Anna Surinyach: "Si vius un genocidi, potser vols ensenyar el teu fill mort perquè el món reaccioni"

El suplement, amb Roger Escapa.

Tartuli de corresponsals del suplement, amb l'Albert Telfa, sempre acompanyat avui d'una fotoperiodista, editora gràfica, que no va voler continuar amb la tradició familiar de medicina, però que va acabar treballant per Mitges Sense Fronteres. Avui a la Tartuli de corresponsals, una dona que recentment ha retratat la crisi migratòria a Ceuta i que entén l'ofici d'explicar què passa al món a través de la fotografia. Ella és l'Anna Sorinyac. Bon dia, Bonora. Bon dia. Albert Alfaquetal, com estem? Hola, bon dia. El paraigua és sota el braç, per si de cas, tot i que a aquesta hora encara a Barcelona, qui ho hauria de dir que ha de ploure, eh? Dins d'una estona, no? Has dit al migdia. Aviat, aviat. Què tal, Anna, com estàs? Bé, jo he vingut amb moto, eh? Que esperi una mica. Fins les dues del migdia, sembla. L'Anna Sorinyà, que és fotoperiodista, és editora gràfica de la revista 5B Dobles, col·labora habitualment als solidaris amb la Mercè Folca en aquesta casa. Has tornat fa poc de seu, t'ha anat? Sí, 10 dies, un parell de setmanes. Ara ens explicaràs què hi vas veure abans, però com és que et va agafar aquesta falera pel periodisme i per les fotografies, tenint en compte que tu el traç original era acabar de metgessa, no? Medicina.

Sí, em va agafar una mica com a contraposició el que se m'imposava a casa, que era seguir la tradició i jo era la germana, soc la germana gran, i era com estudiaràs Medicina. No em desagradava, de fet he dubtat, com deies al principi, després vaig estar treballant per Metges Sense Fronteres i moltes vegades veia que la Medicina té un impacte directe i al periodisme a vegades costa més veure'l. Però va ser una mica com anar en contra dels meus pares i dir, doncs no vull fer medicina, què vull fer? Vull fer periodisme. Em vaig posar a la carrera una mica com aquesta carrera em permet viatjar, em permet conèixer el món, com jo la volia fer. I mica en mica aquest sentiment, que jo sempre dic que era un sentiment absolutament egoista, s'ha convertit en una responsabilitat de com explicar al món, molt plantejament de com fer arribar aquestes vulneracions de drets humans, aquestes històries que acostumo a retratar a la societat. I aquí m'he encallat.

Tu, Albert, si haguessis seguit la tradició familiar, l'herència haguessis estat pagès, segurament.

Sí, els meus pares eren pagesos, el que passa que la diferència amb l'Anna és que els meus pares no volien que jo continués la tradició familiar i per això van deixar de viure a Barcelona i aquí jo vaig acabar en el periodisme per una sèrie de casualitats. Jo vaig fer dret. Però després vaig entrar en una ràdio de barri d'aquestes per aixecar el barri, Horta, Guinardó i Font d'en Fargas, era Ràdio Ibiza, i allà vaig conèixer una noia que era molt intel·ligent i molt guapa i que anava a fer periodisme i que és la meva parella.

I fins avui, eh? I fins avui. Carai, doncs mira, una història d'amor també l'ofici de periodista en aquest cas. Escolta, mana, i tu t'havies arribat a formar amb Medicina una mica? O sigui, els teus pares t'obrien les portes de l'hospital, veies operacions.

No sé si es pot dir això aquí públicament jo crec que ja prescrit però sí, ja prescrit, ja està ja fa molts anys això però sí, alguna vegada m'havien portat a veure algunes operacions, tampoc és que insistissin moltíssim, és que es donava com per fet a mi era bon estudiant m'agradaven les ciències. I hi havia una contradicció també entre els meus pares, perquè la meva mare tenia molt clar que volia ella que jo estudiés Medicina, el meu pare no ho tenia tan clar. I de fet, jo quan em vaig matricular a la universitat, jo primer em vaig matricular a Medicina, però, bueno, ja no me'n recordo molt bé, però hi havia una data de tancament que em podies matricular, i ho vaig canviar a última hora, i no ho vaig dir a casa fins que ja no podia tornar-ho a canviar, per si a casa em feien tornar a canviar d'opinió. Ho vas canviar per periodisme?

Ho vaig canviar per periodisme, sí. Quin canvi, eh? Quina decepció dels pares en aquell moment, segurament. La meva mare, sí.

El meu pare, no. El meu pare em va dir, doncs em sembla molt bé. Sí, va ser una decisió que la meva mare la va desencaixar i el meu pare el va com animar, dir, ostres, la meva filla ha fet alguna cosa que no ens esperàvem.

Em sembla perfecte. Avui parlarem. I retratarem també la manera d'entendre el periodisme, els conflictes, les corresponsalies, a través de la imatge, perquè l'Albert, sobretot, ha treballat amb el periodisme audiovisual, i tu amb la foto, amb la fotografia, no? En quin moment vas veure que la manera d'explicar històries, la teva, seria a través d'una càmera de fotos?

Doncs molt aviat. De fet, jo quan vaig estudiar Periodisme a l'Autònoma, ja a primera carrera jo volia comunicar amb fotografia i és on jo em sentia còmoda. Em sentia que, per mi, i això ho segueixo pensant a dia d'avui, per mi la fotografia té un poder que altres disciplines amb costa que tinguin, tot i que no és un poder complès. Tu veus una imatge, evidentment no totes les imatges afecten de la mateixa manera la persona que les veu, però quan tu veus una imatge que et fa. Aturar i reflexionar, doncs crec que és un mitjà que t'atrapa moltíssim. De fet, si recordem imatges de grans esdeveniments o inclús ara de Ceuta, segurament a tothom li venen imatges al cap del que hem vist a Ceuta. I llavors té aquest poder. També és veritat que moltes vegades atribuïm a la fotografia això que una fotografia val més que mil paraules i que una fotografia pot canviar el món i per mi aquest poder no és tan real. Per mi les fotografies el que han de fer és. Generant preguntes, no tant anul·lar les paraules, perquè al final, si volem estar informats, doncs una imatge no ho aconsegueix. Per tant, una imatge no val més que mil paraules, per tu, Anna. Jo crec que hi ha imatges que et deixen sense paraules o que t'entren d'una manera, que fan que se't quedin dins, però crec que les imatges, i més les imatges enteses com imatges per narrar, per explicar la realitat, jo crec que el que han de fer és generar les preguntes necessàries per voler-te informar. No podem pretendre que una fotografia, veient una fotografia del que està passant a casa, no entens per què hi ha un genocidi ara a casa. Necessites estudiar, necessites llegir, i això no s'aconsegueix amb les fotografies. Però el que sí que poden ser portes a aquesta necessitat de voler comprendre el que estàs veient.

Jo crec que, a més, en aquest moment en què la imatge priva tant i en què ens arriben tantíssimes imatges i que moltes passen en bucles, tu has dit Gaza, el conflicte a Gaza ha acabat convertint-se en normal en els telenotícies, en els telediàries, etc. Estàs vacunat, no? Sí, i això és molt perillós. Aquestes imatges que ens arriben i que per comunes i per quotidianes ja les obvies gairebé, acabes obviant el conflicte també, acabes obviant el patiment d'aquella gent. Per tant, una imatge sí que val moltíssim, però quan és massa repetitiva, quan és massa bucle, quan és massa evident, massa presencial, acaba obviant-la.

Jo tinc gravat un dia a la Facultat de Periodisme de l'Autònoma amb el Xavier Giró, mític professor, molt recordat, que es va jubilar fa poc, que ens va fer un clàssic, que és posar-nos davant de tots la famosíssima fotografia del Kevin Carter amb el voltor i la nena morint de fam, i a veure què en pensàvem, què ens sorgiria tot allò. Suposo que aquesta fotografia també deu haver marcat una mica la manera com entens l'ofici, tu.

Sí, de fet, aquesta fotografia és un clar exemple que les fotografies necessiten context, perquè aquesta fotografia vista així, sense cap tipus de context, la fotografia en periodisme necessita un peu de foto, necessita un text que la contextualitzi, que la posi en el moment. D'aquella fotografia se'n van fer mil interpretacions, es va dir que el fotògraf no havia ajudat a la nena, que el voltor s'havia menjat a la nena, i això no era cert. I es va acabar suïcidant al cap de poc, crec. Sí, el que passa que també s'atribueix al suici del fotògraf. Exclusivament aquella fotografia i aquest fotògraf portava la majoria. Una motxilla més gran. Portava motxilles molt grans i és veritat que l'impacte d'una imatge on se'l. Se'l va jutjar tant, doncs va acabar de rematar a Kevin Carter. Però aquesta imatge, precisament, que servia per denunciar desnutrició, abandonament, i que es va dir que la nena estava sola i que el voltor se l'havia menjat, aquesta nena estava en un centre nutricional, si obries el camp, si obries, tiraves tres passes enrere, veies que aquella nena no estava abandonada al mig del camp i que el fotògraf va esperar que el voltor se la mengés. Com es va dir, no? Llavors, això també és un dels riscos de la fotografia, que la fotografia mal entesa o mal utilitzada és molt fàcilment manipulable, per tant.

Ja no et parlo amb la intel·ligència artificial, ara. De totes maneres hi ha l'efecte brutal de la fotografia, com el nen aquell, el sirià a la platja mort, no? Arrel d'aquella fotografia es van succeir un munt de decisions polítiques, fins i tot. L'Unió Europea es va sensibilitzar una mica més per obrir fronteres, etc. I jo crec que sí, que l'impacte de les fotografies, de la foto, de la imatge, és brutal en la societat.

De fet, la fotografia de l'ailant, hi ha molts estudis arrel de què va generar la fotografia de l'ailant, i és veritat que va generar durant els 15 següents mesos una reacció molt de solidaritat envers l'esmorzar al Mediterrani, però d'ailants. N'hi ha hagut moltíssims més i ara aquests aïllants no són notícia, al contrari. Llavors, les fotografies, parlàvem abans de Gaza, també el que passa amb les fotografies és que denuncien crims de guerra moltes vegades, per tant és imprescindible fer aquestes imatges, però estic molt d'acord. Amb la reflexió que es feia de Gaza, per exemple, que és com una mateixa imatge repetida fins a la societat. Nens morts a Gaza repetits durant tres anys de les nostres pantalles potser no són la manera amb la que hem d'explicar només Gaza, perquè si veiem les societats d'una determinada manera, com hem acostumat a veure la societat gasatí, El que passa és que queden absolutament deshumanitzades i ho normalitzem. Llavors, també és un repte del fotoperiodista, i no només del fotoperiodista, de qualsevol periodista que intenta explicar aquestes realitats, buscar altres maneres d'explicar situacions que haurien de remoure'ns i portar-nos als carrers.

Què tens en compte, tu, a l'hora de treure la càmera en una zona de conflicte i decidir fer una foto? I tu, Albert, també amb la càmera de vídeo? Sí.

És que és múltiple i depèn de moltíssimes situacions, però per exemple jo fent referència a això, quan vaig estar a Ucraïna vam arribar a Butxa, que és aquesta ciutat que es va convertir en símbol perquè va ser la primera ciutat que van desocupar dels russos al costat de Kiev, de la capital d'Ucraïna. Vam arribar allà i estava ple de cadaves als carrers. Vaig veure una de les imatges més dures que he vist durant els meus anys, que és un pare desenterrant el seu fill del jardí de casa seva perquè li fessin una autòpsia per denunciar com l'havien matat. Llavors, aquestes imatges, per mi, estan denunciant crims de guerra i són imprescindibles fer-les, no? El que passa que, per exemple, en el cas de Butxa vam tenir un dilema a la revista amb una fotografia, jo estava treballant allà també amb els antipalacios, on hi havia un home que estava mort, l'havien executat perquè tenia els braços lligats a l'esquena, però portava un tatuatge on fàcilment la seva família el podia identificar. Llavors vam tenir el dilema de publicar-la o no, perquè estem denunciant un crim de guerra que no s'havia vist en aquell moment, però sabem que potser amb aquesta imatge la família el pot identificar. Al final la vam publicar, I la història va acabar bé perquè vam estar molts dies a Butxa i un dels enterros on vam estar era l'enterro d'aquest senyor al qual havien executat i vam conèixer la seva família i la família efectivament ens va dir que gràcies a la fotografia havien pogut. Però clar, això a vegades et juga en contra. Llavors, hi ha moltíssimes coses. Moltes vegades es diu, no, jo no faria una fotografia. En una situació on no m'agradaria que fotografiessin a un familiar meu. Jo amb aquesta premissa tampoc estic gaire d'acord perquè jo he estat en situacions, en conflictes o al Mediterrani a les Pasteres, on he fotografiat situacions on la gent estava absolutament tranquil·la i còmoda que jo fotografiés i no tinc clar si m'agradaria que fotografiessin a un familiar meu així. Però quan estàs en una situació límit. A Gaza, novament, els fotògrafs, o sigui, qui ens està explicant Gaza són els fotògrafs locals, i no hem vist imatges més dures d'un conflicte que de Gaza i Síria, també els fotògrafs locals. Llavors, a tu t'agradaria que un familiar teu estigués així? Home, potser si estiguessin patint un genocidi, potser sí que t'agradaria mostrar el teu fill mort al món perquè el món despertés, no? Per mi el límit és intentar que el que estàs fent no incomodi a les persones que tens davant la càmera.

Jo m'he trobat a casa precisament amb això, en les guerres, que recordo una vegada que vam anar a cobrir una informació, a fer un reportatge amb una família, com passava la nit, en el garatge de casa seva, a casa no hi ha refugis, hi ha massificació, les famílies són molt grans, i han de refugiar-se o han de col·locar-se allà on poden per intentar que les bombes no els arriben, que els acaben arribant, eh? Doncs vam fer un reportatge sobre aquesta família, que era una família nombrosa, i l'endemà al matí vam tornar per a veure com havíem passat la nit, i acabar de rodar i col·locar aquest vídeo al Telenotícies Migdia. Doncs, com havíem passat la nit, havia caigut una bomba i havien matat, havien mort tota la família menys el pare i el fill gran. Llavors, en arribar a nosaltres, primer, és dolorosíssim trobar-te en aquesta situació i sobretot quan coneixes la gent. El pare ens ensenyava els cadàvers de la seva família morta i volia que ho ensenyéssim. I jo al càmera li vaig dir que ho gravés perquè el pare ho volia, no? I després volia que l'entrevistéssim i el vam entrevistar i va ser com un alliberament una mica per ell, no? D' tota la ràbia que portava a dintre. El que passa que després això no ho vam emetre. També depèn una mica del mitjà. A TV3 no era una norma d'estil, però se suposava que.

Ara fem servir a vegades aquesta crossa de. Els advertim que aquestes imatges poden ferir sensibilitats. Exacte. Abans aquestes imatges

ja no se metien, ja no, no sé, hi havia com una norma no escrita de que cadàvers i aquesta violència tan bèstia, doncs que no s'ensenyés.

Clar, però això és. Aquesta sobreprotecció a l'espectador vers un món que és en el que vivim, ens agradi o no, és el món en què vivim, jo estic molt d'acord que no podem només informar d'aquests contextos amb aquest tipus d'imatges, però no soc gens partidària de la premissa que no es pot ensenyar res d'això perquè fareix la sensibilitat de l'espectador. Evidentment, si hi ha una família que li has fet seguiment, que el pare de la família t'està dient. Que vol mostrar això, jo, a la revista, per exemple, és perfecte, ho ensenyem, perquè el món és això, també. O sigui, això passa.

El que passa és que en aquell moment hi havia el component de. Absolutament horrorós com havien quedat els cadàvers era una cosa molt difícil d'ensenyar perquè estaven destrossats absolutament una altra cosa és morts que són els que una mica et justifiquen la denúncia que allà ja estava en un genocidi ja estava en una guerra injusta estan massacrant la gent però quan és tan dur.

Sí, quan és massa evident, però, per exemple, no pot passar el que va passar aquí durant la pandèmia, que és que hi havia no sé quants morts al dia i el que estàvem fent, jo inclosa, era informar amb carrers buits i gent aplaudint als balcons, perquè és que llavors sortien els discursos d'ens estan mentint, és que s'estan morint la gent als hospitals. I s'ha de mostrar, evidentment, per això ens formen els periodistes també, que és per mostrar-ho amb la màxima sensibilitat, sense entrar a cadàvers explícits, però clar que s'han d'ensenyar els morts.

Cinq minuts per arribar a dos quarts de dotze, som al Suplement, som a Catalunya Ràdio, amb l'Albert Telfa, avui conversant en aquesta tertúlia de corresponsals, amb l'Anna Sorinyac, fotoperiodista, editora gràfica de la revista 5B Dobles. Escolta, Anna, acabes de tornar de Ceuta, què has vist, què t'has trobat?

Sí, he tornat ara, era la tercera vegada que hi anava des del 30 de juliol, i el que m'he anat trobant a Ceuta, evidentment, l'anàlisi de què ha passat per què ha passat és molt complex, però la realitat al terreny, que és el que jo puc explicar directament, és que a l'inici eren desbordats, havien entrat 80.000 persones, evidentment és molt difícil gestionar en un lloc com Ceuta l'entrada de 80.000 persones. Llavors s'entenia que estigués passant tot el caos que va haver-hi a l'inici, però després hi he tornat durant els dos mesos següents i he vist absolutament una situació d'abandonament, sobretot a la gent, a les poblacions més vulnerables. No pot ser que ara, dos mesos després, segueixin dones al carrer, vivint en situació de carrer, dones que acaben de donar llum, que han anat a donar llum a l'hospital, però que les treuen de l'hospital i les fan tornar als camps, menors, el tema dels menors és un tema molt complex, però que és un problema molt gros a Ceuta ara mateix, perquè hi ha 2.000 menors que molts, dos mesos després, seguien estant sense cap lloc on allotjar-se, seguien amb situació de carrer, no? I no només això, sinó que s'ha denunciat per part d'Amnistia Internacional, ho hem publicat nosaltres, ho ha publicat el diario.es, amb la Gabriela Sánchez, que ha fet una gran feina, de com aquests menors estan patint violència per part dels militars que estan a Ceuta.

I hem anat sentint també aquests àudios que explicaves i que publicava el diario.es. Amb la visita dels Reis, no han intentat camuflar algunes de les situacions que es vivien aquests dies allà?

Clar, jo no hi he tornat després de les visites del Reis, però sí que s'ha vist que. Ho han netejat tot molt.

Ho han netejat tot molt ràpid. Han tret platja a trampolí,

han ficat la gent en camps I aquests menors, per exemple,

que els han tret de cara a dormir a la platja durant aquests mesos, on dormen ara?

Hi ha alguns que han tingut places especials en centres de menors. És veritat que, evidentment, 2.000 menors a Ceuta no és tan fàcil de tenir places especials, però no se'ls havia habilitat un camp perquè aquests menors estiguessin sols, protegits. I amb l'afegit, a més, que, clar, s'estan obrint centres i ja ens estan arribant testimonis de molta violència dins aquests centres per part de treballadors. Llavors, a Ceuta. Jo he vist moltíssimes vulneracions de drets humans i, evidentment, una població de Ceuta que està molt cansada de la situació que se'ls està fent viure. Però no hem de deixar de banda el que està passant amb menors dones i nens.

I l'utilització per part dels polítics d'una banda i de l'altra, el mal govern, la mala organització del govern espanyol, la manipulació del govern de Ceuta. Han estat la carnava de tots els polítics, tots aquests nois i noies. I la gent que està patint, els que queden encara allà, que crec que dels 80.000 van marxar 70.000, van tornar, i que molts d'aquests joves ja han vingut, els han enviat a la península, alguns d'ells, vaja.

No, no estan enviant, només han enviat 5 noies a Navarra. Però de moment segueixen allà perquè, de fet, el ministre estava, Ángel Torres, que és el cap del comandament únic allà a Ceuta, estava dient que estan intentant fer un acord amb Marroc per repatriar els joves, però Marroc no els accepta. Llavors, a veure què passa. I no oblidem que ha hagut almenys 145 morts, els quals el primer acte institucional que s'ha fet ha sigut per part dels reis d'Espanya, però ningú més ha fet un acte institucional amb tots aquests morts que han mort creuant.

És el retrat de l'Anna Soriñac, fotoperiodista, editora gràfica de la revista 5W, avui amb l'Albert Elfa, per parlar de l'ofici i també per retratar una mica el que s'ha topat a Ceuta. Gràcies a tots dos que tingueu bon cap de setmana i gaudiu d'aquesta estoneta de sol que queda. No serà gaire, però. Escorrem-se amb la moto, Anna. Ve de gust anar a fer un vermut, escolta'm. Però a les dues això fa la pinta que ha canviat, perquè també al barcelonès les alertes s'han activat. Gràcies a tots dos. Pràcticament dos quarts de dotze, ara tornem.

El suplement. Ràdio amb esperit de cap de setmana. Amb Roger Escapa.