"El públic som víctimes i culpables del preu de les entrades d'Oasis"

El suplement, amb Roger Escapa.

Dos minuts per arribar a dos quarts de onze del matí. Fa gairebé trenta anys, a l'aeroport del Prat de Barcelona, hi va passar això.

Tenen la merescudíssima fama de ser els més mal educats i impertinents del pop-rock mundial. I avui els oasis s'hi han adonat. Encapçalats pels germans Liam, molt insolent amb els periodistes, i Noel Gallagher, amb una cervesa a la mà i aparentment begut, la banda britànica ha arribat aquesta tarda a l'aeroport del Prat.

El show dels oasis ha continuat durant tot el recorregut dins de l'aeroport. Demà passat comença la gira espanyola.

És una crònica meravellosa que feia el Telenotícies de TV3 l'any 1997 que ha recuperat la gent de l'arxiu i que si podeu l'heu de veure amb suport audiovisual perquè és una meravella. S'hi ve un dels integrants de la banda arrossegat en ple aeroport del Prat per terra ensenyant el cul després a l'autocar. És una peça de museu que aquests dies ha tornat a circular per les xarxes i en què es veuen els germans Gallaguer en estat pur i reverència regada amb alcohol.

Ha plogut molt des d'aleshores i en aquest temps no sabem qui ha canviat més, si els oasis o la indústria musical. Des d'aleshores la banda de Manchester ha tret 4 discos més, s'ha passat 15 anys sense dirigir-se la paraula i ha fet una gira per escenificar la seva reconciliació. Una gira que l'any que ve tindrà una segona part, farà parada a l'Estadi Olímpic de Barcelona el dia 10 i 11 de juliol, on sonaran himnes com aquest.

Maybe I just wanna fly, wanna live but don't wanna die. Maybe I just wanna breathe.

I la indústria? Hem normalitzat els preus desorbitats que es posen pels concerts? Les gincames que hem de fer a la pàgina web per aconseguir una entrada? Per què s'han posat tan de moda les residències dels artistes? I per què ara ens venen concerts com si fossin experiències? Ara el suplement, un cara a cara, amistós, entre dues institucions del periodisme musical sobre els oasis i sobre la deriva que està prenent la indústria. Són els germans Gallagher, avui el suplement, el Luis Hidalgo d'un costat i el Nando Cruz de l'altre, quan són dos quarts d'onze del matí. Bon dia, bona hora a tots dos. Que tal, bon dia. Quina relació teniu vosaltres amb els oasis? Nando.

Doncs jo he de seguir-los des del principi perquè quan era jovenet comprava molta premsa britànica i quan parlaven als oasis pujava el preu del pa de manera que els entrevistaven cada setmana, cada cinc i el que treien i llavors jo ho anava llegint i m'anava informant del que se'ns venia a sobre amb aquests dos personatges.

De fet, un dels teus primers llibres és una biografia sobre ells.

Sí, després de publicar el segon disc en vaig fer una i quan van publicar el tercer en vaig fer un altre, dos llibres, sí. Quan no omplien estadis d'aquesta mena? No, amb Rufenas omplien Celeste i anaven a tocar a la Vall d'Hebron i no l'omplien. Els has vist mai en directe, tu? Sí, sempre que han vingut a Barcelona i a algun festival a l'estranger també, sí. I els has pogut entrevistar mai? També, sí. A tots dos per separat. Bé, una mica circ amb el Liam Gallagher i bastant assenyat i raonable amb el Noel. Separat sempre, eh? Sí.

Luis, com et relaciones tu amb els Oasis?

Primer, diguem-ne que amb escepticisme. Estaven al començament dels anys 90, la premsa i la indústria musical anglesa era molt poderosa, cada dues setmanes i mitja s'inventaven una nova estrella que canviaria el món musical. I llavors la primera imatge dels oasis va ser aquesta, és a dir, un altre cop que ens venen alguna cosa. A més a més, ja per una cosa de formació personal i tal, tot el tema aquest irreverent, en principi, em va costar una mica acceptar. És a dir, em sentia una mica incòmode perquè sempre he pensat que les baralles entre famílies s'han de solventar a casa teva. És a dir, no pot ser un espectacle televisiu de telerealitat. Amb aquesta actitud. De mica en mica vaig anar comprenent que precisament aquesta irreverència tenia aspectes molt positius perquè manifestava una forma no tradicional de viure i una forma d'aixecar la veu com jove aquests davant d'una societat més envellida. Llavors em vaig anar fent una mica amb ells, però inicialment he de reconèixer que em va costar. Els has vist en directe? Sí, com Nando, gairebé totes les vegades que han vingut aquí i si no recordo malament en algun benicàssim. Què t'ha semblat? En directe eren molt divertits, o sigui, en realitat, o molt divertits, o molt bons, o molt efectius. Els concerts magnifiquen generalment les teves sensacions positives, precisament perquè estàs en un entorn juliós. Comparteixes la música amb persones que són com tu, i que tenen més o menys els mateixos gustos, llavors això jo crec que sempre ajuda una mica a valorar més. Llavors, com que els oasis eren en uns gamberros, uns pocas soltes, he vist també concerts deficients, vull dir, no sempre eren perfectes, però quan sortien bé, sortien molt bé. Els has entrevistat? No, no, no, mai. Va, una altra cançó.

Aquest és el famós Wonderwall, aquesta cançó té 30 anys i després del Mundial va ser altra vegada la cançó més escoltada al Regne Unit. Com us ho expliqueu? Què té aquesta composició?

Uf, té moltes coses. Jo crec que és. Mira, té una primera frase molt ben tirada, que encara que no sàpigues anglès, la saps pronunciar. Diguem que a l'arrencada ja pots encaixar. Té una lletra amable, és una cançó que parla de l'amistat, de tu seràs la paret on em recolzaré, i a més a més, els protagonistes suposats de la cançó no sap si són grans o joves, no sap si són rics o pobres, no sap si són homes, dones, de manera que pot encaixar amb tothom, a tothom li pot semblar bé. Diguem que a mi no m'agrada la cervesa, a tu potser sí que t'agrada més la cervesa, al Lluís potser li agrada més el vi, doncs aquesta cançó és un got d'aigua.

Blanca. Sí.

I a més a més, esperançada, té un punt èpic, sembla escrita per ser cantada en conjunt, i a més a més, jo crec que malgrat el que diu Nando, que és veritat, sí que té, diguem-ne, un contingut de joventut, és a dir, d'esperançada, juvenil, d'energia, juvenil, de força, tot i que està, entre cometes, parcialment apavagada per els arranjaments de corda, que també li dona un toc com seriós, és a dir, és una cançó jove, però no és una disbauxa. És una gran cançó, però fins al punt que

30 anys després es converteix en el número 1 al Regne Unit, és el poder de la nostàlgia, és el retorn dels Gallagher. Què tenen els Gallagher que 30 anys després han tornat de la manera que ho han fet?

Què tenen? D'entrada tenen 15 anys d'absència, que això sempre suma. D'altra banda, el que deia el Luis, no hi ha cançons que són molt bones, però són molt bones si les escoltes a casa teva. És que aquesta cançó, en concret aquesta cançó, és una cançó per, la pots cantar a recintes per 60.000 persones, de manera que és una cançó que ja no te la pots treure de sobre, res. Realment, i sobretot si vius a Anglaterra, no te la pots treure de sobre. Forma part del llegat. Llavors, aquesta idea de tornar a veure els oasis és tornar a estar en comunió amb un munt de gent, en llocs gegantins, amb dos personatges que haurien de ser dos despojos socials, però que s'han convertit en una mena d'herois de classe obrera. Bueno, tot això suma, i el factor nostàlgia segurament també, però jo crec que aquests espectacles que faran darrerament, l'any vinent, i els que han fet a la Gira de Reunió, també tindran molt públic que no els va veure mai.

Jo crec que, a més a més, Simon Reynolds, sempre el citem quan surten temes vinculats a una nostàlgia, té un llibre que es diu Retromania, l'addicció del pop al seu propi passat. Aquí explica que una de les raons per les quals la nostàlgia té tanta força és perquè ara tenim internet per revisar constantment el passat. És a dir, abans no podies veure o sentir la música del passat com la tens ara. Ara tens a l'abast tot tipus de música. Això per una banda. I per una altra banda, l'Oriol Rossell, el llibre sobre el reggaeton, explica una cosa que a mi em sembla bastant central. Ara mateix, les generacions, totes les generacions, s'hi senten rellans musicalment. És a dir, persones de 50, 60 anys, poden dir que els seus artistes són rellevants, perquè Bruce Springsteen toca, perquè Oasis torna, perquè Bob Dylan continua fent música, perquè Balmur és un també significatiu. La meva mare, que li agradava Luis Mariano, Jorge Negrete i Nat King Cole, i el duodinàmico, quan ella es va fer gran no va pensar que la seva música era rellevant. Ella pensava que la música formava part de la seva joventut i que en aquell moment, quan ella era gran, hi havia altres músiques que sí representaven el present, com ara creiem que els oasis el representen. En realitat, els oasis poden ser o no rellevants, com Dylan o com altres artistes, aquí evidentment cadascú té el seu propi gust, però en realitat sí que són músiques que han passat i que no són rellevants ara, no detecten la nostra actualitat.

Com encaixa aquesta idea de herois de classe obrera que apuntava el Nando Cruz amb l'operació mediàtica que fan de vendre entrades? El preu de sortida crec que la més barata són de 90 euros, però la immensa majoria de 200 euros de navall no te n'escapes. Som fidels a la classe obrera?

Bueno, l'aspiració de molta gent de classe obrera és convertir-se en nou ric. Ells ho han de ser i ara són l'exemple paradigmàtic d'un nou ric arrogant, gruyer, que menysprea tot el que no sigui el que fa ell.

Però ells tenen algun marge per decidir el preu de les entrades amb aquesta gira que fan?

No ho sé, clar, això suposo que cada contracte són diferents. Jo entenc que quan una superpromotora organitza una gira és perquè se'ls ha garantit amb ells uns ingressos fixes a partir dels quals la promotora comença a triar dates d'aquí a allà, a quin farem dos, a quin farem quatre, tu cobraràs el que havíem estipulat. I els marges que vagin creixent seran per la promotora o potser amb algun percentatge per ells, no ho sé.

Jo crec que quan preguntava Saberà què havia passat amb el temps, jo crec que amb el temps, aquests 30 anys que han passat des de l'inici de l'OASIS, nosaltres hem vellit i la indústria s'ha transformat. La indústria no ha vellit, s'ha transformat completament. Després, classe obrera. Des del moment d'ençà, jo crec que la idea de classe obrera, que ja venia bastant tocada, s'ha desdibuixat. En realitat, ara som tots precaris. Totes les feines són precàries i gairebé ningú, potser, evidentment no vull negar que existeixi una classe obrera al teixit febril, però gairebé ningú s'autoreclama classe obrera. Tots ens sentim classe mitjana quan en realitat tots som precaris. El reggaeton. Mostra, com ha indicat el Nando, que l'aspiració del que canta reggaeton, que generalment és una persona d'origen humil, és fer-se ric. És una cosa normal. Al nostre món es diuen que l'única manera de ser feliços és ser rics. I en relació amb el preu, jo crec que sí que els artistes tenen una importància capital en la fixació del preu. És a dir. Tècnicament he llegit diversos llocs a internet i m'he informat una mica i com a mínim el 75% de la recaptació de cada entrada va per l'artista, que després ha de pagar algunes despeses al seu equip, al seu manager, etc. Però són els que guanyen més pasta. Sobretot des de la Covid l'artista ha tingut la clara. La veritat, que l'única manera que té de guanyar-se la vida és fer concerts, i llavors els guanys els multipliquen, jo crec que fonamentalment, ells. I després la indústria s'ha inventat altres coses, que després segurament parlarem, per magnificar més el seu percentatge, que acostuma a ser al voltant del 15%.

Aquesta relació d'amor-odi, més odi que amor, dels germans, d'on plora la criatura? Vosaltres que els heu estudiat des del principi. I us creieu la reconciliació 30 anys després?

Bueno, això que ens la creiem o no és irrelevant perquè tampoc sabem com ha anat la cosa. Jo sí que recordo entrevistar el Liam Gallagher perquè ho repassava l'altre dia i una de les coses que deia era ens separem com a grup uns tres cops al dia de mitjana. Això ho deia el Liam. Quan encara estàvem junts. Sí, sí, quan portaven dos o tres anys de gira i ens separem com a banda, el que passa és que a vegades el baixista ni s'entera que ens hem separat i ens hem reconciliat perquè ha passat mitja hora i ja ho hem arreglat. I l'altre, el Noel, també recorda alguna entrevista on deia, jo mai deixaré Oasis perquè aquesta és la meva vida, i tres mesos després deixava plantada la banda i marxava, i deixava que el grup seguís la gira sense ell. Aviam, doncs, deuen tenir el seu caràcter, i a més a més, si com a germans ja es barallaven, a sobre tenen una empresa, clar, aquesta empresa, hem d'entendre que el germà petit, el diem, és el que ha d'obeir les ordres d'un altre germà, que és el compositor, I mentre està en el compositor, que és realment com la formiga del grup, el que treballa, el que intenta que els assajos funcionin, es troba que el seu germà petit és un tarambana i a sobre, que està aconseguint més èxit, diguem. Perquè és el frontman. Més popularitat perquè és el frontman. I, a més a més, assumeix clarament que les seves cançons, si no té el seu germà com a cantant, no funcionaran. Bueno, tot això és un còctel explosiu. Que en un context de molta feina, perquè si mires les primeres gires d'Oasis, és que no paraven. No és el perfil de grup que va tenir sort, li va petar i va funcionar, no, no. Aquests fins que no van començar, fins que no van publicar el primer disc, feien concerts a petades. Llavors, clar, en aquest context de rivalitat, de.

Lluís. Tots tenim conflictes en un nivell o en un altre. I finalment, hi ha grups que han tingut germans en el qual la relació ha estat bona, com per exemple SACDF, i han hagut altres que ha estat dolenta, com per exemple SFOERTI a Creedence. És a dir, va com va, depèn del teu context social, de la teva educació, de la relació amb el teu germà, depèn. Jo amb el meu germà, el que venia després, jo el putejava perquè jo era el gran germà. Però no va haver-hi mai una relació dolenta. En un altre context, i sotmesos a la tensió que indicava Nando, d'una vida a carretera, cada dia tocant, això és gotador, és gotador de veritat, i això genera més problemes, òbviament.

Quan es va saber que els Gallagher desembarcarien a Barcelona, el Nando Cruz va fer un tuit en què comparava aquesta nova gira amb una famosa pel·lícula sobre estafes del 1973 titulada El cop, en què sortia Robert Redford i Paul Newman. Per què els Gallagher són Robert Redford i Paul Newman? Desenvolupa una mica el teu tuit.

Podria haver triat una altra pel·li, però quan vaig veure que es reunien vaig pensar en aquestes pel·lícules que són dos lladres que eren boníssims, que aconseguien assaltar el museu més blindat. Llavors ja s'havien retirat perquè tenien tanta pasta. Llavors hi ha algú que els va buscar cadascú a la seva illa deserta on estan vivint forradíssims i els diu, escolta, fem un últim, hem de fer un últim perquè ho aconseguirem. És molt difícil, per tant és un repte per vosaltres, però si aconseguim aquesta pasta ja no caldrà que en fem mai més i us asseguro que serà l'últim. Llavors m'imagino el mànager de torn i els Galaguer allà cadascú a la seva illa dient que ho fem o no ho fem. Doncs aquest és el gran darrer cop.

L'últim atracament. Sí, però en realitat aquest no era complicat. Aquest, a diferència de les pel·lícules, era molt fàcil.

Perquè els 15 anys d'absència et garanteixen ja I no oblidem que a més a més. El repte és que no es brallin de nou durant.

Exacte, el repte és que cada dos dies no diguin avui jo no pujo, que canti aquest. Llavors la gent comença i diu, bueno, què està passant aquí? El repte és aguantar tot aquell any i mig o dos o tres que durarà aquesta gira de retorn.

I no oblidem que, a part de la ressonància generacional que té Europa, a Anglaterra van ser molt significatius perquè eren el grup de l'esperança. Sortíem dels anys foscos del thatcherisme, estava Toni Loer, jove, enrotllat, socialdemòcrata, modern. Que podia canviar la societat. I els oasis, que els van recolzar, a més a més, políticament, representaven aquesta esperança, aquest renaixement d'Anglaterra o de Gran Bretanya, que després, bé, ha anat com ha anat. És a dir, que tenia una càrrega sociopolítica encara molt més forta que el nostre país.

Inclús musicalment, perquè veníem de tota l'època del grunge, que era una música molt depressiva, i aquests tios diuen, mira, si estàs deprimit, queda't a casa. Nosaltres venim aquí a viure eternament i a conquerir el món, perquè som els més xulos del barri.

I a recuperar les arrels del pop anglès, dels Beatles i de les grans bandes.

És un gust, la veritat, sentir el Luis Hidalgo i el Dando Cruz, perquè saben del que parlen, i m'agradaria també, més enllà dels oasis, que m'expliquéssiu i em desenvolupéssiu per què hi ha més de 7 milions de fans que, segons Ticket Source, es quedaran sense entrada per veure els oasis, però per què s'ha inflat tant el globus i hi ha tantíssima gent, tantíssima classe obrera i classe mitjana, que està disposada a pagar preus tan desorbitats o a renunciar, a arribar a final de mes, o. Perquè al final, o sigui, 200 euros. És molta pasta.

Segurament no seran tan classe obrera alguns dels que paguen aquestes entrades perquè n'hi ha fins i tot a 3.000. Bueno, jo crec que la diferència és que als anys 90 Oasis era un grup. Ara és història. I el que vèiem als anys 90 era un concert i ara el que estem veient és una experiència.

Què vol dir això? Qui decideix que això sigui una experiència i no un concert? Aquesta idea qui te la posa al cap? El màrqueting? La promotora? O Asis quan fa un tuit fent veure que visitarà aquella ciutat?

Aviam, si a tu t'estan dient que un grup es reuneix després de 15 anys i que les entrades valen 200 o 300 o 700, si a mi em diuen i el que veuràs és un concert, dic, doncs no el pago. Ara, si em convences que això és un esdeveniment extraordinari, inusual, que tindré unes sensacions. Que no puc rebre en cap altre moment de la meva vida quotidiana llavors potser sí que ho pago jo crec que la indústria una de les coses que ha aconseguit en aquests darrers anys és convèncer a moltíssima gent que no és obsessiva d'oasis o de molts grups que calen a aquests llocs i per convèncer a molta gent que no és especialment fan de la música o fan d'aquests grups per convèncer-los que paguin 300 euros els has de dir que el que volen és algo més que un concert perquè un concert no val 300 euros una experiència potser sí.

Als anys 90, Pino Saclioco, que és el responsable de Live Nation, l'organitzadora del gira d'Oasis i de Shakira, em va dir, perdó, que, ho recordo nítidamente, per aconseguir que un concert sigui un èxit, em va dir, has de convertir-lo en un aconteixement. Va ser la primera persona que ja va indicar, o com a mi em va indicar, que el futur estava en generar això que ara es diu experiència. Que en el fons, experiència és prendre un cafè, comprar-te roba, anar a un parc d'aventures. És a dir, és comerciar amb la component emocional. Si a això afegim la pressió de les xarxes, perquè no oblidem que als 90 no hi havia xarxes. Llavors, ara, precisament, aquest missatge es multiplica per 25.000. De manera que si tu no hi vas, t'hi sents exclòs. No formes part del quòrum, no formes part de la societat, no formes part de les persones que tenen una opinió al respecte d'això. Llavors, la indústria ha aconseguit que el consum sigui una cosa, diguem-ne, que no sonia consum. Consumir és com una cosa que no té glamour. Bueno, segons que consumeixes, sí. Si et compres unes sabates de Chanel, si és que en fabrica Chanel, sí. Però hi ha una mena de trasbàs emocional.

Jo m'he empassat aquesta història. Jo he pagat 200 euros i he aconseguit entrades pel simple fet que. No els he vist mai i els he escoltat molt. No soc un fan número 1 dels Oasis, però sí que han acompanyat la meva adolescència i dic, bé, això els veus ara o no els veuràs mai, venen a Barcelona. No hauria estat disposat a anar a París o a Roma, però a Barcelona sí que m'he gastat aquests 200 euros. La meva pregunta és, o sigui, jo he caigut a la trampa, i la penso gaudir, perquè em vindrà molt de gust. La meva pregunta és, vosaltres que porteu 40 anys d'ofici, en cas del Lluís, n'han de portar 30 o potser també, estaríeu disposats a pagar 200 euros per anar al concert? No.

50 sí. 50 sí. A pista. I perquè he vist els repertoris i no estan presentant disc nou. Això és importantíssim. No venen a fotre'ns la torre amb un disc com els quatre últims que van fer. Venen a fer els hits. Llavors jo calculo que una hora la passaria molt bé i l'altra hora potser no tant. Llavors 50 euros a pista sí que els pagaria. Jo igual,

però igual ni tan sols això, perquè en realitat jo tinc el convenciment que els oasis rellevants ja els he vist. És a dir, el que veuré serà. Primer, els veurem 30 anys més, un. I dos, ells també tenen 30 anys més. De la mateixa manera que no necessitaven anar a veure. Ja sé que la diferència és brutal, eh? Però, per exemple, l'último de la fila tampoc em feia particular il·lusió, com a espectador. Perquè jo recordo l'último de la fila a l'estudi 54, en el Butz al Cap, i per mi això és l'último de la fila en directe. I jo recordo els oasis, amb aquella pinta de desgarramantes i de gamberros, al Celeste, al Rasmat. Bueno, es deia Celeste. I aquesta és la imatge que tindré. Llavors, intentar manusejar o trastejar amb els meus records, no sé fins a quin punt em ve de gust.

La podeu trelejar si us ve de gust. Ja sé que no sou els germans més divertits del rock català, però si us ve de gust us deixo. Va, puja. No us talleu, no us talleu.

És que, Roger, volia afegir una cosa pel tema aquest dels preus. És una cosa que em té boig, el tema dels preus i de les xarxes socials. Perquè, clar, ara la indústria és capaç de calcular quants diners està disposat la gent a pagar. I ho poden calcular perfectament amb la quantitat de reacció que hi ha a cada ciutat. La demanda líquida aquesta, la història aquesta. No, o sigui, la conversa. La conversa de. Milers de persones posant la paraula oasis a la xarxa. O sigui, quan tu dius a internet, ostres, tornen els oasis, vendria un ronyó meu o de la meva germana per aconseguir una entrada. Clar, això és una informació que d'alguna manera es pot quantificar. Monetitzar. Clar, llavors, nosaltres som víctimes dels preus d'aquestes entrades, però al mateix temps som culpables, perquè estem donant pistes constantment del desig que tenim per veure aquests consells. I l'indústria l'única que ha de fer és dir, tot això ho voleu fer? Doncs 7 milions de persones de debò volíeu aquestes entrades? Les hem de pujar de preu encara més.

Els Rosis faran dos concerts a Barcelona. Coldplay en va fer uns quants més, amb una gira que ells explicaven que era sostenible, però clar, qui s'havia de moure era el públic. Per tant, de sostenible, molt poc, perquè una cosa és que es mogui. Tota la infraestructura de la banda i que vagin desfilant per ciutats i l'altra és que qui s'hagi de moure és el públic per anar-los a veure. Shakira ha fet més de 10 concerts aquests dies en una residència a Madrid. Això també és un concepte nou que sembla que va arribant per quedar-se. Com us expliqueu la història de les residències i per què Shakira escoll Madrid? Què té Madrid que fa que faci més de 10 concerts a la capital espanyola?

En el cas de Shakira, havia de ser un país europeu de parla castellana, evidentment. Podria ser Madrid, podria ser Barcelona, però hi ha molta més comunitat llatinoamericana a Madrid. Aquí, quan es trien les residències, i el cas d'Adel el 2024 és paradigmàtic, es tria primer per l'aforament del recinte, o no ho vulguis fer en el cas de Shakira, doncs pràcticament ha construït una ciutat. Expressament per això, tot en el recinte aquest Iberdrola. Però si tu tens una ciutat amb un recinte que el més gran té capacitat per 50.000 i un que té per 80.000, evidentment triaràs aquest segon. La segona raó per la qual es tria el lloc on fer la residència són les connexions de vol, perquè evidentment no tothom serà d'aquella ciutat, sinó que anirà gent d'altres ciutats. Llavors has de triar un lloc molt cèntric, molt ben comunicat aèriament. I el tercer és la capacitat hotelera. Llavors, Adel, el 2024 va fer la primera residència, que va ser tot un mes, a Múnich. Per què Múnich? Doncs si mires el mapa, és una capital alemanya al centre, o sigui, la que està millor comunicada aèriament i a més a més per distàncies, però a més tenien garantit. Que la capacitat total era molt bona. Per què? Doncs perquè cada any s'hi fa l'Octoberfest, la fira aquesta de la cervesa, i hi ha molts hotels per allotjar tota aquesta gent. Aquestes són les raons extramusicals, absolutament totes. Ja ho feia Elvis a Las Vegas, això, a la residència.

Sí, però no era exactament igual. El primer Elvis no estava tampoc en el seu millor moment, i ara mateix els artistes que fan això estan en un moment esplendorós. A més, també són els únics que ho poden fer. Si parlem de números, Life Nation és l'empresa que controla les Gires de Shakira, és la que ha construït el recinte i és la que cobrarà pel consum passiu que faran les 600.000 persones, 600.000 persones que s'espera que passin per allà. 600.000 persones devien ser 6 macroconcerts, no d'estadi olímpic, més grans, de 100.000 persones cadascú. Els guanys de la promotora, a part del percentatge que reben per venda d'entrades, El gran guany és, primer, no haver pagat a ningú. O sea, no han llogat un espai, no han pagat els seus serveis, ells ho han construït. I allà tindran, com que a més a més no és només un concert, sinó que el rotllo estem a condo, no sé què, menjaràs Frankfurt sud-americans, jo què sé, ja hauran-li ganes, no sé, no sabem bé què fan cirk, tirolines, el que fos, i alguna cosa cultural, per no dir que la cosa és només. Un fòrum de les cultures. Això mateix. Però al voltant d'una sola artista. Al voltant d'una sola artista, amb públic actiu, que estarà allà hores consumint allà. Els guanys poden ser, es calcula que la definition pot guanyar entre 70 i 90 milions d'euros. Això sense muntar i desmuntar. Sis cops una infraestructura brutal.

Avui hem fet un retrat dels osis i de la indústria musical, els concerts que ens venen al damunt amb en Luis Hidalgo i el Nando Cruz, els nostres germans Gallagher. Si els poguéssiu entrevistar encara una última vegada, vosaltres dos, què els hi preguntaríeu? Avui dia, eh? Nando.

Jo li preguntaria al Noel. Han passat molts anys, els delictes han prescrit. Oi que els quatre últims discos que vau fer eren molt mediocres? Reconeixeu-ho.

Jo els preguntaria a veure si no resulta molt avorrit ser tan correctes.

Què dius ara? Home, clar.

O sigui, després del que han estat. Està tota la vida donant titulars, dient que són tontos, que a més a més jo crec que tenien la profunda convicció que l'altra germana era gilipollas, amb perdó.

Però no creus que això acabarà quan falti poc per acabar la gira, escenificarà en una altra baralla? I que potser fins i tot està pactat que sigui així. O sigui, facturaran el que calgui facturar i quan ja tinguin els números fets diran vinga va, ara en aquest concert no ens presentem. Si fos així. Les entrades per click concert es podrien vendre més cares, encara. Nando Crut i Luis Hidalgo. Bé, no sé si ens veurem el dia 10 i 11. Jo hi seré, ja us ho explicaré. Sí, jo hi aniré, segurament. Ja em veureu per l'Instagram. Sí, segur. Salut, que vagi bé. Que vagi bé, gràcies. Fem una pausa i en part molin el suplement.

El suplement. Ràdio amb esperit de cap de setmana. Amb Roger Escapa.