Eduard Voltas: "No som el mateix petit propietari els que paguem hipoteca que els que tenen 8 pisos"

El suplement, amb Roger Escapa. A veure, la Núria ha retratat molt bé la situació. No sabem exactament què estan negociant el PSOE i Junts, i jo tinc la sensació que al PSOE li va molt bé dependre de Junts en aquest tema, diguem-ne, perquè les posicions del PSOE en matèria d'habitatge s'assemblen històricament més a les de Junts que no pas a les de Podemos o Sumar o Esquerra. Aquí Junts fa un pas que està bé. Que és dir anem a prohibir els desnonaments quan el propietari sigui un fons voltor. Això és una novetat i això està bé, i per tant és un avenç, i jo entendria que hi hagués un acord en aquest sentit. La trampa de Junts és que quan parla de petit propietari, Ens està posant el mateix sac. A mi hi ha un senyor que té vuit pisos, diguem-ne. És a dir, quan dic jo, és la gran majoria de la població, els petits subpropietaris som la gran majoria de la població que paguem una hipoteca. I ens queda uns anys per pagar-la, o ja la tenim pagada, però tenim un pis per viure-hi, i ja està. Per mi això és un petit propietari. I llavors hi ha la gent que inverteix en pisos per llogar-los i ho converteix en un negoci més petit si té tres pisos i més gran si en té vuit. I per viure'n o per treure's un, com diuen ells, un sobresau, o per viure'n. I jo no vull que em posin el mateix paquet conceptual. Saps? No soc el mateix. I no són el mateix. Perquè si ells són petits propietaris, aleshores, jo què soc? Micropropietari? Ens inventem una nova expressió? Per això? Aleshores, aquí hi ha, diguéssim, una manera d'enfocar, una filosofia, diguéssim, de Junts, d'enfocar aquest tema de l'habitatge, que jo, per exemple, en discrepo. Però al mateix temps valoro. Que s'obrin a impedir els desnonaments quan siguin fons d'inversió. I encara valoraria més que s'obrissin a impedir que els fons d'inversió compressin habitatges, que poguessin ser propietaris d'habitatges. Un guilot.

Tot és molt complex. Mira, a mi de tot el que hem vist, el que realment me va sobtar i em crida l'atenció, i és una reflexió que crec que s'ha de fer, és que aquella imatge tràgica d'una senyora de 90 anys sortint amb una camilla. El que tothom veia que era una injustícia flagrant era legal això va passar perquè la llei ho permet i mentrestant em recorda l'anècdota que s'explica d'Emiliano Zapata que quan era un líder revolucionari va preguntar a un que anava vostè està prometent moltes lleis mentre tanto de què viviremos los pobres ell fa la revolució i al cap de 10 anys en una assemblea on ell ja era el líder i estaven igual també li diu a algú jove com ell. Y mientras tanto, ¿de qué viviremos los pobres? Vull dir que els polítics ara expliquen, sí, perquè Junts no va recolzar, sí, però mentrestant la senyora Maria Carmen va ser expulsada de casa seu, quina tragèdia, portava 80 anys vivint allà. Emparat el que la va treure per la llei, perquè va intervindre la policia, perquè un jutge ho va ordenar, perquè no podia fer una altra cosa. Per tant, això és el que ens hem de plantejar. I el fil d'aquesta imatge, jo ara la veig aquí a la tele, el campament del 15M, repetit, jo he vist aquestes imatges i m'han transportat. Amb bastanta més gent, el 15M, veurem quina dimensió agafa,

si es trasllada a altres ciutats. Com la neu, veurem si enganxa. I d'allà. Van sortir, tu ho has dit abans, dos líders emblemàtics, Pablo Iglesias i senyora Ada Colau. Van tocar poder. Pablo Iglesias va dir, venim aquí per acabar amb la casta. Ell va acabar sent casta, ell va tenir molt poder, perquè va ser ni més ni menys que president del govern d'Espanya. Vicepresident, vicepresident. Perdó, vicepresident. I en funcions segurament algun tros en què el president marxava de viatge. És igual, vicepresident, molt de poder. I la senyora Ada Colau, ni més ni menys que alcaldessa de Barcelona. Jo els preguntaria. Heu fet una reflexió. Què va ara ho canviar? Què va ara ho arreglar? Amb què va ara ho millorar la societat? Perquè estava molt bé el 15M. Jo abans de començar, microtancat, et comentava, Roger, que a Girona, que també va haver-hi una acampada molt interessant i fluïda amb molta gent. Vas anar-hi tu? Vaig passar-hi, però no hi vaig anar perquè he agafat un camp d'aire encara. Jo no tenia tampoc ja una edat per anar a fer canvi. Jo vaig penjar la boina de Llobetó als 12 anys. I vaig dir que mai més faria acampades ni campaments ni excursions perquè em cansava i m'avorria i m'enyorava de la meua mare, a més a més. Vaig passar per allà i estava molt bé. Tothom estava carregat d'il·lusió, de romanticisme. Hi havia un racó on hi havia una taula amb un

rètol que deia taller d'abraçades. A mi em va emocionar, no? Em va emocionar i és així, però al final. No et passis. No, però al final li hem de donar una resposta a la senyora Maria Carmen. Sí. Perquè, mira, en sabem molt de parlar, perquè aquest decret el tenim que validar en el Congrés, però és que ara no el vull recolzar perquè a mi electoralment no m'interessa. Tot això fa que la gent es decepcioni i ara, quan se decepciona la gent, acaba votant a l'extrema dreta.

Marta Monforte.

Sí, a veure, moltes coses així, evidentment jo crec que la qüestió de l'habitatge ha estat clau i és clau per a moltíssima gent aquesta legislatura i s'han intentat fer alguns avanços i no ha estat possible perquè el que vos comentava primer, jo estic d'acord amb l'Eduard, jo crec que el PSOE. També li ha convengut molt que Junts sigui a l'ocasió amb aquest tema, perquè ells també tenen una política que no acaba de ser com diu la dreta, especialment el PP i Vox, intervencionista, radical, que vol acabar amb els petits ahorradors, diuen ells, o propietaris, que busquen compensar els sous. El problema és que els sous són baixos, aquest és el problema. No que hagis d'utilitzar la vivenda o un lloguer per a més carregar-se a les esquenes de la gent treballadora i que menys poder adquisitiu té el teu complement mensual. És que això és el problema i és utilitzar la vivenda com un actiu que a més et dona una rentabilitat que no te la donen els bancs. Això és el problema per a mi de tota l'equació i no només a aquest país sinó també evidentment a Europa i a altres llocs del món perquè funciona així en el mercat i clar, posar-li límits a això és una qüestió que. A la fi el PSOE no ha volgut donar-li una solució molt clara, perquè saben que és un problema. I me'n recorde, per exemple, ara ho estic pensant,

en una negociació del 2009 quan Podem i era el govern, quan Iglesias volia ser i estar dins, i es va fer la coalició de Unidas Podemos, que unes converses que es va filtrar el de Pedro Sánchez amb José Luis Ábalos, aleshores era la seua mà dreta, que li diga, no pots pactar determinades coses en Podemos, no pots pactar la fi dels desnonaments, perquè clar, això és molt delicat, perquè ells també tenen interessos i n'hi ha fons voltor i grans empreses d'habitatge i vivenda que pressionen moltíssim el govern i que a més ells saben que una part del seu electorat també funciona d'aquesta manera i té aquests beneficis a l'hora d'arribar a la fi de més. Aleshores, ha estat una qüestió. Molt vital per a la ciutadania, per al soci minoritària que és la legislatura, però no tant per al PSOE que no s'ha esforçat ni com fa en altres qüestions, com per exemple estic pensant en l'amnistia, per intentar treure junts del no en el que s'ha estat aquests mesos. Això jo crec que s'arribarà a una mica de consens, evidentment, en les cartes que n'hi ha, però que no serà ni tan sols tan ambiciós com vol l'esquerra. I això també generarà frustració i veurem, perquè n'hi ha veus, com dius ara la de Colau, que està sota la palestra i que ara, evidentment, vol tindre un paper rellevant al nou sumar, que ara es dirà d'una altra manera, frente amplio,

és la denominació que han triat. I que n'hi ha veus com la d'ella o la de Miró Delgado, portaveu de Més Madrid, que diuen que s'han d'anar del govern. Jo no crec que passi, però ja és un debat que està ara present a l'esquerra i clar, jo crec que a Firal el que li passaria a Sánchez és que li abandonarien fins i tot el partit en el que ha estat governat fins ara.

Això a vegades és un clàssic, també, dels governs de coalició, que sis mesos abans que arribin les eleccions. Adeu. El petit marge. Sí, això ha passat a l'Ajuntament de Barcelona, ha passat en altres indrets. Bé, aquí a Catalunya, també, Junts i Esquerra, l'últim govern abans de Salvador Illa, Junts també va acabar plegant.

Sí, però. No, que el resultat acostuma a ser dolent pel conjunt de la coalició. A Collboni li va sortir bé a Barcelona, eh? Sí, el que passa que si en el contexte de, jo pensava sobretot en Catalunya, que la majoria independentista no va reeditar el seu suport, perquè al final va demostrar la seva ineficàcia a l'hora de governar. I jo crec que això és la lògica que també passaria en. En aquest cas, si sumar acabés decidint sortir del govern, bàsicament perquè existeix un altre partit que es diu Podem, que està fora del govern i que pot tenir unes posicions més radicals perquè està fora del govern. Llavors, que el resultat d'un trencament ara de la coalició d'esquerres abans de les eleccions seria demostrar. Que aquesta legislatura no només ha sigut molt difícil en termes de poder sostenir la majoria plurinacional, sinó que ha acabat sent un fracàs en termes també de la coalició de govern i a l'hora de presentar-se a les properes eleccions, així no es poden presentar per intentar batre PP i Vox, que en teoria diuen que, clar, està en el. En un punt de no retorn per aturar l'extrema dreta. És a dir, si realment volen fer creure a la ciutadania que els importa que puguin arribar PP i Vox al poder, al final l'esquerra té l'obligació de presentar-se d'una forma eficaç i articulada per resoldre els problemes de la ciutadania. Si no, el que passa és que pujaran. Els altres, i en el cas de Sumar i el PSOE i fins i tot Podem i la resta de socis de la majoria plurinacional, crec que encara més també, perquè l'única opció de governar que tenen és tornar a sumar absolutament tots. Llavors, si no tornen a sumar absolutament tots i no presenten una mena de programa per reeditar i per. Intentar acabar la feina que diuen que estan fent, no veig possible que puguin tenir cap opció de mantenir la Moncloa. Per tant, jo entenc la lògica que pot portar gent de Somart a dir, potser el que hem de fer ara aquest últim tram és desmarcar-nos del PSOE, Però em sembla un moviment molt perillós, sobretot si la teva carta de presentació per després de les eleccions és tornar a pactar amb el PSOE, perquè no tens altra més opció que això, a no ser que ja hagis tirat la tovallola i pensis que aquí manarà PP i Vox i ja t'estiguis preparant per a la propera partida. A veure,

la política es fa sobre la realitat, no sobre allò que ens agradaria. La realitat en el Congrés de Diputats és la que és. Esquerra no té majoria al Congrés de Diputats. I Pedro Sánchez, si vol tirar endavant coses, les ha de negociar amb dos partits de dretes, que són el PNB i Junts. Seria dir-se que Junts ha decidit que el seu públic és la gent que inverteix en l'immobiliari. És a dir, ells estan decidint defensar ells posen com a condició per aprovar coses defensar la gent que té 5, 6, 7 pisos i ho posen com a línia vermella això vol dir que consideren que és el seu públic i que a més a més que està bé que la gent inverteixi en l'immobiliari i es dediqui a aquest negoci per tant, no hi haurà. La intervenció en habitatge que molts voldríem i que l'esquerra necessita per guanyar les eleccions l'esquerra per guanyar les eleccions necessita que la conversa en comptes de ser la immigració sigui l'habitatge. Que el protagonisme de la conversa pública no sigui la immigració, sinó que sigui l'habitatge. Però al mateix temps necessita que aquesta conversa sigui productiva, és a dir, que el govern faci coses que realment canviïn la situació i que la gent percebi que aquesta és una prioritat. Depenent dels vots del PNB i de Junts, perquè sense aquests vots no es fa res, és impossible que la conversa sigui productiva de la manera que vol l'esquerra, diguem-ne. I per tant, realment, Pedro Sánchez ho té fotut. Munguilot.

Aquí ha dit la Núria abans una cosa que és molt certa. Ha dit literalment, però, qui ha de resoldre els problemes de la ciutadania? Aquesta és la clau de volta. Perquè si ara Suma decideix marxar. Explicarà a la ciutadania quin benefici entreu que marxi de la coalició i explicarà per què ara sí i fa un any i mig no, que ha canviat. Perquè si no ho explica, la ciutadania, com deia la Núria, tindrà la sensació real que a aquest partit polític no li interessa resoldre els problemes de la ciutadania, li interessa per estratègia electoral posicionar-se, com va passar amb la coalició aquí a Catalunya, de cara a les properes eleccions. El petit se'n va de la coalició perquè es pensa que així de cara a les properes eleccions anirà més bé. Sense importar-los-hi. Per allò que han estat votats, que és solucionar els problemes de la ciutadania. El problema de l'habitatge és certament gravíssim. La barrera entre el que és l'especulador i el que és una família A mi fa dos dies un amic que té un restaurant cobra, ara s'hi jubilarà, cobra amb una petita pensió, perquè els autònoms ja sabem el que passa, a mi també m'ha passat. Ell, els diners que podia anar guanyant, té dos fills els invertia per poder-los donar als seus fills dos pisos. Aquesta persona no especula. Aquesta persona pensa, jo necessito garantir-me una jubilació amb uns ingressos dignes, etc. A mi em pot passar igual. Jo, la mútua de l'abogacía, després de 43 anys de cotitzar, et deixo una pensió realment ridícula, en què no podria viure. Llavors, què decideixes fer com molts companys? Doncs, per exemple, el despatx, que és la teva eina de treball, mires de comprar els cipots, perquè. En un moment determinat, quan tu t'ajubilis, el podràs llogar i trauràs un suplement per viure. Això no és especulació. I al final no oblidem una cosa.

Això és el problema, Carles, que jo crec que sí que ho és. És que ho és. És que tu pots invertir en fons indexats, pots invertir en criptomonedes, pots invertir en moltíssimes coses que no són un dret bàsic, que és l'habitatge. Això és el problema. És que no s'incentiven altres tipus de qüestions per complementar-te. I sí la vivenda, i sí se fiquen facilitats. És que per a mi. I és el gran problema, concebre la vivenda com una qüestió de guanyar més diners a costa de gent que no puga pagar-se una pròpia. Jo crec que aquest és el debat de fons de tot això. I perdona que t'he tallat. No, no, i ara només faltaria.

En aquest cas, en el meu cas el despatx és un despatx professional que es podrà transformar en vivenda si fa falta, però clar, la diferència entre invertir en un fons amb una SICAP que et donarà un interès, és que si tu inverteixes en un pis, aquell pis ja et va donant també una utilitat, el pots tenir llogat pels teus fills o no el pots tenir llogat. Vull dir, no oblidem que no és un problema de govern, és un problema de sistema. Estem en un sistema en què la prioritat privada és un dret fonamental que està en la Constitució i que suposo que aquí ningú discuteix. Si tu dius, no, discutim que la prioritat privada ha d'estar al servei d'un fill superior. Aquí ja tenim l'eina de l'expropiació, que també se n'ha parlat. L'expropiació existeix des del temps d'en Franco. Per tant, si arriba un moment que aquesta senyora Mari Carmen no ha de ser expulsada de la llei, hauria de preveure-ho, o no ha de ser desnonada, doncs potser haurem d'utilitzar eines legals sempre, tinguent en compte que o canviem el règim, no el govern, el règim, o la prioritat privada té un prevaliment. Però jo repeteixo, crec que no es pot comparar, perquè és injust, el treballador, el botiguer, l'autònom, que durant 50 anys de feina ha pogut invertir en immobles, amb els grups voltors que no tenen en absolut res a veure uns amb els altres. Per mi, eh?

Jo aquest discurs, que diguéssim, el podria arribar a comprar, em costaria, però el podria arribar a comprar si l'acció política contra els fons voltors fos realment dura, si estiguéssim parlant d'expropiacions. És a dir, vinga va, anem a respectar aquest personatge que sempre es dibuixa en les tertúlies, que amb tot el seu esforç, l'estalvi, no sé què, tal, quasi que plorem d'emoció. No te'l creus, que existeixi aquesta figura? Sí, clar que existeix, el que passa és que no és el problema. I convius cada dia, existeixi molt, eh? Clar que existeix, però el que dic és que no estem parlant d'això. No estem parlant d'això, estem parlant de gent que es dedica, siguin persones físiques o persones jurídiques, que ho han convertit en un modus vivendi. Per què? Com deies tu, Carles, perquè és legal. I aquest és el problema. Perquè és legal. Tu a un fons d'inversió o a un senyor que vol convertir l'immobiliari en el seu modus vivendi, no li pots demanar un comportament ètic. Tu no pots basar el govern d'un país en la confiança, en el comportament ètic, en un marc capitalista, sisplau. O sigui, no pot ser legal fer això.