Albert Elfa: "Quan l'extrema dreta toca poder, es crema i la gent deixa de votar-la"

El Suplement, amb Roger Escapa. A aquesta hora inaugurem

la tertúlia de corresponsals del Suplement.

Perquè els dissabtes a aquesta hora habitualment et dedicarem una bona estona a aixecar la mirada per intentar entendre un món que sovint es fa difícil de reconèixer. No sempre ens en sortirem, però el que segur que us podem garantir és que la gent que s'asseurà en aquesta taula parla idiomes, ha viatjat, ha viscut a l'estranger, té mirada pròpia i ha tastat els plats més estranys per apropar-se a allò que ens fa diferents i a la vegada també tan iguals. La tertúlia de corresponsals del suplement sempre la pilota l'Albert Elfa, un vell conegut d'aquesta casa que ha estat corresponsal en tres continents diferents i que sap interpretar millor que ningú quan s'ha de vestir d'etiqueta per cobrir una catifa vermella o de camuflatge per explicar què passa al front de guerra. Albert Elfa, bon dia i ben tornat. Bon dia, gràcies.

De Mont-Ros al Mont, tu, eh? Sí, és una cosa increïble que. Un fill d'un poble tan petit, això m'ho diuen allà dalt, a la Vall Fosca, sembla mentida, que d'haver nascut aquí, fill de pagesos, doncs acabés això, entre altres coses, de corresponsal a Estats Units, a Jerusalem. Deia tres continents diferents, has fet Jerusalem, Washington. I Brussel·les. I he fet tres corresponsalies potents que no són. Hi ha un circuit de corresponsals que els diuen els corresponsals Marie Claire, que són Nova York, Londres i París, que són com corresponsalies així guais i tranquil·les i on parles de coses transcendents, però no et mulles massa, no? A mi em van tocar aquestes tres i he estat encantat de cobrir-les. Ara estàs jubilat?

Sí. Jubilat actiu, perquè vas escrivint. Estic aquí I viatges per plaer. I viatjo per plaer, també, sí. I també per feina, a vegades. Mira, primer, una cançó per il·lustrar les vacances de l'Albert Elfa.

Aquests són cigorros, els vam tenir fa quatre dies aquí a Barcelona, el cap de setmana passat, segurament és el grup més icònic d'Islàndia, i l'Albert Elfa. He vist una mica el teu Instagram aquests dies, quins paisatges més increïbles, eh? Sí, sí.

A part de la Björk també, oi? De famosos, perquè allà la Björk encara és un. Uns paisatges increïbles i anant en família acabes aconseguint una comunió amb el lloc perquè no tens masses distraccions habituals com poden ser les de les ciutats, no? On la vista se te'n va cap a tot arreu, cap a paradors, cap a cafès, cap a teatres, cap a museus. Allà la vista és immensa, la vista es deixa anar. I en deixar anar la vista deixes anar l'esperit i hi ha més comunió amb els altres i veus com els altres també els coneixes més perquè els veus, recordo veure la meva companya absorta amb els glaciers enganxada en un petit iceberg o en un volcà que encara hi havia la lava que estava una mica fumejant, és que et poden tots aquests agents de la natura t'arrosseguen. Hi havies estat abans? No, la primera vegada. Amb família, quants dies? Vuit dies. Nou dies, vuit nits. Vau fer Reykjavik, també? Sí, està bé Reykjavik. Molta gent diu que no val la pena. És una ciutat petita, però està molt bé, té de tot, és molt acollidora. A més, vam tenir molt bon temps, cosa extraordinària. Us he vist a Brigadets, per això. Sí, a Brigadets, sí. Però només ens va ploure un dia i mig. I això vol dir que ens va permetre el temps passejar per tot arreu, caminar, etc. I les aurores boreals famoses? Això és espectacular. Les heu vist? Sí, sí, sí. Dos nits. Carai.

Dos nits. Et posaves al despertador per aixecar-te per veure les aurores?

Bueno, ens n'anàvem a dormir més tard i. Els meus fills sí que es posaven al despertador i en veien més. Però, no sé, a partir que es fa fosc ja en pots començar a veure. El que passa que hi ha una cosa, i és. Almenys a Islàndia, eh? Jo no sé, a Finlàndia i en altres llocs nòrdics el que passa. Però allà veus com una nebulosa d'una miqueta de color verd claret, però si poses el mòbil, quan fas la foto, és quan puja moltíssim el color i és on veus l'aurora boreal tan xula. Amb la teva vista és difícil de veure-ho. Veus una cosa que es mou i una cosa diferent, però no veus aquells colors tan pujats, verds i liles, i. I la relació que hi ha entre Islàndia i James Bond, quina és? Això és molt divertit, perquè per tot arreu, a part de la York, tenen un personatge que es diu William Stephenson. Aquest és un senyor que havia estat espia del Canadà durant la Segona Guerra Mundial, i en el qual es va inspirar Liam Fleming per fer James Bond, el personatge de James Bond. Doncs el senyor William Stephenson havia nascut a Islàndia, es va morir la seva mare, i llavors una família islandesa va emigrar al Canadà i se'l va endur amb ells. I allà el que anava a viure va créixer i va acabar sent espia, però bé, ell havia nascut a Islàndia. Llavors per tot arreu hi ha cartells amb la seva foto de James Bond és islandès. Islandès. Tothom es compra cap a casa, eh?

Molt bé, molt bé. L'Albert Telfa, que sempre vindrà acompanyat, això és la tertúlia de corresponsals, i aquest primer dissabte hi sumem la Carme Colomina. Ella és investigadora del CIDOP, especialitzada en Unió Europea, ha estat corresponsal a Brussel·les i és cap de la secció internacional, ha estat cap de la secció internacional d'aquesta casa i també del diari. Ara, Carme, què tal? Bon dia, benvinguda. Hola, bon dia. Avui una corresponsalia que l'Albert coneix de prop, que és Brussel·les, que no sé si és la més atractiva de totes, segurament que no, però sí una que porta molta feina.

Sí, exacte. Jo crec que té mala fama. No és la ciutat, clar, no és París, no és Londres i no és Nova York, i a sobre hi plou molt i es treballa moltíssim, moltíssim. Quan ets unipersonal, perquè nosaltres hem fet corresponsalies unipersonals, perquè són ciutats on els grans mitjans tenen més d'una persona, Doncs no, vius per la feina, vius per la feina, i és un estudi constant, però vaja, per mi és un aprenentatge brutal.

I a vegades que et toca explicar coses que potser queden una mica lluny del ciutadà i has de ser molt pedagògic també.

Sí, és tècnica, les negociacions del pressupost comunitari, a vegades tens moltes d'aquestes coses que, quan escrivia la crònica de la ràdio, jo vaig ser per Catalunya Ràdio, sempre aquesta cosa de, me mare ho entendria, això, no? Doncs. I ara explica tota la negociació en 50 segons i que quedi el missatge clar. Vau coincidir a Brussel·les?

Com us vau conèixer vosaltres dos? Ens vam conèixer a la tele. Jo soc bastant més grandet que la Carme, que és una joveneta, i ella va entrar de becària a la secció internacional

i jo estava a Economia. Sí, sí, fa molt de temps.

A més a més, continues de professora a Brussel·les. On vius tu ara?

A Bruges. Jo visc aquí, sí, però faig una setmana al mes a Bèlgica. Dono classes al Col·legi de Bruges, al Col·legi d'Europa, que és un. Bruges és una ciutat preciosa. Bruges és una ciutat preciosa. Jo hi vaig cada setmana perquè faig cursos d'aquests per funcionaris i això, però la meva assignatura és el segon semestre. I Bruixes és preciosa, clar, de gener, diguem, a març, quan surto a les 8 del matí d'una classe, estic jo sola i els ànecs del canal. A partir de març ja tens les hordes de turistes que canvien la fesomia de la ciutat, però sí, és un conte preciós. I m'instal·lo a la residència d'estudiants, quan soc allà, i rejuveneixo. I on has estudiat més?

I la família on la tens? A Bruges, a Brussel·les, a Barcelona? A Barcelona.

Va, la tinc a Barcelona. Has dubtat, eh? Sí, perquè ara estem repartits. Si tens molta família. Se'm faig grans, sí, se'm faig grans, i tinc una part important a Brussel·les. Però jo visc en un belga que no vol tornar a Bèlgica de cap manera. O sigui que.

La base és aquí. Ell s'ha quedat a Barcelona, ja no en vol saber res de casa seva. Home, sí, de la família, sí.

I per les vacances, soc de les que fa més de 20 anys de la meva vida que passo el Nadal, faig Nadal belga, jo.

Jo volia donar-li valor al tema del Col·legi d'Europa. És una institució brutal i que tinguem una companya, una catalana que dona que és professora en el Col·legi d'Europa, i ho trobo que és increïble, perquè és una institució fundada per Salvador de Madariaga i Winston Churchill, on han estudiat tots els grans, on s'han format els grans polítics europeus, on han donat discursos transcendents personatges com Margaret Thatcher o Angela Merkel, tu sabràs millor que jo, no? Per tant, que la calma estigui allà fent classes als que seran els futurs polítics que ens manaran en aquest continent, ho trobo fantàstic. Que els ensenyes.

La afortunada sóc jo, diguem, sí. Jo dono classes de comunicació, d'estratègies de comunicació. Política. Sí, sí. I institucional. I els ensenyo, o aspiro, sobretot que siguin crítics. Això és el que aspiro abans que entrin a les institucions europees, perquè analitzem com comuniquen les institucions europees, que dona bastant de joc, perquè. Hi ha molt a aprendre. Però després, i aquesta és la sort que té el col·legi, a més a més d'aquests màsters, fa molta formació, doncs això que et deia, per funcionaris dels Balcans occidentals. He fet molta formació que demanen les delegacions de la Unió Europea a tot el món. Durant gairebé 10 anys he viatjat cada any a Amèrica Llatina, a Mèxic, Colòmbia. Perú i Uruguay i Xile gairebé anualment, a fer formació diplomàtica sobre Unió Europea. O sigui que per mi realment és una sort perquè aprenc, perquè conec gent molt interessant i com que tinc aquest doble barret, a més a més, sobretot Amèrica Llatina, i aquí faig recerca sobre desinformació, el CIDOB, doncs jo no només faig la formació a diplomàtic, sinó que a més a més treballo molt amb periodistes en aquests països.

Mira, sobre comunicació política, avui ens hem despertat explicant-vos un nou anunci de Donald Trump, en aquest cas un acord entre Washington i Dinamarca, per tant Europa, perquè els Estats Units assumeixin la seguretat de Groenlàndia de forma permanent després de totes les amenaces que s'hi faria sortir als tancs a Groenlàndia de Donald Trump. I també ens hem despertat sobre comunicació política amb Donald Trump vetant l'accés de la CNN, de Politico i d'una altra cadena a la Casa Blanca dient que propaguen fake news. Què? Tartulia de corresponsals. Endavant.

Molt propi de Donald Trump, tot això, no? El que passa és que ara sembla que ha posat fil a l'agulla amb vetar. Abans eren insults en directe, sobretot si eren dones, els periodistes si eren dones, les insultava, les menys peleava, les menys tenia. Ara sembla que ja els ha vetat, no podran entrar. Jo recordo quan jo estava a Washington, que vaig estar en l'època que a Espanya hi havia Zapatero, just quan vaig anar cap allà, Zapatero acabava de retirar les tropes de l'Iraq, cosa que va fer enfadar moltíssim a. A George Bush, president dels Estats Units, i els espanyols no podíem entrar, els acreditats, els mitjans espanyols, no ens deixaven entrar a la Casa Blanca. No hi vam entrar mai. Fins que va arribar l'Obama no sabia jo com era la Casa Blanca. Per tant, se'ls hi fica alguna cosa al cap i no és nou, això.

Amb tots els respectes per Albert Elfa, una cosa és vetar Albert Elfa, l'altra la CNN.

Bueno, no vetava Albert Elfa, vetava a tots els espanyols. No sé si teníem el mateix pes que la CNN o no, entre tots, però.

És el missatge polític de Trump. És veritat que, parlant de comunicació política, els Estats Units sempre van per davant. Amb l'Obama ja anaven per davant, jo me'n recordo, amb les xarxes socials, com des de Brussel·les aquesta obsessió per fer seguidisme de com comunicava Obama i després Trump ha marcat la transformació de la comunicació política que ha vingut després, el seu primer mandat. S'inventa això dels fets alternatius, i ara ja estem en una època de realitat alternativa, perquè que tota la comunicació institucional de la Casa Blanca siguin vídeos d'ahir, això vol dir que ja no importa comunicar, ja no importa informar, ni tan sols. Ja no importa la veritat. Exacte, és només crear sensacions, això d'alimentar l'inconscient gairebé. I sobre l'acord aquest que ha anunciat Vesca. Com fa sempre Trump, fa anuncis, però després hem de saber què impliquen, perquè moltes vegades estan lluny de la realitat. És veritat que els Estats Units ja sempre havien tingut una relació de seguretat. A Groenlàndia van arribar a tenir fins a 17 bases militars que havien reduït a 3. Aquest acord podria ser perfectament recuperar allò que tenien, que això ho va oferir Dinamarca des del principi de les amenaces de Trump.

A més, aquesta Dinamarca també està donant una de fred i una de calent. Els acords de la primera ministra amb la Meloni pel tema d'immigració, primera ministra que és socialdemòcrata amb l'extrema dreta. Dinamarca també està jugant un paper una miqueta estrany, una miqueta de descol·locar.

Bé, és que amb el tema migratori Dinamarca ja és un dels països que té la legislació anti-immigració més dura d'Europa i amb governs socialdemòcrates, com bé dius, i són els que estan liderant, juntament ara amb Meloni, però també Alemanya s'hi ha apuntat, és la nova realitat europea des de fa temps, aquesta transformació que tu també l'has viscuda de com s'ha mogut el centre polític cap a la dreta cada vegada més radical en certes qüestions i sobretot en immigració.

La Carme Colomina ha publicat recentment Europa és un estat d'ànim, una càpsula sobre un continent, un projecte i les seves contradiccions. Avui que ens acompanya també amb l'Albert Elfa hi ha una dada que és bastant reveladora d'on som i cap on anem. L'any 1900 els europeus érem el 25% de la població mundial. Avui ja només representem el 6% del 6 al 25, en poc més d'un segle. I l'any 2060 haurem baixat el 4% de la població mundial. Això, entre altres coses, vol dir que Europa perd pes. I encara en perdrem més.

Sí, Europa és un continent que envelleix i que empetiteix, perquè no només perd població, sinó que a més allarga l'esperança de vida, molt per sobre de molts altres continents, i crec que quan Europa vol dir que vol ser un actor global, que és geopolítica, què vol dir això? I sobretot, quina capacitat d'influència tens quan representes un 4% de la població mundial? És veritat que encara és un actor econòmic de pes, però amb tot aquest debat migratori, clarament també té tot un component demogràfic, d'envelliment demogràfic d'Europa, que moltes vegades se separen els debats i des del meu punt de vista està totalment relacionat.

El que passa és que això suposo que també li deurà passar als Estats Units, això deurà passar a tot Occident, deurà baixar Occident i créixer la Xina, l'Índia, potser també fins i tot Rússia i tots els seus estats. Per tant, potser més que la pèrdua de població no sé si és equivalent a la pèrdua de poder també, perquè amb poca població pots ser molt poderós i amb molta població no ser-ho tant,

no sé No, no, estic d'acord el que passa és que mira, ahir teníem aquí abans d'ahir teníem aquí a Barcelona el Michael Ignatieff que és un polític canadenc que està a la Universitat Central Europea. I ell explicava les conseqüències d'aquesta política migratoria de Trump, del mur. I ell deia, clar, quan tu parles amb els estats que són frontera i que tenen el mur, et diuen, sí, ens sentim més segurs i estan contents amb el mur. Però quan tu mires la realitat, per exemple, del mercat laboral de la resta del país, aquestes polítiques tan agressives també estan tenint conseqüències econòmiques. Vull dir que. Per mi el debat migratori, tal com el plantegen aquests països, que senzillament es tracta de fortificar i res més, el que fas és crear-te unes altres vulnerabilitats que estan directament relacionades amb aquestes polítiques i que no sempre, per mi, es tracten conjuntament.

Amb el debat migratori i també amb l'extrema dreta, que és una cosa que no ha començat a casa nostra ni molt menys, No fa tants anys el que deia l'extrema dreta era marxar d'Europa. Abandonem Europa, el Brexit, que va acabar com va acabar, i potser se'n penedeixen alguns d'ells. Ara el que diu l'extrema dreta no és abandonem Europa, sinó fem-nos la nostra, no? La fem a la nostra manera. Controlem-la, no?

Sí, Marine Le Pen, quan es presentava les eleccions europees el 2014, deia anem a fer explotar Europa des de dins. I quan es va presentar les eleccions europees el 2019, deia anem a prendre el control d'Europa, perquè realment. Al final, Europa és una xarxa de seguretat molt potent. No és el mateix relacionar-te amb aquest món, sobretot ara de poders d'ús, representant a 400 milions d'habitants, o 350, o 460, que a 40 o a 80. I a sobre hi ha un pressupost, i tu amb aquells pressupostos apliques les polítiques que t'interessen. I hem vist clarament les conseqüències d'aquest gir de l'extrema dreta, perquè realment han aconseguit prendre el control de moltes polítiques europees han aconseguit tenir una influència molt gran en la política europea, no només a Brussel·les i a les institucions, als Estats membres, perquè al final les febleses democràtiques de Brussel·les el que reflecteixen són les febleses democràtiques dels seus Estats membres.

El que passa, si té alguna cosa una mica bona això, és que, com ha passat a Suècia, que quan l'extrema dreta toca una mica el poder, com passava fins ara, no estava en el govern de dretes de Suècia, però sí que li donava suport, quan toca poder es crema. I si es crema, doncs la deixen de votar, no? I si la deixen de votar, doncs perd poder. Ha resistit l'esquerra a Suècia, no? Sembla que sí, pels pèls. I l'extrema dreta ha perdut tres punts, crec, no? I és per això, perquè estava en coalició, sense estar dins del govern. Amb els partits de dreta, els quals havien assumit els seus postulats. Per tant, ja els assumia els demòcrates cristians o qui fossin, o els liberals, i amb ells no els hi quedava espai.

No només havien assumit els seus postulats, sinó que havien anunciat ja als conservadors que si guanyaven les eleccions voldrien que l'extrema dreta entrés al govern. Per tant, van acabar convertint aquestes eleccions una mica en un plebiscit sobre això,

també. Tu, Albert, vas arribar a Brussel·les l'any 2015. Això vol dir també Obama, no?, en aquell moment. Diries que aquella Europa que tu vas veure a través de Brussel·les sembla gaire la que tenim una dècada després, o el canvi era inimaginable, que el món anés cap aquí? Jo vaig viure.

Vaig estar dos anys a Brussel·les i vaig viure una època molt convulsa, entre altres coses, el Brexit, els atemptats terroristes i també l'arribada de refugiats sirians, no? Són tres coses que van convulsionar moltíssim la Unió Europea. Eren uns moments en què encara l'europeisme lideraven unes quantes senyores, sobretot Angela Merkel i altres molt poderosos, molt potents, que hi creien, que tenien discurs. Que pogués ser més bo o més dolent, que pogués acabar massacrant els grecs i el sud d'Europa o no, però bueno, era un discurs europeísta, al cap i a la fi, amb alguns presidents que apostaven per les dues marxes cap a una Europa unida, amb ser dir temes nacionalistes a favor d'Europa, etcètera, I ara tot això s'ha diluït. Jo recordo el Brexit, recordo el Nigel Farage, que era un. Encara corre, eh? Era un xixarelo, quan jo estava allà a Brussel·les, que es passejava per les redaccions, quan fèiem les cimeres, allà a veure si li posàvem el micro, si li volíem dir alguna cosa, amb un traje de quadros, una cosa horrorosa. I mira com ha acabat, no? I s'ha destruït, en part, el projecte europeu.

De fet, des d'allà és que va aconseguir que es convoqués el referèndum del Brexit sense tenir ni un sol seient a Uensbister, només amb l'altaveu que li proporcionava el Parlament Europeu. Com deia una vegada un alt funcionari del Parlament, deia, som l'única cambra que financia els partits polítics que la volen destruir.

Escolta'm, Carme, i tu que et dediques a formar també els líders europeus que ens governaran a través de l'escola de bruixes, escolta'm, cap a quins lideratges diries que anem, veient els perfils també que tens a l'aula? La gent amb qui s'emmiralla és amb el Mamdani a Nova York, amb el nou alcalde o com?

És una pregunta delicada, perquè tens de tot. A l'aula tens de tot. Per començar, hi ha gent que arriba abecada, moltes vegades pels seus governs, o sigui, tens gent molt potent, tens gent que ve també de tradicions acadèmiques molt diferents, que com a professor aquest és el repte, els francesos sempre esperen de tu molta teoria i els neerlandesos esperen molts exercicis pràctics i has d'intentar també acoplar-te. I després tens dos perfils, per mi, molt diferenciats. Tens gent que realment creu molt en això d'Europa, que té aquest esperit crític, i també tens una certa elite, que es creu que ja s'està formant per ocupar unes posicions de. De poder-te en el futur, i el que intentes és que el missatge arribi a tots, que tinguin una visió, des del meu punt de vista, molt més plural moltes vegades del que és, que entenguin que Europa és molt més complexa, però una mica és la bombolla de Brussel·les transportada entre estudiants, perquè Brussel·les també és aquesta bombolla, Alberto, que ja és has viscut, tens amics de tot arreu, tens molts nivells diferents de relacions, tens les ambaixades, tens els partits polítics, també tens periodistes que pel contacte amb les ambaixades es creuen que. El seu pes és un altre, no?

És una mica. És una situació. Jo lo de Brussel·les ho vaig trobar. Clar, jo venia de Washington, on allà havia hagut de fer de tot, absolutament, des de cultura, esports, successos, etcètera, molta política, molta economia, Jerusalem, ja no ho sé qual dir, revolucions, guerres, etcètera, i arribes a Brussel·les i està tot decidit, mil comunicats cada dia de les institucions que t'arriben amb un munt de periodistes que escudeixen amb el poder i que saben moltíssim de tot. Hosti, és aclaparador, eh? Quan arribes a Brussel·les i et trobes amb tot això, et quedes aclaparat.

Dos quarts de dotze del migdia, el suplement amb l'Albert Elfa i la Carme Colomina, aquesta primera tertúlia de corresponsals.

Ah, les amis, les potes o les followers, vous faites erreur, vous avez juste la

cote.

La primera vegada que vau veure el Manneken Pis també vau pensar que no n'hi havia per tant? El mal imaginava més gran. El mal imaginava més gran,

jo també, sí. Però bueno, després veus la sireneta de Copenhague, també és una mica. Fa 50 centímetres, veig.

Sí, és molt petit. No n'hi ha per tant, no? Realment, quan portes els que et venen a visitar i dius des d'allà, en aquell racó, veus aquell racó, mira en l'aire i el trobaràs.

Per la gastronomia no cal que pregunti, no? Vull dir que ens quedem amb la catalana, no? Això sí que la teva parella s'ha quedat. Sí. I els musclos amb patates, no?

A més, el drama del país és que els músculs, diguem, venen d'Holanda, perquè ells no tenen allò.

Una cosa molt curiosa són les crevets, que són les gambetes aquelles tan petitones, que les recullen allà, les pesquen allà a Bèlgica, les porten al Marroc perquè les pelin, perquè és un procés dificilíssim, perquè és com una ungla, i les tornen a Bèlgica per fer truites i per posar-les a tot arreu, les crevets famoses, petitonetes.

I les cols de brujeles. I les endivies.

Molt bé, doncs fins aquí la proposta gastronòmica. Després d'entrevistar el Ferran Adrià, ens conformem en poc. Carme Colomina, Albert Elfa, moltes, moltes gràcies. Bon viatge, Carme, fins aviat. I Europa és un estat d'ànim, un llibre que podreu desgranar alguns d'aquests conceptes que la Carme també ens ha explicat avui. Albert, ben aviat tornes, eh? Continuarem viatjant pel món. Fem una pausa i el mes nou de l'Arnau Vallvé és el Bateria de Manel, que presenta proposta musical en solitari.

El suplement, amb Roger Escapa.