Camí de Sant Jaume:"Alguns hi lliguen, d'altres s'hi divorcien, i d'altres intenten perdonar-se" (1)

Heu fet el camí de Sant Jaume alguna vegada? O coneixeu algú que l'hagi fet? Us sembla que és una prova física extrema o una prova mental? Què s'hi busca fent el Camí de Sant Jaume? S'hi busca companyia o soledat? Què té el Camí de Sant Jaume perquè alguna gent que s'hi enganxi i el faci un any i un altre? És la devoció religiosa? És l'espiritualitat? La introspecció? Pelegrins i no creients hi troben pau? Fer el camí de Sant Jaume als anys 90 li va canviar la vida a la Conxita quan amb 29 anys li semblava que tenia una vida plena i va anar com a turista. La Conxita l'ha fet quatre vegades i ha vist de tot. N'ha parlat amb la nostra companya Gedit Perpinyà de la conversa. N'hem fet dos capítols i aquest és el primer, per tant la setmana que ve podreu escoltar el segon.

A l'associació dels Amics del Camí de Sant Jaume de Sabadell els explico que busco algú que hagi fet el camí, o tot o un tros, o una vegada o diverses vegades, i que allò hagi estat la seva illa de pau. I em diuen de seguida, doncs, hi ha una dona a qui fer el camí li ha canviat la vida. I dic, caram, això sí que no m'ho esperava.

This is the first step to a new part of my life.

Aquesta dona és la Conchita, té 56 anys, és veïna de Liege, a Bèlgica, és extreballadora de correus i exprofessora de secundària llicenciada en Químiques. Família paterna de pagesos de Sòria, família materna de la plana de Vic, amant de la natura des de petita i a qui li agrada trescar muntanyes. De fet, ara mateix, Conchita, em fa l'efecte que estàs fent l'olla de Núria. On ets, exactament, ara? Mira, en aquest moment,

per poder-vos contestar i tenir cobertura, estic en el refugi del niu de l'Àliga, aquí, a Núria. Ja l'has acabat, l'olla. Sí, la vaig acabar. Sí, sí, espectacular, eh? Unes vistes. Veure aquests gegants de pedra i veure que ets part de no se sap què des d'allà dalt, i veure tres gent bojos com tu que fan aquestes caminades i tal, doncs és una mena de delícia, sí, sí.

I això de pujar cims, de fer senderisme, de fer trekking, no és el mateix que fer el camí de Sant Jaume? Quina és la diferència per qui no hagi fet mai el camí i ens estigui escoltant?

Gairebé t'hauria de dir que no té res a veure. El camí és com una mena de microclima, d'ecosistema, en el qual passen coses que en realitat són com una mica. A normals, en canvi, quan vas a la muntanya no deixa de ser una cosa quotidiana. Tu puges un cim, puges baixes, tornes a la teva vida. En el camí tot és diferent. És com si haguessin plantat tot allò per tu, justament. Perquè el camí van començar-lo a fer els primers peregrins a l'Àrabe Mitjana. I abans que ells hi havia trossos que l'havien fet els romans. Per tant, formes part d'una tradició de persones que abans que tu han passat per allà, i això és com molt fort, Segueixes unes fletxes que voluntaris com jo, com altres persones d'altres associacions han pintat. Algú s'ha molestat en marcar el camí perquè després tu quan hi vas puguis confiar simplement en les fletxes i no et calguin tots aquests artilugis. I després et trobes a gent que s'aixeca cada matí per anar al mateix lloc que tu, que és a Santiago.

De totes maneres, hi ha gent que també fa travesses llargues que poden durar el mateix que dura el camí de Sant Jaume. No és el mateix.

No, no és el mateix. Mira, jo quan vaig començar el camí, la gent dins el camí francès, que és el que vaig començar a fer, em deien, buen camino, peregrina. Jo pensava, escolti, no vostè s'equivoca, jo soc una turista, a mi no em digui peregrina. I clar, d'entrada, quan fas una travessa, ningú et diu que et vagi bé peregrí, et diu en bon dia, hola, què tal, que vagi bé. Per tant, d'alguna manera, volent o no volent, quan comences a caminar, assumeixes un rol que és el de peregrí.

Buen camino peregrino Hope to see you on my way.

Un peregrí és una persona vulnerable que porta la casa a l'esquena com un cargol i que no té res més que allò que porta i que subsisteix encara que no s'ho cregui gràcies a la gent que es va trobant.

Tinc entès que són etapes de fins a 50 km diaris caminant amb motxilles que pesen. No sé si hi ha més de repte físic o de repte mental. És a dir, la gent sol patir més

de peus o de cap. Mira, la veritat és que això dels 50 quilòmetres, no sé, jo sé que la caminada més llarga que vaig fer va ser de 70 quilòmetres per la part de Castella i amb la motxilla 14 quilos. Un dia 70 quilòmetres? Sí, però era jove, clar, tenia 30 anys, no és el mateix ara. Però, de fet, jo crec que cada persona fa el camí a la seva manera. I vaig conèixer a Granyón, un poble a la Rioja, un capellà que acollia peregrins i que deia que a ningú li sortiran més bollofes que les que necessiti. I amb això vull dir que no és tant. Les butllofes et surten perquè tu et forces. Vull dir que alguna cosa fas malament. Si tu t'escoltes, si tu escoltes el teu cos, el teu cos s'anirà aclimatant a aquesta situació tan anòmala per nosaltres que ens hem fet sedentaris de tornar a ser nòmades, ni que sigui per un temps.

Per tant, jo vaig començar realment com a turista, el meu repte era físic, perquè m'encantava caminar, era el Club Montanyer de Sant Cugat, i llavors algú em va dir, escolta, mira, jo he fet el Camí de Santiago, vaig pensar, mira que xulo, i vaig començar per repte físic, per gastronomia, perquè m'agrada la cultura, l'art, l'arquitectura, etcètera, etcètera. Per tant, cadascú comença segons com és i segons allò que busca. Depèn del que busquis, allò trobaràs. Vaig conèixer una noia que deia, oh, jo ha sigut una experiència fantàstica perquè m'he trobat uns senyors que tot el dia discutien. I això m'ha ajudat a reflexionar sobre la meva situació amb els meus pares. Jo vaig pensar, sort que a mi no m'ha passat, jo només m'he trobat gent encantadora. Per tant, comences d'una manera i jo crec que acabes d'una altra. I com acabes depèn de lo permeable que siguis i de lo que la vida t'ofereixi i puguis acceptar al llarg del camí.

¿Tothom acaba buidant bona part de la motxilla que se n'ha endut el primer dia? ¿I aprens a viure amb molt poca cosa?

Hi ha gent molt sàvia. Jo no és el meu cas. Jo vaig conèixer un senyor que portava 30 quilos a la motxilla perquè en aquella època ell anava amb el seu ordinador i amb el fax. I aquell senyor sí, va decidir despendre's del fax i del seu ordinador i va buidar la motxilla. I vaig veure molta gent que feia el mateix. Però jo tinc un esperit de recol·lecció que jo no vaig buidar gaire res. Vull dir que jo vaig continuar amb els 14 quilos, tossuda com una mula des del principi fins al final, i continuo tossuda portant motxilles més grans del que hauria.

Tinc entès que travessar els Montnegros va ser la teva etapa més dura, que vas trontollar una mica allà.

Bufa, sí, sí, sí. Això va ser molt fort per dues coses. Una, perquè resulta que al cap d'una setmana de caminar, si no t'han començat a passar coses físiques abans, el cos comença a dir, escolta, mira, quina tonteria, jo no vull fer això. Per tant, vaig començar a tenir problemes amb el peu, no sé què, la motxilla em pesava i tal i qual. I llavors, clar, els Monegros era una noia de 20 i pico d'anys, 29, 30 anys, sola, caminant al costat de la carretera. I llavors, el complicat, molt complicat, era trobar on dormir. Hi havia, no sé si hauríeu passat, l'antic hostal El Ciervo, i jo contava que allà hi havia habitacions. I clar, allà no hi havia res. I llavors, sort vaig tenir de la bona ànima del senyor, amo del restaurant, que tenien un restaurant 24 hores pels camioners, i em va dir, mira, et posaré aquí un matalàs, dorms aquí, però no surtis per res, perquè això estarà ple de camioners i més val que no et vegi. I aquella nit vaig pensar, però què fas aquí al mig? Per què continues caminant i tal? I vaig adonar-me que la frontera entre la salut mental i el que anomenem no salut mental és molt fràgil. I vaig pensar, estàs a un pas de perdre una mica els papers del tot. Però per fortuna i per loteria, suposo, no els vaig perdre i el dia següent vaig pensar, no sé si t'he sentit, però continuo, perquè hi ha alguna cosa en el fons que t'impulsa a continuar caminant. I recordo amb molt de carinyo l'etapa dels Montnegros, i de fet és un dels meus llocs predilectes del camí català, encara que estigui a l'Aragó. I això, i arribar a Saragossa, al Pilar, i això, va ser com una mena d'apoteosi. Va ser una passada pensar, ostres, s'haurà viscut a 70 quilòmetres de solitud, i de només veure conills i parlar amb conills. Bueno, no vaig parlar amb els conills, però ho hauria pogut. Tu el feies sola,

fer el camí sol o acompanyat canvia molt?

Sí, és diferent i les dues coses són bones. El que potser jo no sé si faria és anar amb grups molt grans, perquè a mi m'agobien les multituds i això, i la logística. Jo vaig fer el camí la primera vegada des de Roncesvalles i vam sortir amb un company de feina, una amiga del centre excursionista Ripollet, i després ens va ajuntar un senyor italià que treballava al Ministeri de Finances italià en aquella època. I va ser molt xulo, però el problema és que cadascú caminava al seu ritme, la noia es va quedar enrere, no la vam parar, van ser horrorosos, després els dos nois es van començar a passar el dia barallant-se, i al final ja vaig dir, escolta, això són les vacances, mira qui es quedeu, i jo me'n vaig anar. Llavors vaig trobar altra gent, La primera vegada que hi va haver-hi, va ser quan vaig juntar amb un parell de noies. No caminàvem amb elles, però al vespre sí que ens trobàvem per sopar i xerrar. Les dues coses poden ser molt maques.

Els seus matrimonis s'acabaven allà. Tu has vist exàmens d'estrès d'un matrimoni i divorcis al camí.

Estàvem a Galícia, al Cebreiro, i un senyor anava desesperat, va trucar a la Guàrdia Civil preguntant per la seva dona. I la Guàrdia Civil la va trobar a tres pobles més enllà que havia canviat de parella, per dir-ho així. Per tant, doncs, sí, evidentment, doncs, sí, sí. I després hi havia gent a la que els havia unit, o gent que s'havien conegut en el camí i que havien començat una nova vida junts. Vull dir, sí, el camí té una cosa és una paràbola de la vida, I de fet, a la vida, quan estàs obert, passen coses. I llavors, doncs, he vist coses molt boniques. He vist un senyor que ell va començar. Ell tenia un càncer, estava terminal, sabia que s'havia de morir, era de Brasil, i va decidir fer el camí. I llavors el bon home va començar a Roncés Valles, i jo el vaig conèixer també al febreiro, perquè, clar, com que estava molt malalt, tenia metàstasis pertot arreu, doncs ell havia d'anar de tant en tant a l'hospital, perquè clar, el seu cos no podia més. Però aquell home. Continuava caminant, sortia de l'hospital, continuava caminant. I va arribar, i va arribar també a Santiago. Però és una d'aquelles coses que penses, per què aquest home ho feia? I alguna cosa del seu camí a mi m'ha restat, eh? Aquell impacte de veure una persona que fa una cosa que no té cap sentit, que sap quin és el seu destí i que no li queda gaire, i continua fent una estupidesa. Però com a mínim a mi aquella estupidesa va ser un testimoniatge de. Escolta, fins a l'últim minut val la pena aprofitar la vida. I no saps mai a qui servirà allò que tu fas.

La solidaritat entre els qui caminen, la hospitalitat dels qui us acullen a dormir, és mita o és realitat?

Mira, tu trobes allò que busques una mica. Per tant, si tu vols trobar solidaritat, probablement te la trobis. Per exemple, me recordo d'haver compartit. Ens vam trobar també a les Castilles, no sé on, que no hi havia res per menjar, no teníem aigua, i un litro d'aigua entre quatre persones i una llauna de sardines. Això va ser el que vam menjar tots quatre, i tan contents. Saps què vull dir? I després també vi gent, que també és normal, que fan carreres maratonianes per arribar els primers al refugi, perquè si no, et quedaràs sense llit. I llavors, allò que quan vas al súper, que es van mirant malament els uns als altres perquè l'un passa al davant, vull dir que cadascú en el camí també fas la vida tal com ets. I donant prioritat a les coses que tu dones prioritat. Però sí que és cert, doncs, això, que la solidaritat és, jo què sé, simplement que algú et somriï. L'experiència de quan estàs destruït i ja no tens ganes de res i no trobes sentit a res i tal i qual. Simplement el somriure d'algú o que algú et digui bon dia. O peregrino a Buen Camino, yo qué sé.

Buen camino peregrino.

Hi ha tantes petites

coses que es converteixen en importants? És bona la convivència entre els pelegrins, els que la fan per motius religiosos, per devoció, i els agnòstics o els simples amants de caminar perquè busquen endorfines i busquen posar prova al seu cos. Hi ha col·lectius i motivacions diverses que caminen juntes. Caminen de manera harmònica.

Jo una de les coses que vaig aprendre, quan comences a fer el camí, sobretot el primer camí, vas preguntant a la gent, i tu perquè fes el camí, no? O en els idiomes que calgui. I en el segon camí de Sant Jaume. Jo ja no vaig preguntar mai a ningú per què feia el camí, perquè tu no et pots preguntar a la gent per què farà de bo el camí. Pot ser que sigui, com jo, per raons turístiques i gastronòmiques i el que vulguis, però en el fons jo crec que moltes vegades hi ha moltes altres raons. Vull dir que, com no saps mai realment per què l'altre està fent el camí, Llavors, tu l'únic que veus, o vaja, jo l'únic que he vist, és un altre peregrí. I aquí jo respectaré el seu espai i no li preguntaré si ell no m'explica o ella no m'ho explica, perquè fa el camí, perquè és molt sagrat, i perquè jo vaig conèixer un peregrí belga que havia matat en un accident de tràfic, ell era camioner, a quatre nois, i no s'ho va perdonar mai. I a més, ell anava borratxo. Ells es van saltar l'estop, però ell es va carregar quatre nanos i espero que al final de la seva vida es perdonés. Però ell continuava fent el camí perquè no es perdonava. Per tant, no importa si tu dius. Perquè hi ha gent que el fa per lligar. És això, cadascú busca el que vol i els motius superficials no tenen per què ser els mateixos. Que a los motivos profundos.

There were days

I stumbled Felt the cold ground's dust But I rose like thunder Breaking through the rust You'll find me on the ridges Where the wild wolves roam.

Ja hem dit que hi havia dos capítols. Ella parlava de motius profuns del camí de Sant Jaume. La setmana que ve en coneixerem d'altres de motius profuns.