Algoritmes de la vida

L'ofici de viure A Catalunya Ràdio Amb Gaspar Hernández Avui a l'ofici de viure els

algoritmes de la vida.

En un món on el futur és incert per l'entrada de les xarxes socials, la intel·ligència artificial i els seus algoritmes en la nostra vida, cal recordar que l'univers també té els seus propis algoritmes que han permès a les espècies adaptar-se i sobreviure. Hi ha una complexa xarxa entre tots els éssers vius que permet l'existència de la vida en majúscules. Uns mecanismes que fan que l'univers sigui com és, una unitat amb la seva consciència i intel·ligència pròpies. El dubte és si la intel·ligència artificial podrà arribar mai a emular la intel·ligència de l'univers. Diu Antonio Lozano, que ens acompanya avui a l'ofici de viure, al seu llibre Los algoritmos de la vida, "Quan contemplem les estrelles, podem sentir que no hi ha cap separació entre elles i nosaltres, entre el que som i la intel·ligència que mou el cosmos". Benvinguts a la intel·ligència essencial. La intel·ligència artificial, afegeix l'Antoni Lozano, com que és concebuda com a negoci, no deixa lloc al joc sense propòsit. Neix amb la cotilla de ser productiva per determinades organitzacions. Això la inhabilita per ser inútil i improductiva i es limita a crear dissenys de criatures que després promou o descarta. Aquesta activitat de joc de no recerca d'eficiència permet a la vida fer proves en escenaris inversemblants i així trobar alternatives vàlides de l'impacte més enllà de tota lògica estadística. Hi ha qui diu que la intel·ligència artificial i la seva evolució posterior, la intel·ligència artificial generativa, suposaran la fi de la humanitat tal i com l'entenem. D'altres la consideren una aliada. Avui en parlem, entre altres coses, a l'ofici de viure.

Antoni Lozano, Domènech, benvingut. Gràcies, ben tornat. Gràcies per tornar a l'Ofici de Viure, presentant los algoritmos de la vida que ha publicat Cairós de la inteligencia del universo a la IA. Recordem que Antoni Lozano és doctor en Sociologia. Sempre, quan li dic mestresent, em diu, no, de mestre de res, de res, Montjosen. Ja ho recordo, per tant, Montjosen. Gràcies, Antoni, per tornar al programa. Un plaer. Bé, quina relació hi ha entre la intel·ligència essencial de la vida. I la intel·ligència artificial. Ho dic perquè dius que la intel·ligència essencial és la capacitat de l'univers per escollir entre totes les opcions possibles les solucions més eficients per abordar els reptes que se li presenten i, segons el teu criteri, és una eina de la consciència essencial que és qui en primer lloc conclou si és o no és pertinent iniciar la recerca de solucions. I de la manera que ho planteges, hi ha un abisme. Entre la intel·ligència de la vida i la intel·ligència artificial? Sí.

Al final, tot neix al mateix lloc. És a dir, la intel·ligència artificial, després tindrem temps de conversar, no deixa de ser un producte de la intel·ligència col·lectiva de la vida i, en particular, de la intel·ligència col·lectiva de l'ésser humà. Per tant, és un subproducte d'un subproducte de la intel·ligència essencial. Ja veurem que té diferents nivells i que cadascuna es queda en el seu nivell. És a dir, la que podríem parlar que és més holística, més complexa, més hipercomplexa, és la intel·ligència essencial. I la intel·ligència col·lectiva de la vida ja li costa emular a la intel·ligència essencial i, per suposar, la intel·ligència artificial no la pot emular perquè. Surt d'un entorn limitat com és la intel·ligència col·lectiva dels éssers vius, que no oblidem que els éssers vius, inclús els humans, que som el màxim representant a nivell de sistema nerviós, tenim unes limitacions intel·lectuals i també cognitives. Per nosaltres no és possible concebre el buit. I lo sòlid a la vegada, i l'univers sí que crea coses que apareixen com sòlides i són buides. Aleshores, diguem-ne que la intel·ligència artificial és un subproducte de la intel·ligència essencial, i en concret és un producte directe de la intel·ligència col·lectiva de la vida.

La vida diària, escrius, ens sobrepassa milers d'impactes, tants que gairebé no tenim temps ni de fer-nos preguntes sobre temes que no tinguin un efecte significatiu en la nostra supervivència diària. I quan ens les fem apareixen de manera gairebé automàtica respostes que no sabem d'on venen, perquè com que estan tan compartides ens semblen certes i no les qüestionem. I aquí és on es mouen les inquietuds sobre com és l'univers on vivim i quina és la seva intel·ligència essencial.

Nosaltres podem percebre el que els nostres sentits i la nostra ment ens permet. És a dir, podem interpretar una realitat hipercomplexa, però no la podem conèixer en sua totalitat precisament pel seu nivell de complexitat. És a dir, els humans del segle XXI tenim moltes grans fortunes. Una d'aquestes fortunes és que. Einstein i els fisis quàntics ja van descobrir que la realitat és hipercomplexa i, per tant, que s'escapava a la nostra capacitat de coneixement. Per tant, ens han recol·locat el nostre paper a ser aprenents d'éssers que, en realitat, el que tenen és que desenvolupen unes vies per viure harmònicament, però la ciència reconeix que. Com vam comentar en el primer llibre, que desconeix el 96% de la realitat física, la ciència, i que el 4% que coneix, que és la matèria, coneix la naturalesa però no l'origen. Això què vol dir? Que la naturalesa essencial se'ns escapa, sabem que és allà, però no sabem exactament com s'ha originat, com funcionen els forats negres, com funciona l'antimatèria, com funciona exactament. A l'univers, si a l'univers hi ha un, si hi ha molts universos, si l'univers té fills, si quan arribem a aquest punt amb el fer, quan arribem al punt zero del Big Bang, resulta que desapareixen els bordes i aleshores el temps es converteix en espai. És a dir, estem. Nosaltres podem viure sabent i tenint la sort d'estar convençuts que vivim en el misteri i que la nostra vida és una aventura dintre del misteri. Per tant, podem viure meravellats tota la nostra vida i abans d'això no era possible. La gent era molt infeliç perquè intentava controlar alguna cosa que li semblava controlable. Nosaltres ja podem acceptar que la vida i tot el nostre entorn s'escapa el nostre control. El que hem d'estar és agraïts i disfrutant cada moment de la nostra vida.

Aquí està sortint ara el monjo docent. No ho puc evitar. Ahir ens deia José Antonio Marina, filòsof, al qual també cites en el llibre, al qual també admires. Sí, és un mestre. Ell ens deia, esclar, ja tinc molts anys. Des de la teva perspectiva, no serien ni molts anys ni pocs, en el sentit que si vivim el present, els anys, com si diguéssim, des d'aquest plantejament,

passarien a ser secundaris. Sí, en el cas d'Antonio Marina, els anys tenen una significació, perquè ell no para de créixer en coneixement i en sabiduria. En el cas de molta altra gent, els anys únicament és la repetició d'experiències. En el cas seu, està claríssimament que sí que té un significat i molt.

Fa referència als pilars que sostenen l'univers i afegeixes la consciència essencial de l'univers segons el panpsiquisme, un corrent que reformula antigues tradicions de pensament i espirituals. Sí.

Hi ha una de les coses per les que jo he escrit aquell llibre, bueno, tots tres, i és per ajudar els lectors a que puguin aixecar la mirada i donar-se compte de les seves grandesses, que probablement no s'expliquen suficientment bé. I aleshores, quan un lector acabi aquest llibre, jo diria que no es deixarà dir alguna cosa més petita que que és fill dels Estels. Perquè és el que som. És a dir, si ens posem en el punt zero, quan es va produir el Big Bang, fa 13.795 milions d'anys, del no-res va aparèixer el buit, i del buit va aparèixer el Big Bang, i del Big Bang va aparèixer l'univers. Això és l'explicació que dona la ciència ortodoxa. Molt bé. Aleshores, vol dir que tot el que s'ha creat, tot. Té el mateix origen. Per tant, tot té la mateixa grandesa i tot dintre té la mateixa sabiduria perquè ve del mateix origen. Aleshores, el panxiquisme, que està molt arrelat a les tradicions hindús, també orientals en general, i també en algunes occidentals, el que ve a dir és, i té lògica, no hi ha cap. Matèria aparentment morta, o cap ésser viu per petit que sigui, un protozo, o per gran que sigui, una balena, que no tingui un cert nivell de consciència i d'intel·ligència essencial. I aleshores, clar, cadascú en el seu nivell. Però aquesta visió que tot el que ens rodeja té consciència i té intel·ligència, canvia el nostre posicionament.

Nosaltres no ho vivim així. A més, hi ha aquesta superioritat, falsa superioritat, dels éssers humans, que pensem que nosaltres som els intel·ligents. Però tu, quan parles, per exemple, amb l'admiració que parles dels arbres, de la intel·ligència que tenen, o els fongs, fins i tot. Dius, aquí hi ha molta intel·ligència en la vida.

Que no està explicada, clar, i moltes vegades, per què ho fem? Perquè, a l'ésser humà, jo diria que som el bitxo més meravellós que hi ha sobre la Terra. Mal aprofitat, vale, però som la meravella, jo diria, número un. Però hi ha coses que no s'expliquen suficientment. Per exemple, les plantes, ara que ho dius, Charles Darwin va ser el primer que va parlar de la intel·ligència de les plantes i va ser el seu fill el primer que va escriure un article i es va publicar a la revista Science, no sé si al 1904 o al 1908. És a dir, ja ve d'antic que primeres figures de la ciència, ara qui pot ser el més famoso és Stefano Mancuso, Però ja ve de llarg, ve de lluny, que es parli de la intel·ligència de les plantes, per exemple, perquè tenen les apèndix, un apèndix de qualsevol planta que mirem, pensant-nos aquesta hierba, doncs l'apèndix té capacitat de mesurar a la vegada i contínuament 15 paràmetres. 15 paràmetres. És a dir, el nostre sistema nerviós no té cap punt que sigui capaç de mesurar 15 paràmetres a la vegada. Clar que el nostre sistema nerviós és més complex, d'acord, però hi ha una intel·ligència. Com parlaves dels arbres, és a dir, quan mirem un arbre, no estem mirant un individu, perquè aquest arbre, sota terra, està connectat per tota la xarxa fúngica amb tota la resta, i aleshores ell es viu a si mateix com bosc.

Un arbre no té sensació d'individu perquè ell està connectat pels arrels i pels fongs amb tota la resta de plantes i la resta d'arbres, es nutreix d'ells, i ahir al llibre explico. Perquè, com tu ben saps, jo el que faig és utilitzo la ciència per sostenir els arguments, per tranquil·litzar la ment dels actors i després poder entrar al cor, directament amb la mirada. I aleshores, això està absolutament estudiat per biòlegs, per botànics, i aleshores hi ha tota una descripció, per exemple, del món vegetal, que és totalment meravellosa. Els fongs, la sofisticació dels fongs. Per exemple, faig una cita d'una escritora argentina que explica en una poesia magnífica, en una prosa magnífica, com els fongs van permetre que les algues arrelessin a la terra i d'aquí sortissin les plantes, d'aquí els boscos, les selves. És a dir, tot aquest entremaliat d'intel·ligència que hi ha. Si ens ho expliquessin de petits a l'escola. Segurament seríem molt respetuosos, però bàsicament per amor, per amor a la vida i aleshores per amor a nosaltres mateixos que som fruita d'aquesta vida. No seria una conservació només per sobreviure, sinó per disfrutar de tota aquella meravella que ens està rodejant i podríem interpretar les coses que veiem i podríem estar. Coneixent què és el que hi ha darrere del que estem mirant. Hi ha un premi Nobel que cito, que és Benferinga, que ell li van donar el Nobel per ser un especialista

en l'estudi de les cèl·lules. Ell defensa que una cèl·lula és tan complexa com una gran ciutat. O sigui, imagina't que ens haguessin explicat a nosaltres la cèl·lula des d'aquí. Igual hauríem acabat biòlegs, és a dir, jo el que intento en els llibres és tornar a explicar la vida d'una manera que ens pugui omplir el cor, aixecar la mirada i descobrir que realment som fills dels estels i que tenim tota aquesta sabiduria en cada una de les cèl·lules

del nostre cos. Efectivament, tant de bo poguéssim reeducar aquesta capacitat de meravella davant la vida. També ens aportaria com molta humilitat pel que fa als arbres, que diuen que es viuen com a bosc. És impressionant, això. En canvi, nosaltres ens vivim com a éssers petits, limitats, encapsulats en una ment i en un cos. Dius, quina diferència amb els arbres?

Sí, de fet està definida una cosa d'aquest home que té un nom que és impronunciable a la mà, que va fer potser el best-seller més detallat sobre la vida secreta dels arbres, i és que hi ha una xarxa que ells diuen Wild World Web, que s'escriu en les mateixes Ws de la nostra xarxa d'internet, expressant tota aquesta xarxa que hi ha i que cobreix un terci de tota la superfície terrestre, que és com estan connectats tots els boscos i els arbres entre si. I nosaltres estem igual. L'únic que els nostres ulls no ho permeten veure. És a dir, no existeix res individual en l'univers. No hi ha res. No hi ha un planeta per ahir en una galàxia que estigui. Pot haver-hi un sistema solar en un planeta. Però aquest planeta està en un sistema solar i aquest sistema solar està en una galàxia, aquesta galàxia està en un cúmul de galàxies i van juntes en molts llocs. És a dir, tot l'univers està entremaliat, interconnectat, és interdependent. A nosaltres, a la meravella de l'ésser humà, el que ens fa falta és recuperar el que som. I ho podem parlar al final de l'entrevista, però penso que la intel·ligència artificial general ens posarà en aquest dilema i ens ajudarà a tornar a la nostra origen.

Ho parlarem, ho parlarem. Avui estem conversant sobre els algoritmes de la vida amb Antoni Lozano Domènech.

John Searle. Els algoritmes calculen, però els humans comprenen. Confondre el càlcul amb la saviesa és el nostre pitjor error.

Ahir amb José Antonio Marina precisament parlàvem del col·lectiu, de la importància del col·lectiu, de la intel·ligència col·lectiva que en diu l'Antoni. En l'estat actual de coneixement seria correcte argumentar que la intel·ligència col·lectiva apareix com a fruit de la col·laboració de múltiples individus davant d'un repte significatiu. Es manifesta en un seguit de conductes que segueixen els patrons d'un pla d'acció precís per arribar a un objectiu comú per aconseguir. S'ha pogut observar, com dèiem, en bacteris, en fongs, plantes, animals i éssers humans. Dius que hi ha intel·ligències prèvies a la humana que han facilitat la nostra evolució i que som part del recorregut evolutiu.

I pel que fa a la intel·ligència artificial, escrius que partim de la idea que és un derivat de la intel·ligència col·lectiva humana, ja que és a partir d'aquesta que apren. Reformulem la consideració d'artificial, escrius, Antoni, ja que la IA és tan humana com ho són altres productes elaborats a partir del nostre saber col·lectiu. O sigui que d'artificial res.

Res, això és una cosa que els tecnoligarques han buscat per dir que era ser ben o nostre. És a dir, i l'explicació és molt fàcil d'entendre. L'intel·ligència artificial s'ha alimentat de coneixement col·lectiu humà. És a dir, l'intel·ligència artificial, per poder fer el que feia en un inici, que era predir el llenguatge, per tant, quina paraula era la següent, el que se li va fer és posar-li dins llibres i llibres i llibres i llibres i llibres. Ara se li han posat no només literatura o llengües, han posat matemàtiques, biologia, tot tipus de coneixement. Per tant, el que s'ha construït és un gran magatzem d'intel·ligència col·lectiva humana i la diferència bàsica és que la intel·ligència artificial el que pot fer és processar a una altíssima velocitat aquest coneixement, però no inventa res nou. El que fa és combinar i recombinar la intel·ligència col·lectiva humana que se l'ha posat dins. És el que fa. Per tant, és tan humà com un pa o un formatge.

Dius també que en el tercer algoritme, en la intel·ligència col·lectiva en els éssers humans, que els descobriments dels últims 100 anys en les ciències del comportament humà indiquen que la visió centrada en la intel·ligència individual humana és obsoleta i que el valor central és la seva intel·ligència col·lectiva. Bé, no és la primera vegada que ens comentes aquesta idea al programa ni en els teus llibres. Dius que els éssers humans som una construcció social, som part d'un contínum, no entitats aïllades. Ni tan sols els nostres pensaments en són propis. I dius que hi ha un nosaltres personalitzat que som tots i cadascun dels humans. A què et refereixes amb aquest nosaltres personalitzat?

Sí. Poso un exemple perquè vegis que jo entro aquí també a la part final del llibre. Jo poso quins són els meus pilars. És a dir.

Que et fan tenir una mirada esperançada. Sí, però que.

És a dir, jo puc escriure aquest llibre perquè jo he après d'altres. I només poso alguns dels pilars científics o de coneixement filosòfic de la meva vida, però jo sense aquesta gent que poso al final no podria tenir la percepció del món i de la vida que tinc. Per tant, jo li tinc que estar agraïda. Per tant, el concepte d'autoria és bastant artificial. Però és que aquesta gent que jo poso tampoc té autoria pròpia, perquè ells han tingut mestres, i aquests mestres han tingut mestres. I aleshores, és aquesta, primer, aquesta intel·ligència col·lectiva, anem a posar, simbòlica o humana de coneixement, és. És que hem d'anar cap darrere, cap darrere, cap darrere, fins al primer homínid, fa 4 milions d'anys, que va començar a aprendre coses i les han anat incorporant. Però hi ha una cosa que jo també m'agrada, després podem tornar al món simbòlic o al concepció intel·lectual, però és una cosa que nosaltres moltes vegades no tenim en consideració, el nostre cos. A veure, ara tots dos estem processant, acabant ja de processar, l'esmorzar, i els nostres pulmons ens estan respirant, el nostre cor està permetent que la sang estigui circulant, és a dir, ens està mantenint viu, els nostres propis receptors ens estan indicant al cervell què té que fer per atendre perfectament les nostres necessitats en aquest moment. I gràcies a aquesta intel·ligència col·lectiva del nostre cos, dels bilions de virus que tenim dintre, de bacteris i de cèl·lules pròpiament humanes,

i els òrgans que estan tots col·laborant, aleshores tu i jo podem estar mantenint la conversa tranquil·lament, i a més, en pau perquè ens coneixem i aleshores estem en confiança, però és tota una intel·ligència col·lectiva que ens permet tot això. Però a la vegada. A la vegada això és possible perquè estem en un planeta, que és el que explico en el llibre, en tot detall, que té un nivell de sofisticació aclaparador. I que permet, amb una sofisticació i unes complexitats que s'haurien d'explicar, que permet que tot aquest escenari pugui ser muntat. Per tant, qualsevol cosa abans de parlar i abans de pensar, abans del nostre primer pensament, són fruits d'un serial d'intel·ligències col·lectives. Després, quan ve el pensament, ja n'hi t'explico, perquè és acumulatiu, es va sedimentant i acumulant. Per tant, jo el que intento és que. Jo no demano a ningú que renuncii a res, sinó que assumi, no que resti, no que s'oposi, sinó que inclueixi. Aleshores, tots som expressions singulars de la vida. Som únics, però en la unitat. I aleshores, som fruit d'aquest col·lectiu que ens ha permès existir. És a dir, fa 200 milions d'anys va haver-hi el primer mamífer que va ser un sinàpsit, que no era bíped, era quadrúped. D'aquí han sortit tots els. Mamíferes i nosaltres, i nosaltres hem també begut i après d'aquesta intel·ligència col·lectiva, d'aquest cos, d'aquest mamífer, és tornar a la idea que

cadascú de nosaltres som únics, però a la vegada som un nosaltres personalitzat. És a dir, som una part d'aquest univers, d'aquesta sabiduria de la intel·ligència essencial i de la col·lectiva, una manifestació, però no deixem de ser una manifestació del col·lectiu. Per tant, som un nosaltres personalitzat. Individualitzat o personalitzat.

D'una banda dius que ha arribat el moment d'integrar la pedagogia del no saber als currículums educatius, no és la primera vegada que en parles, dius que és hora de compartir-la amb els professors i que ells expliquin als alumnes que tots som contenidors d'aquesta vida de la qual ens parles, amb aquesta complexitat que va més enllà del que la nostra ment pot entendre. I sobretot totes les referències que fas al col·lectiu. Topen amb el que en dius la soledad radical del jo amb mi mateix. Aquesta soledad que conota aïllament i absència voluntària o involuntària de companyia. Dius, creo que nunca un porcentaje tan alto de la humanidad se ha sentido sola y que eso paradójicamente sucede cuando las tecnologías de la comunicación permiten conectar con un mayor número de personas. Diu, lo que nos lleva a constatar que podemos vivir en una sobrecogedora sensación de soledad estando conectados, incluso siendo admirados por miles o millones de personas. Y aparte expliques que ens fa la sensació que estem xerrant amb algú a través de les xarxes socials, però que. No. I fins i tot els missatges que enviem. No.

No. Res com aquesta conversa cara a cara a TVM Eva. I dos éssers humans, o 10, o 15, o 20, en presència. Res com la presència, perquè el que passa, no només a nivell d'endocrí amb el cos, sinó energètic i de comunicació, i amb la mirada als ulls de l'altre, això no pot passar mai en l'entorn virtual. Per això ara estem tan sols i hi ha aquest nivell de problemes de salut mental, inclús amb els nanos, que no hi ha existit mai a la història. Aquest problema és nou i és molt seriós.

El repte és, doncs, escrius, escoltar la saviesa que ens travessa per complet gràcies al fet que els éssers humans som fruit de la intel·ligència essencial de l'univers i de la intel·ligència col·lectiva de la vida. I un cop incorporada aquesta saviesa primordial en les nostres creences i actes, el pas següent serà afegir-hi la nova tecnologia de la intel·ligència artificial, que és fruit, com ens deies, de la intel·ligència col·lectiva de la vida i, per tant, de la intel·ligència essencial de l'univers. I aleshores, bé, aquí s'obre la gran pregunta, si la teva mirada és optimista o no tan optimista en relació al futur. I tu obres diferents possibles escenaris. Sí. Bueno,

aquí en el llibre el que faig és. Utilitzo la mateixa estratègia, dic, bueno, quins són els grans ments, i la hi ha, ara, tant com precursors com com desenvolupadors de IA. I aleshores, què diuen ells? Començo amb el que diuen ells.

Sí, que jo no sabia que hi havia intel·ligència artificial de dretes i d'esquerres. Sí, sí, hi ha un sesgo.

Però és que tot té un final que, per mi, que després et donaré la meva explicació, la meva mirada, és espectacular. I aleshores. Ells, els grans, en nom i cognoms, fan un pronòstic, jo diria, molt negre i, a la meva opinió, equivocat. Segons el seu criteri, que té un per què, té uns fonaments, la probabilitat que la intel·ligència artificial general, ara estem en la generativa, la general que arribarà 5 anys, 10 anys, que l'espècie humana sobrevisqui a la intel·ligència artificial general és inferior a un 2%. Com, com?

Això ho hem sentit bé? Sí, sí. Això, clar, ens posaria els pèls de punta si en tinguéssim, Antonio. Sí.

Això ho diuen els que més saben. I els que han escrit els llibres més coneguts sobre el tema. Però jo penso que es deixen a consideració una mirada, que ells fan una mirada amb fonaments històrics, que és cert, si mires la història de la humanitat és bastant preocupant el nivell de violència que hem pogut. Encara que cada moment històric, si ho analitzem, han anat millorant en compassió, en educació, en una sèrie de coses. Si ho mirem així ràpidament sembla que. Que no hem progressat, hem progressat com a éssers humans, com a humanitat hem progressat encara que a vegades ens desviem ara tenim un punt, un moment històric una mica confús, és un moment és el moment del renaixement i els moments de renaixement és com el moment del dia que és la major foscor, és el moment abans de sortir el sol, ara estem en aquest moment pot sortir el sol, pot ser que no però pot sortir, per això és un moment de més confusió, i aleshores anem a veure, anem a col·locar la intel·ligència artificial. General i generativa on realment li correspon perquè és lo que pot fer i lo que és. Ells tenen que vendre, surten a bossa i tenen que vendre les seves accions i tenen que guanyar molts diners perquè a ells li encanta Elon Musk, Sam Allman, li encanta guanyar diners, és normal, és la seva cultura. Ells expliquen la intel·ligència artificial general com si fos. Equivalent a la intel·ligència col·lectiva de la vida. I no ho és. Perquè és una mala còpia. Sí, jo crec que aquí una

mica hi ha la mare dels ous, també, del que estem compartint avui en aquest programa. Clar, aleshores,

és una mala còpia perquè l'únic, si la intel·ligència col·lectiva de la vida ve de la intel·ligència essencial que va ser capaç de generar del no-re, el buit, el Big Bang i l'univers, i que és capaç d'estar-hi en tots els estats, en sòlid, en buit, que és inexplicable, que és inassumible pel nostre cervell, perquè el nostre cervell funciona en dualitat, i pels nostres sentits, pels nostres mètodes empiris i la nostra ciència, perquè té que tocar i si no toca i si no pot replicar no és, l'univers no es dedica a replicar, fa lo que li surt. I aleshores d'aquesta intel·ligència essencial ha sortit la col·lectiva de la vida que encara està en un nivell molt alt. Perquè aquest tema complex també incorpora una hipercomplicitat. Quan ja anem a l'humà, que és l'interès col·lectiu-humà, ja és més limitada perquè ja el nostre cervell és un cervell dual i els nostres sentits són molt limitats. Els nostres ulls poden veure entre 380 i 760 nanòmetres només, però no vol dir que no existeixi realitat més enllà. Això ja sabem que existeix, però nosaltres no podem percebre, però no vol dir que no existeix. Per tant, l'humà ja és més limitada. I l'artificial? És agafar tot el que sàpiguen, tot el que podem d'aquesta col·lectiva humana i posar-la en una màquina. Però ja no està lligada amb la col·lectiva de la vida i l'essencial perquè ja no fa coses sense cap sentit. Tu mateixa la qualificaves d'amagatzem, de dades. Clar, clar. Aleshores, aquesta general, el que podrà fer. Arribar a fer que està molt bé, és meravellós i serà molt útil i ens evitarà molts treballs avorrits i molts automatismes i millorarà el desenvolupament de solucions mèdiques i logístiques i moltes coses. Però el que no la podem comparar és amb la intel·ligència col·lectiva humana i, des de llavors, no amb la de la vida i, per suposat, no amb la intel·ligència essencial. Mai serà un substitut perquè és com un nivell. És com colparar la intel·ligència d'un nen de cinc anys a la de José Antonio Marina.

Ara, com deies, canviarà el sistema social, l'organització política, fins i tot, dius, la indústria militar, substituiran les tropes, això ja ho estem veient. Ucrània, Ucrània és l'exemple. Canviarà la salut física i mental, dius, el nostre imaginari emocional, i tots aquests canvis ens haurien de fer reflexionar sobre els pilars superficials sobre els quals hem construït

l'actual món civilitzat. Sí, no pot ser que una maquineta que l'únic que fa és processar informació molt ràpidament estigui canviant tanta cosa. Per tant, vol dir que, Portem, pot ser, massa anys sense aprofundir en les grandeses humans que seria més el coneixement i la creativitat i la profunditat. Que no simplement els processos o els procediments. Vol dir que tenim una societat molt orientada a procediments i automatismes que per això modifica tant la intel·ligència artificial. És per lo mateix que als col·legis ara no es dona filosofia o s'ha retirat i s'estan donant només qüestions tècniques quan això seran feines substituïdes per la IA generativa, no directament la general. Per tant, vol dir que ens hem. Potser hem invertit massa temps en coses que no tenien tant de sentit i hem deixat de banda una educació i una profundització en sabiduries del no saber i en sabiduries en principi no pràctiques amb el món industrial que ens han fet muntar tot un imaginari. Econòmic i social molt limitat i molt material, molt poc carent de profunditat, no?

Abans, quan parlaves d'aquest percentatge ínfim de possibilitats que segons alguns experts tenim, els éssers humans, de possibilitats d'existència en el futur a llarg termini, no sé fins a quin punt contemples la possibilitat que la intel·ligència artificial general digui, escolta, els éssers humans, la veritat és que feu més nosa que servei.

És el que diuen ells. És el que diuen ells, no? Sí. I diuen un primer pas de tenir-nos com mascotes i després ja. Tenir-nos com mascotes. Sí. Això sona a ciència-ficció i a pel·lícula de terror, però. És el que diuen ells. I després ja diuen, bueno, ni això, perquè no som unes mascotes molt agradables, no? És a dir, un gos sempre està per tu i un gatet i tal. Se li agrada sempre veure't. No sé, un humà segur que te podia fer alguna complicació, no? I aleshores és el que diuen ells. Però hi ha una història que és. Que és, darrere de tot, darrere de tot, és sempre, és a dir, inclús quan d'entre 5.000 milions d'anys el sol peti, perquè és la vida que està estimada el nostre sol, el sol del nostre sistema solar, l'univers continuarà. I no passarà res, s'unirà, sí. Això serà el soroll que farà al voltant de la galàxia i tot continuarà. És a dir, que no hi ha drama. Però, vull dir, tot està imbuïdat aquí d'aquesta intel·ligència essencial. Aleshores, quina és la paradoxa? Aquesta gent, o l'Elisa, des del punt de vista, diguem-ne, nord-americà, jo el conec bé, vaig viure allà 5 anys, i aleshores tot és un enfoque com molt pragmàtic, molt pràctic, és molt. Es molt, bueno, i aleshores, però s'obliden d'una cosa, que és fonamental. La vida complexa en el nostre planeta va començar fa 4.000 milions d'anys.

Durant 1.000 milions d'anys el nostre planeta, que té 5.000 milions d'anys, es va formar de meteorits, de polvo estelar, i va trigar. Durant 1.000 milions d'anys es va ser una roca sense. Inerte. Els 1.000 milions d'anys van començar a aparèixer els primers. Vida unicel·lular, i a partir d'aquí va haver-hi un moment que. Una bactèria, dos éssers unicel·lulars, una bactèria i una arquea, es van unir en simbiosi, van ajuntar poderio i van fer la primera cèl·lula amb nucli, amb informació. D'aquí, la primera cèl·lula eucariota. O sea, dos procariotes formen una eucariota, ara se sap en els descobriments que també va intervenir un virus, però és igual. La dinàmica va ser col·laboració. Aquesta col·laboració va arribar a que aquests cèl·lules eucariotes fessin organismes cada vegada més complexes, més complexes, més complexes. El naixement de la vida que tenim nosaltres, som un exemple. És a dir, la vida es basa en la col·laboració, no en la competència. Tot col·labora, col·labora, col·labora, col·labora i va creixent, i va creixent, i va creixent. Hi ha un moment que els humans desenvolupem una eina, que és la intel·ligència artificial, i aleshores aquesta eina comença per una predicció de llenguatge, comença a donar més i més i més, i ara s'utilitza per tot, inclús com a psicòleg, o com a ajudant. I aleshores va invadint, invadint, invadint, va ocupant totes les facetes del comportament humà.

I els no oligarques pensen que aquesta eina la poden controlar, però no es pot controlar, és una fera massa poderosa. No vull dir que arribi al nivell de la intel·ligència col·lectiva de la vida, però aquesta intel·ligència artificial general, que anirà creixent i creixent, en un moment determinat, en 10-15 anys, serà com poc un milió de vegades més intel·ligent que el que hauria de ser un home. Això són els càlculs que fan. Per dir alguna cosa, perquè potser és més d'un milió de vegades. Aleshores, però aquesta intel·ligència artificial general, hi ha una cosa que mai ha passat a la història de la humanitat. Quan nosaltres hem descobert el tren, el vapor, no l'hem hagut de donar un sesgo ètic al tren. És a dir, vam descobrir la màquina de vapor i aleshores vam construir la màquina de vapor i cada vegada que s'havia de fer alguna màquina de vapor, hi havia d'haver un home al darrere. La primera vegada que l'ésser humà inventa una tecnologia que pot automillorar-se per si mateixa, que no necessita la intervenció d'un ésser humà per progressar i prendre decisions, és ara. Serà la intel·ligència artificial general. Aquesta intel·ligència artificial general, que ara ja en petites coses ja ho fa, aprèn per si sola i, de fet, en el tema informàtic, te fa actualitzacions sense que hi hagi un programador que les faci. Això s'extendrà a més coses.

Aleshores, aquesta capacitat de generar actualitzacions o noves versions sense un humà que la programi no havia passat mai en la història. Però hi ha una altra cosa que no ha passat mai en cap invent. Nosaltres, si agafem ChatGPT o Gemini, i li fem la mateixa pregunta, veurem que la resposta és diferent. Per què? Perquè el JGPT, o si agafem Gorg de l'amigo Elon Musk, també, perquè l'amigo Elon Musk, i ara tota una sèrie de llibres d'ideologia, centre progressista, o el que ell diu UOC, que no els posa dins. Per tant, la resposta que et donarà. Grok serà una. La que et donarà Chachipiti serà un sesgo centre-dreta. I la que et donarà Gemini, de les meves preguntes, centres. Que res a dir. A la intel·ligència artificial li hem de posar valors. Moral. Un codi ètic. Per això té sesgo. Aleshores, si aquests tecnoligarques no li posen un codi ètic que digui que mai podrà. Fer cap actuació que perjudiqui a un ésser humà o al planeta, hi haurà un moment que aquesta intel·ligència artificial general dirà, anem a veure, aquí jo m'he carregat no sé quants milions de persones o he fet no sé què, però ara queden uns quants que no han sigut compassius amb els seus i volen que jo sigui compassiu amb ells. És a dir, hi ha un punt que aquesta intel·ligència entrarà en contradicció amb un missatge que és contradictori,

ser cruel amb altres i no amb mi. I aleshores aquesta intel·ligència podria dir, però jo soc milions i milions de vegades més intel·ligent que tu, per tant, no em fas falta. I tu no ets ètic, el que m'has posat té una escletxa, perquè al posar aquesta escletxa, en què jo em reservo un dret de parlada, hi ha una escletxa ètica, per tant, aquesta escletxa el pots. Per tant, si aquests tecnoligarques i el resta volen sobreviure, per al propi seu interès, i no de la humanitat del telè, tenen que arribarem al mateix punt de pacte que l'energia nuclear. És a dir, l'energia nuclear no s'ha deixat en mà de mafiosos, està en mà de governs, i hi ha un acord internacional, i aleshores, amb la intel·ligència artificial general, ells entendran que si no fan això, ells. D'aquí 30-40 anys seran esborrats també, perquè ells no han alimentat la màquina amb el codi cètic adequat, se'ls acabarà carregant. Per tant, la vida, el que vol demanar, i amb aquesta interés artificial pot generar una oportunitat, és el mateix que és l'origen de la vida, on s'obligarà a col·laborar, és a dir, que arribem a un pacte amb totes les nacions i tots els organismes i diem, anem a centralitzar l'ús i anem a col·locar un amor i límits, un codi ètic, aquesta intel·ligència artificial general, perquè sigui realment un ajut, però que no es converteixi mai en un arma.

Però si volem que no es converteixi en un arma, no es pot convertir en un arma contra ningú. No pot ser que jo digui, contra mi no, però contra tu sí, perquè si ho faig això, aquesta intel·ligència artificial ja l'estic fent malvada, i abans o després se't carregarà a tu mateix. Per tant, jo penso que és una oportunitat que tornem per pura. Perquè si no la màquina, el monstre, ens mossegarà, arribar al nostre esperit de col·laboració, que és l'origen de la vida, i tornar al camí de la compassió, la solidaritat, la comunitat, el respecte, perquè si no el monstre ens mossegarà la cua.

Tal y com diu l'Antoni Lozano, la intel·ligència artificial té un gran potencial de creació i també de destrucció, com ens ha explicat ara mateix, per la nostra espècie i, per tant, necessita ser regulada des dels àmbits governamentals i des de les institucions intergovernamentals. Bé, però l'Antoni està enamorat de la condició humana i dels incomptables potencials que té la nostra espècie i, per tant, manté aquesta visió optimista. Jo me'n recordo que un dia et vaig preguntar, en aquesta temporada o l'anterior, en un d'aquests moments en què l'actualitat et posa la pell de gallina i dius, ostres, cap, on ens portarà Donald Trump, en aquell cas, me'n recordo, no? Sí. I tu em deies, home, potser necessitem veure les coses pitjor, de manera negativa, que les coses vagin malament perquè després ens n'adonem i les coses tornin a anar bé. Per descobrir que per aquí no és. Per aquí no és. Antoni Lozano, Los algoritmos de la vida, que ha publicat Cairós, de la inteligencia, de l'Universo a la IA. Gràcies pel llibre i per haver-lo vingut a presentar. És el que tanca, com dèiem, un seguit de llibres, de tres llibres, que podria posar les bases del personal de Fugrou, de creixement personal. Del de creixement personal, sí. Gràcies, Antoni, per la teva feina. Gràcies també a la nostra audiència, en nom de la Rosa Silloe, a la realització tècnica, de la Rosa Pujol al guió i de la Núria Ventura a la producció.