami soltera i 2 anys mes tard he trobat l'home més maco en tots els sentits del món... Així que ara tinc 2 fills preciosos, un marit perfecte, salut... i res de tot això no hagués estat possible sense "ella" i el seu, bé, nostre, ronyonet... Així que agraïda amb la Vida i sobretot amb la seva família, que, sabent el que han passat com a germana, com a mare no ho puc ni imaginar.
Vull transmetre optimisme i positivitat a totes les persones que "esperen". Tot arriba, encara que la meva sort, el meu Angelet que sempre té cura de mi, reconec que ha fet que tot hagi estat fàcil i molt portable, ja que finalment per la meva tossuderia no vaig arribar a fer diàlisi. Està clar que, si n'hagués fet ,segurament no ho hagués portat tan bé.
Per això l'actitud de la ment és gran part de la malaltia, intentar estar "feliç" i "content" dins dels impediments és bàsic i està comprovat ajuda molt l'estat d'ànim. De fet, un cop trasplantada però recuperant-me a la Puigvert van fer una conferència x estudiants futurs metges precisament de l'actitud davant d'una malaltia i em van dir si volia anar a donar el meu testimoni, explicar la meva experiència com a cas de lluita i positivisme, i està clar que ho vaig fer, inflada com un globus, amb les vies i la bossa del pipi penjant..., però oi tant que ho vaig fer!! Ben orgullosa!!
Avui dia amb lo dels donants en vida també hi ha persones que tenen la meva sort de no haver fet diàlisi, i això és molt important, ja que la diàlisi també matxaca molt el cos.
Per això vull animar a tothom a col·laborar amb aquesta MARATÓ tan significativa per a mi a fer un donatiu... Imagineu-vos que els nostres ronyonets o d'altres organs tornessin a florir... Seria increïble!! que es regeneressin... Ojalà ho acabin trobant..., perquè tot i que estic feliç i em sento realitzada com a mami i dona també sóc concient que, tot i que tinc una funció renal òptima tot i havent tingut l'Abril (la meva filla), el meu ronyó té data de caducitat. Tots ho sabem, encara que ho tinc present no hi penso, seria fer-me mala sang... Tinc l'esperança que quan falli (que sé que tardarà mooooooooolts anys), ja estiguin posant en pràctica la regeneració d'òrgans. Sé i vull que això sigui així!!
EM DÓNES FORÇA I PER SEMPRE ET VULL AMB MI...............
M'agradaria poder donar el meu testimoni en directe el dia de La Marató, encara que suposo que ja ho teniu tot a punt, si fos possible, i, si no, ajudar en el que sigui possible.
MOLTÍSSIMES GRÀCIES, per deixar expressar-me i explicar la meva experiència i com em sento. Fins Aviat!!
Mireia (Sabadell)
Em dic Mireia, tinc 35 anys. Als 20 em van diagnosticar una insuficiència renal crònica... I aixó què és?? Penses amb aquesta edat... T'expliquen que acabaràs fen diàlisi i si tens sort un trasplantament... Imagineu com encaixar això amb 20 anys, feia poc el meu germà havia mort en un accident de cotxe i desgraciadament no vem poder donar cap òrgan i hagués sigut la nostra voluntat fer-ho. Qui m'havia de dir a mi que, al cap de 2 anys, els meus ronyonets començarien a deteriorar-se, a tornar-se grisos, a perdre vida i a arrugar-se com 2 panses...
No recordo massa bé com em vaig sentir, però crec que ho vaig portar molt bé, seguint al peu de la lletra la dieta superestricta que et fan seguir, com bullir 2 vegades la verdura després d'haver-la tingut 48 hores en remull per perdre tota la vitamina i que els ronyonets haguessin de treballar menys, 50 g de proteïna al dia... Però per la meva edat i ganes de viure vaig intentar i aconseguir portar una vida al més normal possible, feia esport i en segueixo fent. És algu que necessito i m'encanta: esquiava, spinning, ballar... Sortia de "festa", sense beure, m'arreglava, això sí...
I així van anar passant els anys, inclús vaig tenir una parella, i sembla ser q em va deixar per por del que podria passar. La seva mare li deia si n'estava segur, que jo seria una malalta per sempre... Pots comptar el que li deia... La qüestió és que em vaig quedar feta pols.
Durant aquesta època em vaig aferrar a tècniques alternatives, més espirituals; no sé si em van anar bé o no, però tot ajuda, ni que sigui parlar, explicar com et sents.
I va arribar el dia que em van dir que els ronyons ja tenien una funció molt minsa i que em preparés per la diàlisi.. Això sí que em feia por... Era la por que havia tingut durant aquests 8 anys, i jo deia que jo no en faria, que segur que NO!!
Doncs em van fer la fístula al maig 2004 per començar al juliol. Els vaig demanar que sisplau em deixessin passar l'agost, que no volia anar a l'hospital de Palamós a fer diàlisi i q començaria al setembre.. La meva insistència va "convèncer" el metge: "Però sobretot, Mireia, si et trobes malament..., vine corrents.. Sí sí..!!". I va passar l'agost amb tota normalitat.. Seguia sortint de nit, platgeta... i al setembre jo ja conscienciada però incrèdula... vaig al nefro i em diu que ara ja sí...I l'analítica estava igual q a l'agost... Així q li vaig dir... "Si he passat agost puc passar setembre..." I el metge... "Val d'acord... però la minima...". I jo: "Sí, sí" I així vaig allargar fins març... fent deport, esquiant...El dimecres vaig anar a Montserrat a posar un ciri x un ronyonet (és x això que la cançó de La Marató del Sergio Dalma, ell el meu cantant preferit i Montserrat..., el lloc mes bonic i que sento dins meu, no podia ser més encertada i preciosa i especial per a mi) i Divendres Sant vaig rebre la trucada de la vida!!... Corrents de la Costa Brava (on passava la Setmana Santa)... I sí. sí, tot va sortir perfecte... Bé, 3 operacions, que si una fuita, que si un còagul..., però res important!! Una bona noia havia mort per donar-me la VIDA a mi i a d'altres...Jo sempre pensava..."Com ho portaré, això de portar un òrgan d'una persona morta?? Doncs fantàsticament bé!! La sento amb mi... i de fet ara fa 2 mesos hem tingut una nena preciosa... L'Abril (que va néixer amb 7 mesos suposo que perquè el ronyó començava a patir, la creatinina a pujar, i el cos que es molt intel·ligent o l'Abril que em volia cuidar van fer que sortís abans d'hora: ara ella i el ronyonet estan perfectes...). Èstà clar que sense el seu ronyo no hagués estat possible..., impensable jo de tenir fills i la meva obssessió des de que va morir el meu germà... És per això que el 2007, soltera i desenganyada de l'AMOR, vaig adoptar el nen més meravellós del món, el Max... Mami soltera i 2 anys mes tard he trobat l'home més maco en tots els sentits del món... Així que ara tinc 2 fills preciosos, un marit perfecte, salut... i res de tot això no hagués estat possible sense "ella" i el seu, bé, nostre, ronyonet... Així que agraïda amb la Vida i sobretot amb la seva família, que, sabent el que han passat com a germana, com a mare no ho puc ni imaginar.
Vull transmetre optimisme i positivitat a totes les persones que "esperen". Tot arriba, encara que la meva sort, el meu Angelet que sempre té cura de mi, reconec que ha fet que tot hagi estat fàcil i molt portable, ja que finalment per la meva tossuderia no vaig arribar a fer diàlisi. Està clar que, si n'hagués fet ,segurament no ho hagués portat tan bé.
Per això l'actitud de la ment és gran part de la malaltia, intentar estar "feliç" i "content" dins dels impediments és bàsic i està comprovat ajuda molt l'estat d'ànim. De fet, un cop trasplantada però recuperant-me a la Puigvert van fer una conferència x estudiants futurs metges precisament de l'actitud davant d'una malaltia i em van dir si volia anar a donar el meu testimoni, explicar la meva experiència com a cas de lluita i positivisme, i està clar que ho vaig fer, inflada com un globus, amb les vies i la bossa del pipi penjant..., però oi tant que ho vaig fer!! Ben orgullosa!!
Avui dia amb lo dels donants en vida també hi ha persones que tenen la meva sort de no haver fet diàlisi, i això és molt important, ja que la diàlisi també matxaca molt el cos.
Per això vull animar a tothom a col·laborar amb aquesta MARATÓ tan significativa per a mi a fer un donatiu... Imagineu-vos que els nostres ronyonets o d'altres organs tornessin a florir... Seria increïble!! que es regeneressin... Ojalà ho acabin trobant..., perquè tot i que estic feliç i em sento realitzada com a mami i dona també sóc concient que, tot i que tinc una funció renal òptima tot i havent tingut l'Abril (la meva filla), el meu ronyó té data de caducitat. Tots ho sabem, encara que ho tinc present no hi penso, seria fer-me mala sang... Tinc l'esperança que quan falli (que sé que tardarà mooooooooolts anys), ja estiguin posant en pràctica la regeneració d'òrgans. Sé i vull que això sigui així!!
EM DÓNES FORÇA I PER SEMPRE ET VULL AMB MI...............
M'agradaria poder donar el meu testimoni en directe el dia de La Marató, encara que suposo que ja ho teniu tot a punt, si fos possible, i, si no, ajudar en el que sigui possible.
MOLTÍSSIMES GRÀCIES, per deixar expressar-me i explicar la meva experiència i com em sento. Fins Aviat!!
Mireia (Sabadell)
