"Buscando a Emily": coneix una noia, perd un número del seu telèfon i decideix trobar-la com sigui

La finestra indiscreta. El programa per estar al dia de les estrenes de pel·lícules i sèries perquè no et perdis res del que val la pena. Tots els divendres a mitjanit a Catalunya Ràdio.

Es tracta de la història d'un noi que una nit de festa es creua amb una noia, amb qui té una química instantània, ella ha de marxar, ella li dona el seu telèfon perquè la truqui, però quan l'endemà decideix ell trucar-la, descobreix que el telèfon li falta un número. Y el noi, en comptes de pensar que ha tingut mala sort i, bueno, deixar-ho estar, que no passa re, decideix buscar desesperadament pistes per localitzar-la. La película té el títol, molt descriptiu, de Buscando a Emily. ¿Qué sabes de esta chica? Quiero decir, simplemente encontrar a alguien más. ¿Pero por qué? ¿Por qué no queremos encontrar a alguien más? ¿Qué pasa si intentamos? Clar, així buscant, buscant, perquè sap que la noia es diu Emily, troba una altra Emily, que és una estudiant de psicologia que l'ajudarà a trobar l'Emily que ell sí que busca. Ella té una visió de l'amor molt diferent de la d'ell, perquè ell és un romàntic que no té remei, però ja sabem com acabarà això, no?

Exacte, diria que és una d'aquestes comedies romàntiques que saps exactament tot el que passarà, però que és el que vols que passi, i el que quan passa et fa aquest escalforet al cor, que és el que necessites quan veus aquestes pel·lícules. Fa aquesta cosa, una mena de gincama de l'amor, buscant aquestes pistes d'aquesta noia perduda, mentre contraposa dos personatges que cadascun té una visió de l'amor molt diferent, el noi romàntic que busca aquesta noia perduda, que ha de ser el seu amor, perquè els hi ha anat tan bé aquesta primera nit, mentre que l'altre és un estudiant de psicologia que secretament vol demostrar que ja no se'n refia gaire d'aquesta idea de l'amor romàntic. Llavors, doncs aquí ja podeu imaginar.

Tenim el romàntic i la cínica, no? Una mica, o la escèptica, no sé.

Sí, jo crec que el més xulo d'aquesta pel·lícula és com l'autoconsciència del propi gènere, no? És una pel·lícula que tot i ser la típica comèdia romàntica que hem vist mil vegades i que sabem com acabaran aquests dos personatges com antagònics, com acabaran enamorant-se, és com actualitzar tots els temes en relació a l'amor romàntic i tota la toxicitat que amaga realment l'amor romàntic després de les pel·lícules. Jo com a víctima d'això, que he sigut una persona que. Veia les comedies romàntiques i pensava en tots els gestos heroics que faria per conquistar la persona que m'agrada. Crec que és molt xulo i molt adequat el que proposa aquesta pel·lícula. Em sembla molt intel·ligent, agafar aquest enamorat de l'amor, que és el noi, aquesta cínica, i fer que reflexioni sobre què és realment estimar.

Sí, perquè hi ha uns quants moments de tibentó, perquè ell segueix aquest patró que mencionava el Joan d'anem a fer actes d'heroïcitat i ella, en canvi, hi ha moments que li deixa com a entreveor de dir que potser això que estàs fent, més que ser heroic, és una altra cosa bastant més lletja.

Clar, i per mi fa això, que s'hi juga una mica, s'enriu, i també planteja de totes aquestes pelis que hem vist en altres èpoques, ara funcionarien igual, o en aquesta era de xarxes socials on podem trobar a tothom, on podem connectar 24 hores, facilita l'argument d'una comedia romàntica o l'enreda encara més. Llavors va incorporant totes aquestes coses contemporànies, la idea de xarxes socials com TikTok, de trobar, estalquejar, buscar algú a Instagram o fins i tot. Convertir-se en un fenomen viral, no? A través d'aquests grans gestos que abans potser només quedaven entre els dos enamorats, ara pot ser un fenomen de xarxes.

Clar, ella aprèn com a veure l'altra persona, no? Vam entendre que l'amor és una cosa de dos i ella el que aprèn és com a també estimar-se a si mateixa, ser honesta. I tot això que diem de l'actualització, no només és una idea de guió, sinó també com molt dels conceptes que utilitzen, per exemple, conceptes com cringe, com Manic Fixie Dream Girl, com que realment incorpora molt bé el que és l'actualitat o el tema de la cancel·lació, per exemple, com que són tot de temes que van apareixent a la pel·lícula i que fins ara potser no havíem vist encara representats en les comedies romàntiques.

Sí, i al final que se'l qüestioni a ell també és interessant des de la perspectiva actual, eh? És a dir, el fet que a ell hi hagi un moment que se li digui, escolta, és que potser la noia, i el número és incomplet, però potser és incomplet expressament. És a dir, que ja estàs posant tu aquí una il·lusió que es va oblidar d'un número, però és que potser és incomplet i potser no vol que la que la trobis, i tu estàs fent un gran esforç per trobar-la, no? Aleshores. Sí, jo aquí. Una mica obsession. Sí, bueno, clar,

clar, la versió comèdia, no? Sí, que fa comèdia. Hi ha una mena de sàtira o paròdia, no?, d'aquests grups feministes de la universitat, que jo en un punt de la peli vaig trobar una mica massa insistent, però que sí que li dona aquest repunt còmic, no?, perquè en realitat el protagonista no és ben bé conscient del tot, no va fent, va com topant-se, no?, va xocant amb els altres personatges, amb ell mateix, amb la idea de l'amor, i és xulo veure com va evolucionant.

Sí, sí que està una mica descompensada, com que per això jo crec que el tema de la paròdia de les manifestacions feministes potser queda com massa exagerada, i jo crec que és una pel·lícula més romàntica que còmica, o sigui, sento que tota la peripècia de la búsqueda de l'Emily. En molts moments no acaba de ser tampoc tan impressionant o tan interessant però que malgrat tot té el que tota comèdia romàntica ha de tenir que és molt carisma, molta química entre els dos personatges i també a mi és de les coses que moltes coses que m'agraden del cinema però sempre com aquests moments. On el personatge s'adona que està enamorat, que s'adona que realment s'està enamorant de l'altra persona, com aquest tipus d'escenes, i aquí hi ha una escena on ell està cantant en un podcast i ella està veient el noi cantant, que em sembla una delícia. Jo vaig plorar molt en Finding Emily.

Clar, és que al final, o sigui, hi ha aquesta idea com de posar en dubte, en certa manera, algunes coses de la comedia romàtica clàssica, o alguna manera d'entendre l'enamorament, fins i tot, perquè al final hi ha un duel entre dos personatges, no? El romanticisme, diguéssim, clàssic, i l'altre que posa una mica de dubtes en tot plegat, però alhora la pel·lícula no deixa de, al final, escriure's. No a la idea del romanticisme clàssic, perquè el funcionament de la pel·lícula al final acaba anant cap a on tu vols que vagi. Jo crec que això és el que és interessant de la pel·lícula, el fet que no està entregant la història que hem vist tantes vegades romàntica de forma clara, sinó l'està entregant a un públic que. Diu dubtar sobre aquest romanticisme però en el fons vol creure en el romanticisme no sé si m'explico jo ja no crec en això, en la teoria però en la pràctica és el que vull i jo crec que aquesta pel·lícula respon exactament a això.

Sí, és de fet de la directora Alicia MacDonald, que també va dirigir Too Much, la sèrie d'Helena Dunham que vam veure l'any passat, crec, i que em va fer gràcia veure com un patró, no igual, però també aquesta idea de personatges contraposats, només el protagonista de Finding Emily també fa música, és un noi que representa aquesta escena de l'indi alternatiu, sembla el tercer oasis tret de. Que ha vingut amb una màquina. Sí que sembla. Sí, i el seu germà, té un germà que surt i també, semblen els dos. Sembla que surtin dos asis. Sí, fa molta gràcia, però no, la peli també incorpora aquests moments musicals, a més de la guitarra que deies, com van a concerts en directe, que també t'empalaga, bueno, empalaga no, però et fa entrar bastant en aquest núvol de l'enamorament postadolescent, que gairebé et fa enamorar-te amb ells de tot. Clar, al final ell,

a diferència del Joan, que ha adquirit tota aquesta idea del romanticisme a través de les pel·lícules. Tampoc em va molt bé, eh? No, però clarament aquest personatge l'ha adquirit a través de la música. En això em fa pensar en alta fidelitat, per exemple, no? I al final és un personatge que, com deies tu Joan abans, està enamorat de l'idea de l'amor, que és una idea de l'amor que li prové de la cultura pop.

100%, sí. Jo també penso que a mi em va pensar també en. En tota l'escena musical anglesa actual, com de Fountains DC, per exemple, aquest tipus de grups que són com una mica de noi com revisionat, però que encara està com té el cor trencat constantment i que ens ho fa saber amb les seves lletres, com estèticament també penso que em ressonava bastant això. I a mi també em va agradar que és una pel·lícula que. Té idees molt xules de posar en escena. Hi ha una escena que m'agrada molt, que és quan el protagonista envia un mail a 300 Emilys, a totes les Emilys de la universitat, per trobar-la, perquè no sap qui és. I clar, aquestes noies se senten superinveïdes i li responen. Una mica, sí. I la forma de mostrar-ho, que té la directora, és com el noi, completament en pànic, no?, angoixat, amb l'ordinador, llegint aquests mails de resposta, i a la casa se li omple de tot d'Emilis, molt enfadades, llegint el mail, no? I trobo que és una idea, és com que no. No es conforme en ser com una història, que no hi hagi com metàfores, visuals, sinó que em va fer pensar que realment són pelis que no tenen massa a veure, però sí que em va fer pensar en Olviete de mi, del Michel Gondry, com que de fet hi ha una escena que és idèntica a la pel·lícula, però com que són pel·lícules que parlen de l'amor d'una forma que soca amb el que dèiem, com que té molt conscient els seus referents i els intenta com transformar o com invocar d'una altra manera.

Sí, de fet, té troballes, la pel·lícula, i jo dic que, de fet, seria bastant fàcil menys tenir-la per aquests patrons que dèiem de la comedia romàntica, perquè són molt reconeixibles, però alhora tampoc no hi ha tantes comedies romàntiques així. És a dir, comedies romàntiques que siguin romàntiques però no ensucrades, que siguin ingènues però intel·ligents, i amb un aparell central que funcioni, no n'hi ha tantes.

No, no, et queden aquelles que van trair cada any Netflix, que cada any en fa una amb la Lindsay Lohan, que són horroroses. Sí, és difícil, jo crec que el mateix fet de fer aquesta pel·lícula també és una mena de declaració sobre l'amor o sobre les ganes que com a espectadors. Seguim tenint ganes de veure i potser estem explicant la mateixa història o les mateixes situacions però també hi ha algo xulo per mi que fins i tot encara que hi hagi les xarxes socials encara que hem de pensar noves maneres de representar com connectem o com no que hi ha una cosa essencial que no canvia.

Doncs buscant-ho a Emily, que ha arribat avui a les sales de cinema i que és una proposta molt cuca.